Lectures: A la caça de l'ovella

En Haruki Murakami és un dels meus autors preferits, només cal veure la quantitat de ressenyes que he fet dels seus llibres i que cada any en llegeixo almenys un. Per sort, s'han anat publicant tots en català, i com que n'han estat molts això vol dir que fins ara no n'he hagut de repetir cap, cosa que podré fer en algun moment i que penso fer.

Aquest cop li ha tocat el torn a una novel·la que es va editar per primera vegada en català fa uns mesos, però que és de 1982. Senzillament no havia arribat fins ara, problema que ja ha estat resolt.

A la caça de l'ovella és el tercer llibre de l'anomenada "trilogia d'en Rata", que és una trilogia temàtica però que en realitat no requereix que llegim les tres parts, les dues primeres reunides al llibre Escolta la cançó del vent / Pinball 1973, que vaig ressenyar fa gairebé un any exacte. 

El que passa és que hi apareixen personatges comuns i algun escenari també coincideix, però són històries que es llegeixen de manera independent. Ara bé, si tenim bona memòria -i no és el meu cas, tot i que m'ha agradat retrobar-me amb elements coneguts a la lectura de les altres parts fa un temps- sempre en gaudirem més.

En fi, amb el títol original de Hitsuji o meguru bôken, la novel·la és narrada pel protagonista d'Escolta la cançó del vent i de part de Pinball 1973 i ens situa cinc anys després, cosa que també ajuda a fer net i que no calgui ni llegir-se aquells llibres, ni tenir-los gaire presents en cas que s'hagi fet -però, repeteixo, sempre suma-. 

Ara s'ha divorciat, no ha tornat en cinc anys al poble de la seva infantesa ni a veure els seus amics Rata i Jay (del ja mític Jay's Bar) i a causa (o per culpa) d'una foto que li envia el primer en una carta es veu immers en una missió per trobar una rara i misteriosa ovella en un racó perdut de l'illa septentrional japonesa de Hokkaidô, acompanyat per una noia que acaba de conèixer de la manera més absurda i deixant fins i tot la feina per tal de dur a terme l'aventura.

Sense voler entrar en gaires detalls, i amb la sinopsi en realitat ja feta, només vull afegir que A la caça de l'ovella és el primer relat amb què el mestre Murakami declara que es va sentir satisfet -els dos primers no li agradaven gaire i per això va costar tant que sortissin del Japó, cosa que no va passar fins al 2015-, i tot i que a mi ja em van agradar, el cert és que aquesta tercera part de la "trilogia" es veu més com una novel·la com Déu mana, i no només per la seva extensió més estàndard.

Hi veiem la quotidianitat tan típica de l'autor, els sopars senzills, el tabaquisme dels seus personatges -i gairebé l'alcoholisme, perquè els whiskys i les cerveses volen-, les reflexions d'un protagonista més aviat solitari, la música i en general el realisme màgic que caracteritza tantes de les seves obres. I ens deixa amb un molt bon regust, per bé que amb un sentiment malencòlic, quan després d'una història d'allò més amena i interessant hi posa fi sense estridències ni girs inesperats. 

Com em passa sempre amb aquest novel·lista, i sens dubte això és quelcom bo, en acabar-ne una història ja en vull llegir una altra. I a banda de les que voldria rellegir en tinc una que no he llegit mai, L'elefant desapareix, però per variar una mica hi posaré alguns altres llibres pel mig. 

Lectures: Escolta la cançó del vent i Pinball 1973

Nova lectura d'en Murakami, regal de Sant Jordi que no esperava perquè no sabia ni que havia sortit aquest llibre. I, per tant, nova ressenya al bloc, que últimament parlo sobretot de sèries perquè les lectures les estic fent amb massa lentitud. A veure si puc complir l'objectiu d'haver llegit un llibre al mes de mitjana -és a dir, 12 en tot l'any- que em vaig marcar. De moment vaig força endarrerit, però. 

Bé, som-hi. Escolta la cançó del vent i Pinball 1973 en realitat són dues novel·les curtes, recopilades en un mateix volum, no gaire gruixut tampoc, que Empúries i Grup 62 van publicar en format butxaca, el que em va millor, no fa gaire. 

Són les primeríssimes obres de l'extremament popular autor japonès, que ha vist publicada gairebé tota la seva obra en català. Faltaven, per exemple, aquests relats, però perquè durant molts anys, ens diu la contraportada, es negava a permetre'n traduccions. Potser se n'avergonyia, però per sort va recapacitar -o potser li van oferir una bona suma per deixar-se de punyetes, vés a saber- i, després de llegir el llibre, trobo que s'equivocava en negar-s'hi.

A la primera de les novel·letes, publicada originalment al Japó l'any 1979, el narrador ens explica en primera persona un estiu que passa a la ciutat on va néixer, tot i que actualment viu a Tòquio. S'està a cals pares, queda amb el seu amic, que anomena Rata, amb qui beu cervesa de manera compulsiva al Jay's Bar, i coneix una estranya noia a qui li falta un dit, i que poc a poc li anirà obrint el cor tot i uns primers moments hostils.

La història té el to malencònic típic de l'autor, així com les seves característiques descripcions de les coses més quotidianes, que marcarien tota la seva bibliografia. És fàcil veure-hi la llavor de tot el que vindria després, tot i que Escolta la cançó del vent és força breu i no arriba a aprofundir gaire en les vides ni del protagonista ni de la resta de personatges. És una ullada a uns dies d'estiu que podria haver estat, perfectament, el guió d'una pel·lícula indie senzilla. I tot i així els fans del novel·lista en gaudim, perquè és Murakami en essència pura.

Cal destacar que el llibre comença amb una explicació de l'autor sobre les circumstàncies en les quals va iniciar-se en el món de l'escriptura, així com les seves motivacions. Com a document és d'allò més interessant.

A Pinball 1973, de 1980, no queda clar si el narrador és el mateix o un altre, però tant li fa. Curiosament, el relat alterna episodis d'aquest protagonista, que és traductor en una agència creada amb un company i que viu d'una manera un xic surrealista, com ara convivint amb dues bessones que no coneix de res o obsessionant-se temporalment amb una màquina de pinball, i del personatge d'en Rata, que es recupera del llibre anterior i interactua sobretot amb en Jay, l'amo del bar que ja sortia a Escolta la cançó del vent.

Més llarga, però no gaire, aquesta història mostra més clarament l'altra vessant característica de Murakami, el surrealisme, però -i això és quelcom que sempre ha demostrat que sap fer- sense perdre l'atenció del lector tot mantenint-lo en contacte amb la realitat amb les escenes del dia a dia dels seus personatges. És una mica més estranya que l'altra novel·leta, per aquests salts constants en dues històries que ens explica en paral·lel però que no estan relacionades, però personalment m'ha agradat que se centrés una mica en un personatge secundari d'Escolta la cançó del vent.

El recopilatori que ens ha arribat ara en català és una bona mostra del que caracteritza l'obra de Haruki Murakami, petits tasts del que es preparava per fer més endavant, amb les relacions entre persones, la música jazz, els àpats senzills i altres elements com a temes recurrents. Però no fa la sensació que siguin assajos de gaire menys qualitat que les històries que ens arribarien després i que el convertirien en un autor de best sellers. No són els intents tímids d'un futur novel·lista d'èxit. Trobo que trepitjava prou fort quan va començar a caminar.