dijous, 2 d’abril de 2020

Lectures: Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Cada any llegeixo almenys un llibre d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. En tinc tot el que ha sortit en català -que és tot el que ha escrit, o gairebé- i no són obres que acostumi a deixar a la pila de pendents gaire temps. Ara, però, mentre espero que els dos llibres de La mort del comanador surtin en edició de butxaca (que ja ni són llibres petits ni especialment barats, però sempre és millor que res quan es tracta de retallar en diners i espai), volia rellegir la primera novel·la que en vaig tenir, una de les primeres que es van publicar en català, i gràcies a la qual jo, com tants altres, vaig conèixer l'autor japonès.

Donada la meva mala memòria per als arguments, que per a repassar obres és un avantatge perquè sempre em fa la sensació que són noves, sobretot després de tants anys, llegir aquest llibre ha estat com si ho fes per primera vegada, i com que en el seu moment no en vaig fer ressenya ara, per fi, la puc fer.


Tòquio Blues, amb el subtítol Norwegian Wood -com es va publicar en anglès, i més fidel a l'original Norway no mori- és una novel·la de 1987 (amb primera edició en català el 2005) que, sobretot ara que he llegit pràcticament tot el que va escriure Murakami tant abans com després d'aquest llibre, m'adono que és especial.

Ho és perquè, a diferència d'altres obres signades per ell, té un to més realista, no recorre a escenes fantàstiques ni oníriques, ni a un final estrany, sobtat o màgic, tècnica que a mi no m'agrada gaire tot i tractar-se, com deia, d'un dels meus escriptors preferits.

En aquest llibre, que és un gran flashback que fa el protagonista des dels seus 37 anys fins a l'època en què començava la universitat en plena època de protestes d'estudiants a finals dels anys seixanta, se'ns explica una tristíssima i tràgica història d'amor, amb un to molt malencònic, i enganxa de mala manera, però sense recórrer a més artificis.


Ell, de nom Toru Watanabe i amb un caràcter tranquil i reservat, com la majoria de protagonistes murakamians, que s'endevina que almenys en aficions i maneres de pensar tenen trets autobiogràfics de l'autor, està marcat per l'amor que sent per la Naoko, xicota del seu millor amic mort, un amor que no es pot acabar de materialitzar perquè ella s'ha hagut d'aïllar del món a causa del trauma que arrossega per aquell esdeveniment, tot i que també li agradaria poder estar amb en Watanabe.

Ell, carregant-se de paciència, mira de tirar endavant i passa els dies amb la màxima normalitat possible, i interactua amb algunes -no gaires- persones que el fan créixer i evolucionar en un sentit o un altre, incloent-hi una altra noia, la Midori, però sempre amb l'ombra de la Naoko ben present.


Tot plegat, realment interessant i sense ni un moment fluix, s'explica amb un estil planer i amb una gran sensibilitat, amb les referències a la cultura popular occidental a què ens té acostumats l'escriptor, i una quotidianitat que ens permet identificar-nos amb el protagonista, diferències culturals i d'història personal a banda.

El 2010 se'n va fer un llargmetratge dirigit per Trần Anh Hùng que tinc ganes de veure aviat, ara que encara tinc fresca la novel·la, per valorar l'adaptació.

En qualsevol cas puc dir que Tòquio Blues és, sens dubte, un dels meus llibres preferits d'en Haruki Murakami. I això no és poca cosa.


2 comentaris:

  1. Quin cúmul de coincidències, i que especial llegir un post així. Jo també he llegit tot el que s'ha traduït de l'autor en català, inclosos els Comanadors, i també alguns contes il·lustrats tant en català com en castellà, extrets dels seus reculls de relats, llegits també prèviament. Fins i tot li he llegit els assajos de córrer, d'escriure i el de no-ficció de l'atemptat del metro de Tòquio, coses que no hauria llegit mai si no fossin d'aquest autor. Amb això que dic ja posts imaginar que Murakami és també un dels meus autors preferits.

    Però no acaba aquí la cosa, és clar. Tòquio Blues va ser també el primer llibre seu que vaig llegir, i en el seu moment em va agradar, però no molt, o sí, o no ho sé, em va deixar sensacions molt rares. Però amb la certesa que, tard o d'hora, tornaria a llegir l'autor. Vaig trigar a llegir el segon, Kafka a la platja, quan em vaig sentir preparat per fer-ho el vaig anar a buscar. Ja no vaig trigar tant amb el tercer, que va ser el recull 'El salze cec i la dona adormida'. I mica en mica la meva tolerància s'anava fent més gran i va arribar al punt que, llibre que sortia, llibre que comprava i llegia. I mica en mica vaig anar llegint tots els ja publicats que m'havia perdut.

    Bé, estic fotent el rotllo, però segueixo. El cas és que fa més de 10 anys que vaig llegir Tòquio Blues, i per tant no té ressenya en el meu blog de llibres. Vaig pensar que tocava fer-ne una relectura i fer-li la ressenya que es mereix. Probablement ara m'agradi més que el primer cop, perquè ara ja tinc molta experiència amb l'autor, però passarà la prova de la relectura? No tots els llibres ho fan.

    Ah, també m'agradarà saber què dius de Ready Player One, que també em va agradar molt!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres, jo no recordo quin ordre vaig seguir, només que Tòquio Blues va ser el primer, també perquè va ser el primer gran èxit i el que es va promoure més.

      A mi, llevat d'aquestes parts fantasioses que comentava i que sempre dic, tot i que en alguns casos no em suposen cap problema si ja es van veient durant tot el relat en comptes d'aparèixer al final per deixar-te amb un pam de nas i la sensació que aquell final no queda tancat, m'agrada tot el que fa.

      I potser precisament per això, quan ja ha arribat un punt que sé que m'agradarà tot el que en llegeixi i paradoxalment que em quedaré igual per aquest motiu, veure com aquest primer llibre m'arribava tant... em fa pensar que segurament és perquè és especial. En tot cas, jo tampoc no recordo gaire la sensació que vaig tenir el primer cop que el vaig llegir, fa més de 10 anys en el meu cas.

      De Ready Player One passa que quan s'acostava la pel·lícula vaig voler-lo llegir, perquè m'agrada més seguir aquest ordre, però no hi vaig ser a temps, i vaig voler veure el film igualment. Posteriorment en vaig comprar la novel·la, que ara llegiré, i pel que diuen hi ha prou diferències com perquè valgui la pena consumir els dos productes. Serà en anglès, per cert. L'edició catalana la podria haver agafat a la biblioteca per començar-ne la lectura abans, en comptes d'esperar que m'arribés en anglès, tot i la meva preferència per les versions originals, però en vaig llegir un fragment i vaig veure que hi sortien títols en castellà, assumint que el lector català coneix traduccions al castellà de les obres referenciades, i em va fer molta ràbia, perquè això és sotmetre, legitimant-ho, una llengua i una cultura a una altra. Un text no ho ha d'assumir, per molt que sigui veritat.

      Jo sí que t'he fotut un rotllo!

      Gràcies per comentar!

      Suprimeix

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails