Lectures: A la carretera, de Jack Kerouac

Tot just avui he acabat la lectura d'un llibre clàssic i considerat com un dels millors de la literatura dels Estats Units, i és per això que en volia fer una petita i modesta ressenya, des de les meves limitacions en aquest camp. Es tracta d'A la carretera (On the Road), novel·la de Jack Kerouac publicada el 1957, que he llegit en la més recent edició de butxaca que s'ha fet en català. 

El llibre és un dels exponents més clars de la literatura de la generació beat (terme que de fet va inventar el mateix Kerouac), una generació d'escriptors dels anys cinquanta, per tant posteriors a la Segona Guerra Mundial, amb uns valors que incloïen l'experimentació amb les drogues i el sexe, la llibertat en tots els sentits, l'antimaterialisme i l'anar fent sense planejar gaire les coses. En aquest sentit no m'hi he identificat gaire, perquè jo no sóc gens d'aquesta manera, però no crec que sigui necessari per tal de gaudir del llibre.

Si algú ha pensat en els hippies, fa ben fet, perquè aquests van agafar el relleu dels beatniks, tot adoptant-ne els valors i afegint-ne de propis. Però el cas és que tot això havia nascut als anys cinquanta amb aquesta colla d'escriptors, entre els quals l'esmentat Jack Kerouac, en Neal Cassady o en William S. Burroughs, gent que amb algunes excepcions acostumava a morir jove per culpa de l'alcohol, les drogues o la mena de vida que portaven. 

No m'estendré més sobre aquesta qüestió perquè no és d'això que volia parlar avui, ni en sóc cap expert, però sí que havia de contextualitzar aquesta obra, en què Kerouac reflecteix experiències viscudes en primera persona i hi descriu bàsicament la seva amistat amb en Neal Cassady, tot i que fa servir sempre noms ficticis per a tots els personatges, que en realitat eren gent de la seva colla. A la foto de més amunt, i a la de la portada del llibre, hi veiem en Cassady i en Kerouac, d'esquerra a dreta, anomenats Dean Moriarty i Sal Paradise respectivament al llibre.

I de què va, A la carretera? Doncs és una descripció dels viatges en cotxe que feien aquests dos personatges de punta a punta dels Estats Units, amb l'objectiu de passar-ho bé amb els pocs calés que tenien, muntar festes memorables amb la colla i no preocupar-se pel futur. Les seves vides són una improvisació constant, i durant els viatges fan reflexions, sovint difícils de seguir però amb algunes frases dignes de recordar. I res més. No hi ha una trama que avanci gaire, només descripcions de paisatges, ciutats, festes, sessions de jazz, un munt de personatges i poca cosa més.

Una curiositat: en Kerouac va escriure la novel·la tota seguida en un rotlle de més de 36 metres, que és el de la foto. Tot i així, naturalment es va publicar en format llibre, que en l'edició catalana que he llegit jo té 349 pàgines. Parlant de l'edició catalana, es nota que fa molt temps que no se li fa una revisió, no només pels errors tipogràfics i alguns lapsus, sinó també pel tipus de lletra i per una traducció, de 1996, que en alguns moments es nota calcada de l'anglès. També és carrinclona, però en aquest cas no li va malament a una obra que, llegida ara pels americans, diuen que fa l'efecte d'una mica passada de moda.

Tornem al tema: per què és tan important aquest llibre? Val la pena? Anem a pams: és tan important perquè és un dels més representatius d'aquella generació, i és un testimoni històric d'una manera de pensar i de viure. Pel que fa a si val la pena llegir-lo ara, la resposta és sí, però tenint en compte que ens hem de situar mentalment en aquella època per tal d'entendre l'impacte que va tenir. No van ser uns anys de gaire llibertat literària, precisament, però el llenguatge que s'hi fa servir i l'enaltiment d'aquell estil de vida van motivar la censura, exercida en molts casos pel mateix Kerouac per evitar-se problemes, per exemple amb l'ús de noms ficticis per als personatges o l'eliminació de trossos que es consideraven sexualment massa explícits. 

Llavors, situat històricament i deixant de banda els prejudicis sobre la seva obsolescència, val la pena. Ara, en diversos moments es fa feixuc, perquè és molt descriptiu i de vegades la mateixa llibertat que defensaven l'escriptor i els seus amics l'aplica a la manera d'escriure (es veu que el rotlle original estava escrit tot seguit, sense paràgrafs ni marges) i costa de seguir, i per altra banda s'ha de dir que envelleix malament. Però repeteixo: contextualitzat val la pena. 

Per als que dominin l'anglès, el 2007 va sortir una versió anomenada On the Road: The Original Scroll, que és una transcripció sense cap mena de censura d'aquella primera versió, de 1951 i tan retocada posteriorment pel mateix autor, que com he dit s'hi va veure obligat per diverses circumstàncies. I si no sempre ens queda la pel·lícula que s'estrenarà aquest any, produïda per en Francis Ford Coppola, que en va comprar els drets el 1980. No sé com s'ho faran per transmetre l'esperit de l'obra de manera fidel i que alhora no els quedi feixuga i repetitiva com és en alguns moments la novel·la, però almenys pel que fa al repartiment hi ha uns quants noms de pes, com en Viggo Mortensen, la Kirsten Dunst, l'Amy Adams, la Kristen Stewart o l'Steve Buscemi, i la dirigirà en Walter Salles (The Motorcycle Diaries).