Lectures: Una columna de foc

Quan agafes un nou llibre d'un autor que t'agrada és inevitable tenir certes expectatives, que si més no en el meu cas acostumen a ser satisfetes.

Tot i així, a la saga Els pilars de la Terra, cada cop que en llegeixo una entrega, gruixudes com n'hi ha poques, m'enamoro dels personatges i la història d'una manera que penso que no els podré oblidar. Bé, "cada cop" pot semblar exagerat quan només se n'han llegit dos llibres, però ara ja n'he llegit el tercer i, sense que pugui oblidar els altres dos -argumentalment sí que n'oblido prou coses per poder-los rellegir al cap d'uns anys, però la sensació general i els protagonistes perduren-, he de dir que el senyor Ken Follett va tornar a aconseguir una novel·la addictiva i uns personatges que ens fem nostres i amb els que patim i ens emocionem durant les més de 900 pàgines del llibre. 

Una columna de foc (A Column of Fire) és el títol de la tercera part de la saga, publicat originalment al Regne Unit el 2017, i se situa uns 200 anys després de l'anterior entrega, cosa que ajuda a passar pàgina (mai més ben dit) pel que fa al lligam sentimental amb els personatges ja coneguts, aquí referències històriques esporàdiques, com ja havia passat al segon llibre respecte al primer.

La història, novament, s'allarga durant dècades, començant l'any 1558 i amb la fictícia Kingsbridge com a punt de partida, però el context històric en què se situa, que aquí agafa una importància més gran que als dos llibres anteriors, porta els seus personatges principals a moure's per Europa (i a alguns, participar en batalles navals i tot), atès que la trama té lloc en l'època de la guerra entre catòlics i protestants, literal en segons quins moments i llocs.

Sense voler ni poder entrar en detall en la història en si, aquesta vegada coneixem personatges també inoblidables com en Ned Willard i la Margery Fitzgerald, l'amor ple d'entrebancs que repeteix -però amb circumstàncies i resultats diferents- la fórmula dels d'en Jack i l'Aliena i en Merthin i la Caris, l'ultracatòlic Rollo, germà de la Margery, l'ambiciós francès Pierre Aumande, la valenta Sylvie Palot o l'Alison McKay, l'amiga inseparable de la Maria Estuard.

I aprofito el final d'aquest breu repàs de personatges per dir que a Una columna de foc hi apareixen un munt de personatges històrics reals, i de l'àmbit reial, perquè les intrigues polítiques tenen una influència directa i indiscutible en les disputes religioses que condicionen la vida dels nostres protagonistes i antagonistes.

Kingsbridge i la seva catedral ja no són, en absolut, el centre al voltant del qual gira el relat, i esdevenen senzillament la terra natal d'alguns dels personatges. Com un recordatori d'on ve tot plegat. 

Veiem com els personatges, segons el cas, progressen, cauen, es tornen a aixecar, s'enamoren, se sacrifiquen, arrisquen la vida per allò en què creuen i ens fan reflexionar sobre el respecte a les creences de cadascú, si més no els que són més moderats dels dos bàndols, perquè els extremistes el que fan és atiar el conflicte, la misèria i la tragèdia.

I tot això ens ho explica Follett amb la seva mestria a l'hora de fer-nos empassar centenars de pàgines i a través de canvis constants de punt de vista, de manera que ens impliquem emocionalment en totes les subtrames. Potser us agrada més que Els pilars de la terra o Un món sense fi, potser no, però si dieu que no és un llibre amè estareu mentint.

Lectures: Els pilars de la Terra

Els best sellers tenen aquella cosa de desprestigi perquè són supervendes que s'ha llegit tot Déu, són fàcils de llegir i al capdavall són literatura per a les masses. Els falta, per dir-ho d'alguna manera, l'estatus aconseguit per les grans obres de la literatura universal. 

El temps dirà si, per exemple al segle XXII o XXIII, mirant enrere seran reverenciades artísticament com no ho són ara, que només són populars i fan diners -coses realment útils per als escriptors, tot s'ha de dir-, encara que seria un bon canvi de tendència respecte als llibres considerats imprescindibles, però els autors dels quals no van veure gaires calés en vida, si és que en van veure. 

En fi, que divago: he acabat la relectura d'un clàssic modern, un dels llibres més populars, amb 26 milions de còpies venudes, i l'he rellegit perquè em venia de gust, però també perquè fa uns mesos me'n vaig comprar la tercera part i volia repassar les dues anteriors abans de posar-m'hi. He trigat uns mesos en rellegir aquest llibre, però, i és que no disposo de gaire temps lliure. Però n'he gaudit cada pàgina.

Els pilars de la Terra, de Ken Follett, va ser publicat per primer cop en anglès el 1989, i recordo que fa molts anys l'estava llegint en castellà, de la col·lecció de la meva mare, i va sortir-ne una edició en català per a quioscos que és la de la foto, i que també és la que jo tinc perquè me'l va comprar. Vaig mirar la pàgina per on anava i vaig continuar per allà. Ha estat ara, doncs, que l'he llegit per primer cop sencer en català.

1.275 pàgines amb tapa dura que contenen un relat de ficció històrica ambientat al segle XII a Anglaterra i que si he trigat mesos en llegir ha estat perquè, com dic més amunt, no tinc gaire temps, i l'he de repartir entre les diverses categories que conformen el meu lleure, i a la lectura li dedico segurament un dia a la setmana i estonetes robades. 

Però és una novel·la tremendament amena, amb un seguit de personatges principals carismàtics amb els quals ens impliquem emocionalment, sigui perquè els estimem o, al contrari, perquè els odiem.

Tot gira al voltant de la construcció de la catedral del fictici poble de Kingsbridge, projectada pel que sembla el protagonista al principi de la història, en Tom Builder, que arrossega una família que pateix fam per culpa d'haver-se quedat sense feina en produir-se la ruptura del compromís entre l'Aliena, filla d'un comte, i en William, fill d'un senyor menor. 

Amb només aquestes línies ja veiem com s'interrelacionen les circumstàncies de diversos personatges, però passen moltes coses més, i hi ha altres figures importants, com el monjo Philip, el petit Jack, el clergue malvat Waleran Bigod o la misteriosa Ellen. Com és costum en qualsevol relat pensat per a enganxar els lectors, veurem patir els bons, moltíssim, i prosperar els dolents, i quan les coses sembla que milloren per als bons, nous cops del destí, alguns de tràgics, els tornen a enviar al fang. 

El temps, després de molts girs inesperats i trepidants, posa les coses al seu lloc, tot i que cada bàndol en paga un preu més petit o més gran quan toca fer balanç final. El que és important és que Els pilars de la Terra ens explica gairebé 40 anys de les seves vides, amb el rerefons d'una guerra civil pel tron d'Anglaterra que afecta directament el destí dels personatges i també el de la mateixa catedral. 

De tot plegat volem saber-ne més, els volem veure sortir-se'n o patir, segons el cas, però el que Follett ens n'explica sempre resulta interessant. Hi insisteixo perquè és això, trobo, el que fa que un best seller valgui la pena. 

M'han agradat molts llibres clàssics que, tot i així, tenen alguns fragments feixucs, que he hagut de fer un esforç per superar per tal de poder gaudir del conjunt, i no me n'he penedit. A Els pilars de la Terra, en canvi, no recordo cap moment que hagi desitjat que s'acabés, cap escena de cap personatge que m'hagi fet preguntar-me què els estaria passant als altres. 

La qualitat literària és quelcom que no discutiré, tampoc no he investigat quina és l'opinió dels experts, però com a producte d'entreteniment, que al capdavall és el que ha de ser, em sembla excel·lent. No és estrany, doncs, que s'hagi adaptat, per exemple, en forma de minisèrie de televisió (2010), i ben bona, per cert, amb intèrprets que després han despuntat, com la Hayley Atwell o l'Eddie Redmayne, però també veterans com en Donald Sutherland o l'Ian McShane. 

Lectures: Un món sense fi

Ara feia temps que no ressenyava cap llibre, però també és perquè el que m'he llegit més recentment m'ha ocupat més de 2 mesos. Estem parlant d'un llibràs de 1.258 pàgines, del senyor Ken Follett, que es diu Un món sense fi i es ven com a la seqüela d'Els Pilars de la Terra. 

Precisament com que aquesta novel·la de 2007 es promocionava com la continuació del clàssic de 1989, em vaig voler posar al dia abans de llegir-la, però en comptes de dedicar 2 mesos a rellegir Els Pilars de la Terra vaig aprofitar per a veure l'adaptació televisiva d'aquell best-seller, que per cert em va agradar molt. I un cop fet això sí, he llegit Un món sense fi. 

Què en puc dir? Bé, sí que és una continuació, i entenc que comercialment interessava remarcar aquest aspecte, però en realitat l'acció transcorre dos segles després de la història original, en una Kingsbridge més gran i amb els avenços tecnològics propis del segle XIV. Les referències als personatges i els fets de la primera novel·la, però, són escasses: amb prou feines se'ns diu que un personatge o un altre són descendents dels protagonistes d'Els Pilars de la Terra, deixant de banda la localització i la famosa catedral. Això és tot.

Pel que fa a la novel·la pròpiament dita, encara que té detractors (d'aquella mena que són superfans d'una història i no suportaran mai cap seqüela) també té molts defensors i jo sóc d'aquests últims: interessantíssima, ben feta, ben lligada, on res no és gratuït, i un munt de personatges que ràpidament ens fem nostres.

Una novel·la coral, encara que hi ha dos personatges que destaquen per sobre dels altres, on trobarem intrigues tant entre els vilatans de Kingsbridge com entre els monjos i entre els nobles, i naturalment de manera creuada entre els diversos grups que he esmentat. Hi trobarem també grans amors, grans odis, combats, maquinacions, malalties, riquesa, pobresa i, curiosament, sexe en quantitats clarament superiors a les que contenia la primera part.

Veurem patir els nostres personatges preferits, com se'n surten d'una per tal de tornar a tenir problemes al cap de no res mentre als dolents sembla que tot els surti bé, que en el fons és el que fa que una història atrapi, com ja vam veure a Els Pilars de la Terra, i tot plegat en l'ambientació medieval que aparentment és quelcom que tantíssims best-sellers fan servir amb èxit. De debò, absolutament recomanable.

Ara, pel que fa a l'edició... El cert és que sóc lector de literatura en català publicada per Edicions 62 des de fa molts anys i darrerament he observat una deixadesa extrema en les seves edicions, com ja vaig explicar després de llegir la trilogia 1Q84 d'en Haruki Murakami. Doncs bé, hom podria pensar que en un llibre tan gruixut és normal que hi hagi més errades, però el problema és que no és només en termes absoluts, sinó també en termes relatius, per tant proporcionalment hi ha una quantitat d'errades inacceptable.

No només coses com la que acabo de posar, que al cap i a la fi és un calc de l'anglès (s'hauria de dir "l'únic que volia era dormir"), sinó d'altres de més greus que ara veurem i que em vaig prendre la molèstia de fotografiar amb el mòbil, tan bé com vaig saber, per tal d'exemplificar-les.

Aquí em podríeu dir que és normal, que la ve baixa és al costat de la be alta. D'acord, però fa molt mal efecte, i en l'exemple següent no es pot argumentar el mateix:

La be alta és al costat de la ve baixa, sí, però els accents no surten sols, per tant aquest és un "bé" que no té res a veure amb un problema de pitjar la tecla equivocada.

Em van fer empipar especialment construccions estranyes com aquesta: "semblava com si la seva vida mai no canviaria" fa mal a la vista. Hauria de ser "semblava com si la seva vida mai no hagués de canviar". I em sembla que el problema que té la traductora amb el subjuntiu és important, perquè hi ha una estructura que repeteix més d'un cop al llarg del text:

"Que em vagi pegar"? Què és això? Tan difícil era "que em pegués"? Doncs es veu que sí, perquè com ja he dit m'ho vaig trobar diverses vegades, i en vaig capturar dues, tot i que no les he posat les dues per tal de no allargar massa l'entrada.

A banda d'això hi ha problemes de tota mena: lletres que falten, un canvi de nom d'un personatge (per sort només una vegada), problemes a l'hora de posar els "perquè" junts o separats, comes de més o de menys... 

Un fotimer d'errades que desmereixen l'edició convertint-la en la pitjor que he tingut mai a les mans per part d'Edicions 62. Em toca els nassos perquè sóc un corrector a l'atur i en els últims temps m'adono que les editorials, tant de novel·les com de còmics, prescindeixen d'aquesta figura o les seves funcions les està duent a terme algú que no s'hi esforça prou. El pitjor, però, és que em trobo que sóc l'únic que es queixa dels problemes de l'edició catalana d'Un món sense fi, que a més és segona edició de butxaca, per tant hi ha hagut diverses ocasions per a fer-li un repàs.