Lectures: L'Astèrix mai vist

No en parlo gaire, però a banda del còmic de superherois i del manga també m'agraden, com a gairebé tothom, en Tintín i l'Astèrix. És d'aquest últim que faré la ressenya d'avui, amb l'àlbum L'Astèrix mai vist, que és una recopilació d'històries curtes inèdites del guerrer gal publicada per primera vegada el 1993 i reeditada el 2003 amb 4 històries més. 

És en aquesta versió més recent que es basa la catalana. Des que el guionista Goscinny va morir el 1977, el dibuixant Uderzo és qui s'ha fet càrrec de les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix com a autor complet, que no és el sistema habitual en el còmic europeu. Això ha afectat a la qualitat dels guions, si hem de fer cas de l'opinió popular, i també hi hem d'afegir el fet que ara ja és un home de més de vuitanta anys i no treballa al mateix ritme que abans i les idees se li acaben, com va fer palesa la seva última obra, la mediocre El cel ens cau al damunt. Però això no treu que l'arribada de cada nou àlbum ve acompanyada d'una expectació enorme. 

Tant se val si els preus dels àlbums s'han disparat (ara ja ens demanen 12 euros per títol de poc més de 48 pàgines), si sabem que l'Albert Uderzo ja no s'aguanta els pets (amb perdó i tot el respecte pel mestre), o si al final resulta que són àlbums que recopilen homenatges d'altres autors a la parella més famosa de guerrers de l'antiga Gàl·lia i no pas aventures noves pròpiament dites. L'Astèrix ven. I ens en comprem tots els còmics. Després ens agraden o no, però els volem tenir. 

El cas de L'Astèrix mai vist és potser una mica diferent. És clar que representa una oportunitat editorial que no requereix esforç per part de l'autor, i que està enfocada a fer calés mentre s'espera algun àlbum amb aventures noves, però sempre és interessant que ens arribin recuperades i traduïdes unes històries que d'una altra manera s'haurien quedat on eren, als arxius d'una antiga revista de còmics que es deia Pilote. 

Per tant, estic content d'haver fet la lectura d'aquest còmic, on hi ha històries inèdites, moltes de les quals encara amb guió del difunt René Goscinny. Abans de cada relat hi ha un text introductori on se'ns explica com es va gestar, que sempre està bé. Gràcies a això, però, vaig poder confirmar una sensació: les històries dels anys seixanta han estat tintades i pintades de nou. No sé com estaven els materials originals, però en fer aquesta "restauració" sembla que les aventures dels seixanta estiguin dibuixades amb l'estil actual, i personalment no m'acaba de convèncer, perquè crec que tot plegat resta autenticitat i sembla anacrònic si ho comparem amb les pàgines dels vuitanta, per exemple, que semblen més antigues.

Centrem-nos en les històries, però. A L'Astèrix mai vist hi trobem tota mena de relats concebuts per a la seva publicació a l'esmentada revista, de manera que hi veiem situacions que de vegades no lliguen amb les que estem acostumats a veure, però que majoritàriament són prou interessants. No m'hi estendré massa, però després d'una història creada per a l'ocasió amb l'Abraracúrcix en una roda de premsa presentant el llibre tenim El retorn a l'escola dels gals (1966, i que dóna el nom a la versió original francesa de l'àlbum, La Rentrée Gauloise), El naixement d'Astèrix (1994), L'Any 50 abans de J.C. (1977, i amb el format de tires diàries com a part d'un projecte de publicació als Estats Units que no va sortir bé), Gallàrdix, el gall gal (2003), Per any nou, sota el vesc hi plou (1967), Mini Midi Maxi (1971), L'Astèrix que no hem vist mai... (1969, que més que un còmic és una resposta humorística dels autors a les queixes d'alguns lectors), Lutècia olímpica (1986, com a part de la campanya per la candidatura olímpica de París per als Jocs de 1992), La primavera gal·la (1966), La mascota (1968), Llatinomania (1973), i finalment Obèlisc'h (1963) i El naixement d'una idea (1962), on els protagonistes són els mateixos autors. 

Així doncs, recomanable? Sí. L'hauríem de llegir igualment encara que no fos així, però sí, és recomanable. És una lectura amena i, al cap i a la fi, són històries de l'Astèrix i l'Obèlix que no havíem llegit. Pel que fa a la traducció catalana, és força correcta, potser una mica massa carregada i calcada del francès en els textos introductoris i amb una decisió molt discutible a l'hora de traduir un parell de noms de Lutècia olímpica, que a mi no m'han fet gràcia i que a sobre són bromes anacròniques. Però en fi, no hi ha faltes d'ortografia ni accents fora de lloc, i en general està força bé. És el mínim exigible, ja ho sé, però per desgràcia avui en dia no és quelcom que puguem donar per fet.