Cada any llegeixo almenys un llibre d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. En tinc tot el que ha sortit en català -que és tot el que ha escrit, o gairebé- i no són obres que acostumi a deixar a la pila de pendents gaire temps. Ara, però, mentre espero que els dos llibres de La mort del comanador surtin en edició de butxaca (que ja ni són llibres petits ni especialment barats, però sempre és millor que res quan es tracta de retallar en diners i espai), volia rellegir la primera novel·la que en vaig tenir, una de les primeres que es van publicar en català, i gràcies a la qual jo, com tants altres, vaig conèixer l'autor japonès.
Donada la meva mala memòria per als arguments, que per a repassar obres és un avantatge perquè sempre em fa la sensació que són noves, sobretot després de tants anys, llegir aquest llibre ha estat com si ho fes per primera vegada, i com que en el seu moment no en vaig fer ressenya ara, per fi, la puc fer.
Tòquio Blues, amb el subtítol Norwegian Wood -com es va publicar en anglès, i més fidel a l'original Norway no mori- és una novel·la de 1987 (amb primera edició en català el 2005) que, sobretot ara que he llegit pràcticament tot el que va escriure Murakami tant abans com després d'aquest llibre, m'adono que és especial.
Ho és perquè, a diferència d'altres obres signades per ell, té un to més realista, no recorre a escenes fantàstiques ni oníriques, ni a un final estrany, sobtat o màgic, tècnica que a mi no m'agrada gaire tot i tractar-se, com deia, d'un dels meus escriptors preferits.
En aquest llibre, que és un gran flashback que fa el protagonista des dels seus 37 anys fins a l'època en què començava la universitat en plena època de protestes d'estudiants a finals dels anys seixanta, se'ns explica una tristíssima i tràgica història d'amor, amb un to molt malencònic, i enganxa de mala manera, però sense recórrer a més artificis.
Ell, de nom Toru Watanabe i amb un caràcter tranquil i reservat, com la majoria de protagonistes murakamians, que s'endevina que almenys en aficions i maneres de pensar tenen trets autobiogràfics de l'autor, està marcat per l'amor que sent per la Naoko, xicota del seu millor amic mort, un amor que no es pot acabar de materialitzar perquè ella s'ha hagut d'aïllar del món a causa del trauma que arrossega per aquell esdeveniment, tot i que també li agradaria poder estar amb en Watanabe.
Ell, carregant-se de paciència, mira de tirar endavant i passa els dies amb la màxima normalitat possible, i interactua amb algunes -no gaires- persones que el fan créixer i evolucionar en un sentit o un altre, incloent-hi una altra noia, la Midori, però sempre amb l'ombra de la Naoko ben present.
Tot plegat, realment interessant i sense ni un moment fluix, s'explica amb un estil planer i amb una gran sensibilitat, amb les referències a la cultura popular occidental a què ens té acostumats l'escriptor, i una quotidianitat que ens permet identificar-nos amb el protagonista, diferències culturals i d'història personal a banda.
El 2010 se'n va fer un llargmetratge dirigit per Trần Anh Hùng que tinc ganes de veure aviat, ara que encara tinc fresca la novel·la, per valorar l'adaptació.
En qualsevol cas puc dir que Tòquio Blues és, sens dubte, un dels meus llibres preferits d'en Haruki Murakami. I això no és poca cosa.
Tòquio Blues, amb el subtítol Norwegian Wood -com es va publicar en anglès, i més fidel a l'original Norway no mori- és una novel·la de 1987 (amb primera edició en català el 2005) que, sobretot ara que he llegit pràcticament tot el que va escriure Murakami tant abans com després d'aquest llibre, m'adono que és especial.
Ho és perquè, a diferència d'altres obres signades per ell, té un to més realista, no recorre a escenes fantàstiques ni oníriques, ni a un final estrany, sobtat o màgic, tècnica que a mi no m'agrada gaire tot i tractar-se, com deia, d'un dels meus escriptors preferits.
En aquest llibre, que és un gran flashback que fa el protagonista des dels seus 37 anys fins a l'època en què començava la universitat en plena època de protestes d'estudiants a finals dels anys seixanta, se'ns explica una tristíssima i tràgica història d'amor, amb un to molt malencònic, i enganxa de mala manera, però sense recórrer a més artificis.
Ell, de nom Toru Watanabe i amb un caràcter tranquil i reservat, com la majoria de protagonistes murakamians, que s'endevina que almenys en aficions i maneres de pensar tenen trets autobiogràfics de l'autor, està marcat per l'amor que sent per la Naoko, xicota del seu millor amic mort, un amor que no es pot acabar de materialitzar perquè ella s'ha hagut d'aïllar del món a causa del trauma que arrossega per aquell esdeveniment, tot i que també li agradaria poder estar amb en Watanabe.
Ell, carregant-se de paciència, mira de tirar endavant i passa els dies amb la màxima normalitat possible, i interactua amb algunes -no gaires- persones que el fan créixer i evolucionar en un sentit o un altre, incloent-hi una altra noia, la Midori, però sempre amb l'ombra de la Naoko ben present.
Tot plegat, realment interessant i sense ni un moment fluix, s'explica amb un estil planer i amb una gran sensibilitat, amb les referències a la cultura popular occidental a què ens té acostumats l'escriptor, i una quotidianitat que ens permet identificar-nos amb el protagonista, diferències culturals i d'història personal a banda.
El 2010 se'n va fer un llargmetratge dirigit per Trần Anh Hùng que tinc ganes de veure aviat, ara que encara tinc fresca la novel·la, per valorar l'adaptació.
En qualsevol cas puc dir que Tòquio Blues és, sens dubte, un dels meus llibres preferits d'en Haruki Murakami. I això no és poca cosa.
