Lectures: Lolita

Ahir vaig acabar de llegir Lolita, de Vladimir Nabokov. He de reconèixer que m'ha costat, que no és una lectura fàcil, però que ha valgut molt la pena. No em sorprèn excessivament que es consideri una de les millors novel·les en llengua anglesa del segle XX, i ara en parlaré una mica. 

Lolita es va publicar el 1955 a París i el 1958 a Nova York. Per què? Doncs perquè els editors dels Estats Units no en veien clara l'edició, atès el polèmic tema de la novel·la, però quan ho van fer va esdevenir la primera en vendre 100.000 còpies en les primeres tres setmanes des d'Allò que el vent s'endugué, més de 20 anys abans. Tot i així no va estar exempta de crítiques, prohibicions i caps que van rodar per culpa d'haver gosat publicar-la.

I jo la vaig trobar per casualitat una Diada de Sant Jordi a la Rambla, en una parada, per 5 euros. De fet, no sabia que n'existia versió catalana fins que la vaig veure aquell dia, i no vaig dubtar ni un segon en comprar-la, a sobre a aquell preu i sense que fos una edició de butxaca.

Suposo que tots hem sentit a parlar de, o hem llegit sobre, el terme "lolita", que descriu les adolescents sexualment precoces. La paraula es va originar en aquesta novel·la i l'ha transcendit, fins al punt que ha arribat a formar conceptes d'origen japonès com lolicon (de Lolita Complex, que és el que té l'home que se sent atret per noies adolescents o fins i tot nenes preadolescents) o la Lolita Fashion (moda en què les noies es vesteixen amb roba d'estil victorià, i que al seu torn té diverses variants), el primer més relacionat amb la novel·la que no pas el segon. 

Lolita és la història d'un home, l'Humbert Humbert, nascut a París, fill de suís i d'anglesa, que després d'un primer amor adolescent s'ha quedat estancat, a l'hora de fixar-se en les dones, en les jovenetes. Però no jovenetes dins el que es considera moralment i legalment acceptable, sinó en les adolescents o, com ell les anomena, "nimfetes", i que estiguin com menys desenvolupades millor (fins a l'extrem que les noies de setze anys cap amunt el repugnen). La vida el duu als Estats Units i allà coneix la Dolores Haze, de 12 anys, que anomena Lolita, i per la qual sent un irrefrenable desig que comptarà amb no poca col·laboració per part de la nena.

No puc dir gaire cosa més sense desvetllar aspectes importants de l'argument, així que ho deixaré aquí. Se'n van fer dues pel·lícules, la primera del mític Stanley Kubrick el 1962 i la segona, de l'Adrian Lyne, el 1997, i les penso veure totes dues, perquè és una història que m'ha agradat molt. Malgrat que és un llibre feixuc, amb un estil farragós i moments en què l'autor et pren una mica el pèl o que tu mateix et perds perquè hi ha molts personatges fent papers petits als quals no prens en consideració fins que se'n torna a parlar, malgrat que no saps si el narrador (el propi Humbert) viu les coses o se les imagina i malgrat la pila de referències, la quantitat de text en lletra petita i la poca quantitat de diàlegs que hi ha, que a priori és un estil que no m'atrau gaire, s'ha de reconèixer que en Nabokov (que la va escriure en anglès tot i que era d'origen rus) escriu molt i molt bé.

 

A més, el que més m'ha sorprès és que si bé no cal dir que el protagonista és absolutament depravat i execrable, i que no desitgem que les coses li surtin bé, Lolita és plena d'escenes descrites amb un gust exquisit, sense entrar en detalls escabrosos, i de moments de gran bellesa. Si les obsessions i els condemnables gustos del protagonista no són un reflex dels d'en Nabokov (i no ho són, com ell mateix s'encarrega de remarcar a l'epíleg) llavors s'ha de concedir a l'autor una manera prou convincent d'inventar-se uns sentiments com aquests, que humanitzen el monstre de l'Humbert. 

En resum, és una novel·la que costa una mica (vaja, almenys a mi, que sóc molt més de diàlegs que de descripcions) però que té una història molt interessant, ben escrita i que, al cap i a la fi, és un dels clàssics del segle XX que no hem de deixar de llegir.