Lectures: La mort del comanador - Llibre 1

Cada cop que surt un llibre nou del mestre Haruki Murakami, un dels meus preferits, estic pendent... de la sortida de la seva versió en butxaca, que va millor per preu i espai -tot i que els preus de les edicions de butxaca han pujat molt durant la darrera dècada-, i és així com em van regalar, al Sant Jordi Especial d'Estiu 2020, les dues entregues de què consta la seva darrera obra. 

Avui parlaré de la primera part, que tot i que no resol la trama -evidentment- funciona prou bé com per parlar-ne i escriure les meves impressions al respecte, de manera breu, sense revelar detalls innecessaris. 

Es tracta de La mort del comanador: Llibre 1, originalment publicada el 2017 al Japó com a Kishidanchô-goroshi - Arawareru idea hen, i que en català tenim, com de costum -però de vegades hi ha tristes excepcions traduïdes de l'anglès-, traduïda del japonès per l'Albert Nolla. 

En aquesta novel·la, el protagonista, que no té nom -o no s'esmenta, més ben dit-, és pintor especialitzat en retrats, una feina fàcil i agradable per a ell que li permet anar passant, però enyora quan estudiava i pensava que pintaria quadres més trencadors i d'una altra mena. Ara, la dona l'ha deixat per un altre sense donar gaires més explicacions i, als 36 anys, decideix anar a fer un viatge en cotxe pel Japó fins que s'instal·la a la casa d'un altre pintor, famós en aquest cas, però ara en una residència amb Alzheimer, després que el fill d'aquest, company d'estudis del protagonista, li proposi estar-s'hi i així, de pas, la casa no queda buida i no es deteriora. 

Ens trobem, doncs, amb l'enèsim protagonista masculí més o menys jove i solter -per les circumstàncies- que abunda a la bibliografia de l'autor, amb els seus gustos musicals (en aquest cas d'òpera) i els seus àpats senzills -en faig conya sovint, però en aquest llibre el sintagma "sopar senzill" apareix moltes vegades-. Per descomptat, per molt destrossat que estigui per la ruptura amb la seva dona, en coneix algunes més durant els mesos de periple. Si no, no seria un personatge d'en Haruki Murakami.

En tot cas, la gràcia de la història de La mort del comanador és l'aparició de fets misteriosos, com el descobriment d'un quadre amagat del propietari de la casa, que duu el nom de la novel·la, la insistència d'un desconegut ric perquè el protagonista li pinti un retrat, o el so d'una campaneta que sent algunes nits i que desemboca en l'arribada d'un ésser que no pertany a aquest món.

El primer llibre, doncs, és una ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic típicament Murakami, que fa venir ganes d'agafar de seguida la segona part, cosa que jo no faré perquè vull fer un parèntesi amb una altra autora que em ve de gust conèixer d'una vegada i de la qual ja parlaré quan toqui. Sigui com sigui, el nou Murakami té molt bona pinta. 

 
 

Lectures: Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Cada any llegeixo almenys un llibre d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. En tinc tot el que ha sortit en català -que és tot el que ha escrit, o gairebé- i no són obres que acostumi a deixar a la pila de pendents gaire temps. Ara, però, mentre espero que els dos llibres de La mort del comanador surtin en edició de butxaca (que ja ni són llibres petits ni especialment barats, però sempre és millor que res quan es tracta de retallar en diners i espai), volia rellegir la primera novel·la que en vaig tenir, una de les primeres que es van publicar en català, i gràcies a la qual jo, com tants altres, vaig conèixer l'autor japonès.

Donada la meva mala memòria per als arguments, que per a repassar obres és un avantatge perquè sempre em fa la sensació que són noves, sobretot després de tants anys, llegir aquest llibre ha estat com si ho fes per primera vegada, i com que en el seu moment no en vaig fer ressenya ara, per fi, la puc fer.

Tòquio Blues, amb el subtítol Norwegian Wood -com es va publicar en anglès, i més fidel a l'original Norway no mori- és una novel·la de 1987 (amb primera edició en català el 2005) que, sobretot ara que he llegit pràcticament tot el que va escriure Murakami tant abans com després d'aquest llibre, m'adono que és especial.

Ho és perquè, a diferència d'altres obres signades per ell, té un to més realista, no recorre a escenes fantàstiques ni oníriques, ni a un final estrany, sobtat o màgic, tècnica que a mi no m'agrada gaire tot i tractar-se, com deia, d'un dels meus escriptors preferits.

En aquest llibre, que és un gran flashback que fa el protagonista des dels seus 37 anys fins a l'època en què començava la universitat en plena època de protestes d'estudiants a finals dels anys seixanta, se'ns explica una tristíssima i tràgica història d'amor, amb un to molt malencònic, i enganxa de mala manera, però sense recórrer a més artificis.

Ell, de nom Toru Watanabe i amb un caràcter tranquil i reservat, com la majoria de protagonistes murakamians, que s'endevina que almenys en aficions i maneres de pensar tenen trets autobiogràfics de l'autor, està marcat per l'amor que sent per la Naoko, xicota del seu millor amic mort, un amor que no es pot acabar de materialitzar perquè ella s'ha hagut d'aïllar del món a causa del trauma que arrossega per aquell esdeveniment, tot i que també li agradaria poder estar amb en Watanabe.

Ell, carregant-se de paciència, mira de tirar endavant i passa els dies amb la màxima normalitat possible, i interactua amb algunes -no gaires- persones que el fan créixer i evolucionar en un sentit o un altre, incloent-hi una altra noia, la Midori, però sempre amb l'ombra de la Naoko ben present.

Tot plegat, realment interessant i sense ni un moment fluix, s'explica amb un estil planer i amb una gran sensibilitat, amb les referències a la cultura popular occidental a què ens té acostumats l'escriptor, i una quotidianitat que ens permet identificar-nos amb el protagonista, diferències culturals i d'història personal a banda.

El 2010 se'n va fer un llargmetratge dirigit per Trần Anh Hùng que tinc ganes de veure aviat, ara que encara tinc fresca la novel·la, per valorar l'adaptació.

En qualsevol cas puc dir que Tòquio Blues és, sens dubte, un dels meus llibres preferits d'en Haruki Murakami. I això no és poca cosa.

Lectures: Escolta la cançó del vent i Pinball 1973

Nova lectura d'en Murakami, regal de Sant Jordi que no esperava perquè no sabia ni que havia sortit aquest llibre. I, per tant, nova ressenya al bloc, que últimament parlo sobretot de sèries perquè les lectures les estic fent amb massa lentitud. A veure si puc complir l'objectiu d'haver llegit un llibre al mes de mitjana -és a dir, 12 en tot l'any- que em vaig marcar. De moment vaig força endarrerit, però. 

Bé, som-hi. Escolta la cançó del vent i Pinball 1973 en realitat són dues novel·les curtes, recopilades en un mateix volum, no gaire gruixut tampoc, que Empúries i Grup 62 van publicar en format butxaca, el que em va millor, no fa gaire. 

Són les primeríssimes obres de l'extremament popular autor japonès, que ha vist publicada gairebé tota la seva obra en català. Faltaven, per exemple, aquests relats, però perquè durant molts anys, ens diu la contraportada, es negava a permetre'n traduccions. Potser se n'avergonyia, però per sort va recapacitar -o potser li van oferir una bona suma per deixar-se de punyetes, vés a saber- i, després de llegir el llibre, trobo que s'equivocava en negar-s'hi.

A la primera de les novel·letes, publicada originalment al Japó l'any 1979, el narrador ens explica en primera persona un estiu que passa a la ciutat on va néixer, tot i que actualment viu a Tòquio. S'està a cals pares, queda amb el seu amic, que anomena Rata, amb qui beu cervesa de manera compulsiva al Jay's Bar, i coneix una estranya noia a qui li falta un dit, i que poc a poc li anirà obrint el cor tot i uns primers moments hostils.

La història té el to malencònic típic de l'autor, així com les seves característiques descripcions de les coses més quotidianes, que marcarien tota la seva bibliografia. És fàcil veure-hi la llavor de tot el que vindria després, tot i que Escolta la cançó del vent és força breu i no arriba a aprofundir gaire en les vides ni del protagonista ni de la resta de personatges. És una ullada a uns dies d'estiu que podria haver estat, perfectament, el guió d'una pel·lícula indie senzilla. I tot i així els fans del novel·lista en gaudim, perquè és Murakami en essència pura.

Cal destacar que el llibre comença amb una explicació de l'autor sobre les circumstàncies en les quals va iniciar-se en el món de l'escriptura, així com les seves motivacions. Com a document és d'allò més interessant.

A Pinball 1973, de 1980, no queda clar si el narrador és el mateix o un altre, però tant li fa. Curiosament, el relat alterna episodis d'aquest protagonista, que és traductor en una agència creada amb un company i que viu d'una manera un xic surrealista, com ara convivint amb dues bessones que no coneix de res o obsessionant-se temporalment amb una màquina de pinball, i del personatge d'en Rata, que es recupera del llibre anterior i interactua sobretot amb en Jay, l'amo del bar que ja sortia a Escolta la cançó del vent.

Més llarga, però no gaire, aquesta història mostra més clarament l'altra vessant característica de Murakami, el surrealisme, però -i això és quelcom que sempre ha demostrat que sap fer- sense perdre l'atenció del lector tot mantenint-lo en contacte amb la realitat amb les escenes del dia a dia dels seus personatges. És una mica més estranya que l'altra novel·leta, per aquests salts constants en dues històries que ens explica en paral·lel però que no estan relacionades, però personalment m'ha agradat que se centrés una mica en un personatge secundari d'Escolta la cançó del vent.

El recopilatori que ens ha arribat ara en català és una bona mostra del que caracteritza l'obra de Haruki Murakami, petits tasts del que es preparava per fer més endavant, amb les relacions entre persones, la música jazz, els àpats senzills i altres elements com a temes recurrents. Però no fa la sensació que siguin assajos de gaire menys qualitat que les històries que ens arribarien després i que el convertirien en un autor de best sellers. No són els intents tímids d'un futur novel·lista d'èxit. Trobo que trepitjava prou fort quan va començar a caminar.

Lectures: El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

El mestre Haruki Murakami és un dels habituals a les meves lectures. Al llarg de l'any, dels llibres que llegeixo normalment un mínim de dos porten la seva signatura, i això és senyal que m'agrada molt, que és un dels meus preferits, i de fet, com ja he dit alguna vegada, com a escriptor que aspiro a ser jo també hi ha coses que m'agrada com fa i que suposo que m'influeixen o m'influiran en la manera d'escriure, que espero que algun dia la gent pugui apreciar en format paper i amb un registre totalment diferent del que mostro als blogs.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (en japonès Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to kare no junrei no toshi), publicat originalment el 2013, és l'últim que he llegit d'ell, i com era d'esperar m'ha agradat força.

Però tot i que aquí també hi ha molts elements presents a la seva bibliografia, com sap qualsevol que n'hagi llegit 3 o 4 llibres -per exemple, homes solitaris, jazz i sopars senzills fets amb el que hi ha a la nevera en aquell moment-, un altre dels ingredients habituals -que en aquest cas no m'agrada, però no fa que gaudeixi menys de la lectura de les seves novel·les- és l'element oníric, fantàstic, absurd, surrealista... i en aquest llibre el veurem poc.

Hi és, però molt reduït, gairebé com si l'autor fos incapaç d'escriure una obra sense donar-li com a mínim un toc que trenqui amb el realisme i el relat de la vida quotidiana que caracteritzen les seves històries en general. 

De final més aviat obert, aquesta vegada almenys no ens quedem amb un pam de nas davant d'un fet absurd o sobrenatural, ni hi ha foscor com de costum. Senzillament ens explica la història d'en Tsukuru Tazaki, un home de 36 anys que encara arrossega, encara que no n'és del tot conscient, un trauma que es va iniciar en el moment que, quan tenia 20 anys, els altres membres d'una colla de cinc estudiants extremament ben avinguts de la qual formava part el van deixar de banda sense donar-li explicacions.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge narra una història senzilla, molt Murakami, però com deia més amunt sense -o gairebé sense- l'element surrealista gairebé omnipresent a la seva bibliografia. Potser això decebrà els fans d'aquest vessant, però a mi ja m'ha anat bé una cosa més calmada, sense girs estranys, per una vegada. Trobo que la sensibilitat i la malenconia amb què s'expliquen els dies d'en Tsukuru ho compensen perfectament, i el conjunt hi surt guanyant.

Lectures: New York

Ja no sé ni quant de temps feia que no ressenyava un llibre, però sí, estimades lectores i estimats lectors: a banda de llegir còmics i mirar sèries de televisió i pel·lícules també llegeixo llibres sense dibuixets, novel·les i també no-ficció. En aquest cas, però, parlem d'una novel·la que m'ha impactat prou com per a dedicar-li una ressenya.

El primer llibre que llegeixo en anglès aquest any (i espero que n'hi hagi més) és una totxana de 1020 pàgines, almenys en aquesta edició de butxaca (de gavardina), que tanmateix m'ha resultat d'allò més amena i recomanable.

Amb una estructura similar a la d'altres obres del senyor Edward Rutherfurd, aquesta New York és un justificat best-seller que segueix generacions i generacions d'una família, els Master, des de la joventut de Nova York al segle XVII —en què, de fet, encara es deia Nova Amsterdam i la seva població era eminentment holandesa— fins a l'any 2009, el de publicació de la novel·la.

Una família de burgesos que interactua amb altres personatges i famílies (els O'Donnell, els Keller, els Caruso...) de les quals també coneixem algunes generacions, però que aviat veiem que duen a terme un paper més secundari i sempre en relació directa o indirecta amb els Master, els autèntics protagonistes amb el permís de la pròpia ciutat de Nova York.

Al llarg d'aquest relat fascinant veiem com els esdeveniments afecten la vida i els plans dels personatges, des dels anys de colonialisme encara sota el govern britànic fins a la caiguda de les Torres Bessones, passant per la Guerra de la Independència, la Guerra Civil, el boom de la immigració a través d'Ellis Island, el crac del 29 o les profundes transformacions socials dels anys 60. 

Evidentment, el rerefons és una ciutat de Nova York (amb alguna interrupció quan la família viu una temporada a Londres) que creix i evoluciona espectacularment, amb moments més feliços i d'altres de tràgics, que en aquest cas esdevé, com diu aquell tòpic que em fa tanta ràbia en literatura, "un personatge més". 

New York és una novel·la absolutament recomanable per a tots aquells que gaudeixin amb la novel·la històrica (els protagonistes són ficticis, però hi apareixen moltíssims fets i personatges reals) i en particular amb els relats momumentals que segueixen una família en concret, en aquest cas burgesa, però com deia més amunt també tindrem força pàgines d'altres personatges i, gràcies a això, la novel·la s'enriqueix amb el retrat d'altres classes socials, segurament més properes a nosaltres, la gent normal de classe mitjana. 

El senyor Rutherfurd es va documentar exhaustivament per tal de retratar tots els aspectes de la ciutat (arquitectònics, socials, polítics...) al llarg dels segles, i aconsegueix ensenyar-nos la història de la ciutat gràcies a un relat amè i ben lligat, dels que atrapen de seguida i recompensen amb elements que es mantenen amb aparicions esporàdiques al llarg de tota la trama i ens emocionen encara que els personatges no tinguin la mateixa informació que nosaltres, com a lectors, sí que tenim.