Sèries: Fleabag

Hi ha sèries de les que sents parlar de tant en tant però que per alguna raó no troben el seu moment en la teva complicada agenda fins que passen uns quants anys. Tot i així, la reputació que les precedeix és tan bona que no te n'oblides, i al final les acabes veient.

És el que m'ha passat a mi amb aquesta sèrie de només 12 episodis, tots ells curts, de menys de mitja hora, però ara ja he reparat el greuge i ho vull fer encara més parlant-ne aquí i fent-ne difusió per si algun dels meus 20 o 30 lectors (reals, perquè els altres 20 i 30 solen ser bots) encara no l'ha vist.

Fleabag és una sèrie britànica amb un origen peculiar: és l'adaptació a sèrie de televisió en dues temporades de 6 episodis cadascuna, el 2016 i el 2019, del monòleg que va guanyar el primer premi al prestigiós festival d'arts escèniques d'Edimburg, el Fringe Festival, l'any 2013. Però és que el va escriure i interpretar la mateixa protagonista de la sèrie de televisió, que també n'és la creadora, showrunner i guionista. 

És una sèrie estretament lligada als seus personatges, sobretot la seva protagonista, de manera que la premissa l'he d'explicar mentre la presento a ella. I és que seguim escenes de la vida de la Phoebe Waller-Bridge, que interpreta un personatge sense nom (o "fleabag" quan el veiem al repartiment), una dona jove amb problemes per relacionar-se amb els altres, que veiem en coses com una aparent addició al sexe, els xocs que té amb la seva estirada germana gran o la incomoditat amb què es desenvolupen les trobades amb el seu pare, vidu, i la seva nova parella, la seva padrina.

La protagonista no té gaire sort: regenta un cafè de conillets d'Índies que va obrir amb la seva millor amiga, que es va suïcidar, no va gaire bé econòmicament parlant i és l'ovella negra de la família, que la veu com una egoista que sempre fa sentir incòmodes els altres. 

Tanmateix, estem davant d'una sèrie d'humor, humor negre, tragicòmic en alguns moments, però al capdavall d'humor. I bona part de la gràcia està en els constants trencaments de la quarta paret per part de la protagonista, que ens va anticipant reaccions de les persones amb què es relaciona, comentant-ne coses o buscant la nostra complicitat amb mirades silencioses cap a la càmera.

La veiem a l'esquerra de la imatge, es diu Claire (Sian Clifford) i té una carrera professional exitosa, a banda d'un caràcter seriós, una mica esquerp i poca paciència amb els "numerets" que, segons ella, munta la protagonista per cridar l'atenció.

Està casada i té un fillastre adolescent obsessionat amb ella, i és un personatge interessant perquè podem percebre que, sota aquesta capa de fredor artificial, en realitat s'estima molt la seva germana, i de tant en tant podem veure aquesta faceta.

El pare de totes dues està interpretat per en Bill Paterson i tampoc té un nom que s'arribi a dir a la sèrie, i fins i tot a l'últim episodi s'arriba a fer un gag al respecte. Com deia més amunt, té una relació amb la que va ser la padrina de les germanes (sí, de totes dues. He vist coses molt estranyes en diverses famílies al respecte, així que no hi donaré més voltes), una Olivia Colman que és de les cares més conegudes i guardonades del repartiment, i que aquí interpreta un personatge tremendament egoista, narcisista i vanitosa, que tracta les seves fillastres (bé, oficialment no ho és perquè no s'han arribat a casar) de manera passivo-agressiva. 

El pare, per altra banda, es mostra maldestre a l'hora de parlar amb les seves filles adultes, sobretot quan es tracta de sentiments, però al llarg de la sèrie anem veient moments en què mostra una saviesa inesperada.

Podem continuar parlant de relacions incòmodes esmentant el cunyat de la protagonista, marit de la Claire, que es diu Martin i l'interpreta en Brett Gelman (vist a Go On, Love o Stranger Things), un autèntic imbècil que odia la protagonista i no se n'amaga, un paio tremendament masclista i patètic que sempre tenim ganes de veure com cau. Si això passa o no, ho anirem veient al llarg dels episodis.

Els homes amb qui queda la protagonista també són un filó de situacions incòmodes, perquè tenim un exnòvio amb tendència a tornar amb ella constantment, un paio que fa comentaris impertinents sense parar o un altre que té un caràcter estranyot i unes dents de Nosferatu en què és impossible no fixar-se. 

Fleabag és una sèrie sense un fil conductor, són, com deia al principi, escenes de la vida d'una dona, però amb el denominador comú de la incomoditat, els moments violents i un humor molt particular que en diversos moments deixa al protagonisme al drama, i amb un final agredolç que he d'admetre que no m'esperava i que em va semblar punyent i va donar més punts a la sèrie. 

No sé si és per a tothom, però els múltiples premis i nominacions que va rebre, incloent-hi BAFTA, Emmy i Globus d'Or, entre 2016 i 2020, els entenc perfectament.