Lectures: El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

El mestre Haruki Murakami és un dels habituals a les meves lectures. Al llarg de l'any, dels llibres que llegeixo normalment un mínim de dos porten la seva signatura, i això és senyal que m'agrada molt, que és un dels meus preferits, i de fet, com ja he dit alguna vegada, com a escriptor que aspiro a ser jo també hi ha coses que m'agrada com fa i que suposo que m'influeixen o m'influiran en la manera d'escriure, que espero que algun dia la gent pugui apreciar en format paper i amb un registre totalment diferent del que mostro als blogs.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (en japonès Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to kare no junrei no toshi), publicat originalment el 2013, és l'últim que he llegit d'ell, i com era d'esperar m'ha agradat força.

Però tot i que aquí també hi ha molts elements presents a la seva bibliografia, com sap qualsevol que n'hagi llegit 3 o 4 llibres -per exemple, homes solitaris, jazz i sopars senzills fets amb el que hi ha a la nevera en aquell moment-, un altre dels ingredients habituals -que en aquest cas no m'agrada, però no fa que gaudeixi menys de la lectura de les seves novel·les- és l'element oníric, fantàstic, absurd, surrealista... i en aquest llibre el veurem poc.

Hi és, però molt reduït, gairebé com si l'autor fos incapaç d'escriure una obra sense donar-li com a mínim un toc que trenqui amb el realisme i el costumisme que caracteritzen les seves històries en general. 

De final més aviat obert, aquesta vegada almenys no ens quedem amb un pam de nas davant d'un fet absurd o sobrenatural, ni hi ha foscor com de costum. Senzillament ens explica la història d'en Tsukuru Tazaki, un home de 36 anys que encara arrossega, encara que no n'és del tot conscient, un trauma que es va iniciar en el moment que, quan tenia 20 anys, els altres membres d'una colla de cinc estudiants extremament ben avinguts de la qual formava part el van deixar de banda sense donar-li explicacions.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge narra una història senzilla, molt Murakami, però com deia més amunt sense -o gairebé sense- l'element surrealista gairebé omnipresent a la seva bibliografia. Potser això decebrà els fans d'aquest vessant, però a mi ja m'ha anat bé una cosa més calmada, sense girs estranys, per una vegada. Trobo que la sensibilitat i la malenconia amb què s'expliquen els dies d'en Tsukuru ho compensen perfectament, i el conjunt hi surt guanyant.