Lectures: Normal People

Abans de res, tot i que segons quan es llegeixi això tindrà una rellevància nul·la, permeteu-me que em disculpi per l'absència d'entrades durant 14 dies, que trenquen la periodicitat setmanal que intento mantenir des de fa molts anys.

Però hi ha etapes en què se m'acumulen els temes dels quals parlar, i d'altres en què hi ha sequera perquè tinc diverses coses en marxa però cap d'acabada. Doncs bé, ha arribat el moment d'actualitzar el blog perquè m'he acabat un llibre, que ja us dic que m'ha agradat molt, i vull parlar-ne.

Normal People, escrit per la irlandesa Sally Rooney, és un títol que coneixia de nom des de fa anys, va tenir força ressò quan va sortir el 2018 i ha rebut moltíssims premis i reconeixements, a més d'edicions en diversos idiomes, entre els quals el català. Jo tenia ganes de llegir-ne la versió original, que ara feia temps que no llegia en anglès, i el tenia surant a la llarga llista de coses pendents de fer, però al desembre me'l vaig trobar en un expositor de la biblioteca i va ser un senyal, encara més quan era la versió que volia, que havia arribat el moment.

He de dir que ni tan sols sabia de què anava, però em cridava l'atenció pel seu ressò, i pel que sembla està considerat una de les millors novel·les de la dècada dels 2010. Poca broma.

En fi, Normal People és la història de dos adolescents del poble fictici de Carricklea, a Irlanda, que estan acabant l'institut, en Connell i la Marianne, i la seva complicada relació, primer d'amagat per les reticències que té ell davant del fet que els companys d'institut se n'assabentin, i després amb un munt de separacions, retrobaments, malentesos i mals timings.

I és que en Connell és de classe treballadora i la Marianne ve d'una família rica, però mentre ell és força popular a l'institut, ella cau malament i sovint li fan la guitza. Aquestes diferències de percepció per part dels altres condicionen el comportament d'ell, que s'hi fica al llit mentre la ignora a l'institut, però a mesura que passen els mesos -cada capítol suposa un salt temporal d'entre unes setmanes i diversos mesos- i es van fent grans i passen per la universitat, els seus rols pateixen modificacions i la seva relació d'amistat i amor esdevé intermitent, segons les etapes que experimenten el protagonistes pel que fa a estudis, feina i vida social.  

Descrit així, per culpa de la meva poca habilitat escrivint, pot semblar que estem davant d'una novel·la romàntica típica i adreçada a un públic molt jove. Pel que fa a aquest segon punt, no sé quina és la intenció, però la primera part no és en absolut certa. La novel·la, que a més va tenir una aclamada adaptació a minisèrie de televisió l'any 2020, caracteritza d'una manera excel·lent els dos protagonistes, que alternen punts de vista segons el capítol, amb les seves circumstàncies personals, algunes de molt tèrboles i fins i tot tràgiques, i ens explica les seves pors, sentiments de culpa, contradiccions i les parts fosques de la seva personalitat, sense amagar-ne res.

Tots dos tenen traumes i dimonis, i de vegades fan o pensen coses per les quals es podrien considerar males persones, però al capdavall... qui de nosaltres està lliure de tot això? Per a mi, això és part del que ens (i els) fa humans. En qualsevol cas, la història de la Marianne i en Connell és una història d'un amor que troba molts obstacles i que ens fa patir quan veiem que dues persones que no haurien d'encaixar són, malgrat tot, incapaces de desentendre's l'una de l'altra encara que estiguin físicament separades, hagin discutit fort per algun malentès, o vegin com una de les dues està emparellada amb una tercera persona. 

La poderosa atracció que senten mútuament fa que no puguin passar pàgina, al revés del que ens passa a nosaltres, perquè ja us aviso que aquest llibre és tremendament addictiu alhora que dolorós. És un dolor controlat, de baixa intensitat, que no ens abandona. 

 

  

Sèries: Nobody Wants This

Quan començo una sèrie nova no tinc per costum fer-ne una entrada acabada la seva primera temporada. Primer, perquè no tinc prou elements de judici per parlar-ne amb propietat, i segon, perquè em fa por que es cancel·li. De fet, fa anys em vaig proposar no mirar sèries noves per si de cas, però al final n'hi ha que et criden l'atenció i acabes pecant.

No vaig trobar el moment d'escriure sobre aquesta, però mentre esperava se'n va publicar una segona temporada, de manera que ja tinc la tranquil·litat de saber que continua -se n'ha confirmat la tercera part- i més teca de la qual parlar. 

Nobody Wants This és el nom d'aquesta sèrie de Netflix que ja duu dues temporades, com dic, des de setembre de 2024 i que és una creació d'Erin Foster, antiga actriu convertida en productora i guionista que hi presenta una comèdia romàntica amb elements trets de la seva experiència personal.

I és que la sèrie té com a protagonistes una podcaster de sexualitat i relacions sentimentals i un rabí guapot, dos punts de partida personals que no combinen gaire bé i que suposen el conflicte i el polsim de drama d'aquesta sèrie altrament plena d'humor i que ens arrenca més d'un somriure i fins i tot alguna rialla. 

La protagonista femenina de la història és la Joanne Williams (Kristen Bell, la protagonista de Veronica Mars, la narradora de Gossip Girl i més papers protagonistes a House of Lies i The Good Place), que comparteix pis a Los Angeles, Califòrnia, amb la seva germana Morgan (Justine Lupe, vista a Succession com a paper més destacat recentment), amb qui també comparteix un pòdcast d'èxit on parlen de relacions. 

La Joanne té les idees molt clares i és, sovint, brutalment honesta, i la Morgan té una actitud de superioritat que amaga inseguretats, com les que té també la Joanne, en bona part per culpa d'haver estat filles d'un matrimoni mal avingut format per uns progenitors una mica tocats del bolet.

En un sopar amb amics comuns, la Joanne coneix en Noah Roklov (Adam Brody, vist a The O.C. o a Fleishman Is In Trouble), un jove i atractiu rabí que aspira a ser el rabí en cap del seu temple, però que no té una trajectòria gaire estable en matèria de parelles i, en la seva posició, ha de cuidar aquest aspecte.

Evidentment, aquests dos personatges són els protagonistes de la història romàntica que ens explica la sèrie, i la gràcia de tot plegat és que, encara que s'entenen força bé i la química que sorgeix entre ells és innegable, el tema de la religió és un obstacle important de cara a posar-se seriosos en el futur, i és que ella, per anar bé, s'hauria de convertir al judaisme, però en principi es declara agnòstica. 

A banda d'això, després de les primeres cites on tot sembla que és perfecte, aniran sorgint discrepàncies pel que fa a la manera de veure la vida i la pròpia relació, atesos els bagatges diferents, i és aquest conflicte el que dona a la sèrie aquest enfocament diferent de l'habitual, perquè aquest cop la parella protagonista, en comptes de tenir mil dificultats per acabar junta, ho està des de gairebé el principi, i el que serà difícil és que es mantingui unida.

És clar que la sèrie no se sostindria només amb aquests personatges, sinó que també hi ha una petita colla de secundaris d'allò més divertits i entranyables a la seva manera.

És el cas del matrimoni format pel germà gran d'en Noah, en Sasha (Timothy Simons, vist al tram final de The Handmaid's Tale), un gegantó massa ingenu que sol incomodar amb els seus comentaris i la seva innocència, però que és més savi del que sembla, i l'Esther (Jackie Tohn, vista a GLOW), la seva dona, que té un caràcter molt fort i val més no fer-la empipar.

La parella evoluciona d'una manera interessant, sobretot a la segona temporada, però la improbable amistat entre en Sasha i la Morgan a la primera provoca unes dinàmiques força divertides a mesura que les germanes Williams es relacionen amb la reticent família Roklov. 

Parlant d'això, cal destacar també els pares dels germans Roklov, l'Ilan (Paul Ben-Victor, vist a The Wire entre altres) i la Bina (Tovah Feldshuh), molt creients i amoïnats pel futur d'en Noah, a més de força exigents, sobretot ella, que no sembla que aprovi cap de les dones que s'apropen als seus fills, i encara menys si tenen un perfil com el de les germanes Williams.

Per tot plegat, Nobody Wants This és una comèdia romàntica que aporta una certa originalitat, amb personatges ben construïts i situacions còmiques dins de la quotidianitat i plausibilitat, que ens enganxen perquè continuem volent ser testimonis de com avancen les històries de cadascun dels seus personatges. 

 

 

Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.