Menú

dimecres, 4 de maig del 2011

Visionats: (500) Days of Summer

Ara feia temps que no parlava de cap pel·lícula, però de vegades em ve de gust, sobretot quan una supera les meves expectatives. Me la va recomanar un cosí meu, que sap que tinc una temporadeta de veure pel·lis romàntiques que és un no parar, i ja em va dir que (500) Days of Summer (500 días juntos en castellà) era diferent. 


Al repartiment hi tenim com a dos clars protagonistes en Joseph Gordon-Levitt (Inception, o 3rd rock from the Sun, la sèrie que van passar per TV3 com a Caiguts del Cel i anteriorment a Antena 3 en castellà com a Cosas de marcianos, i el 2012 a la tercera pel·lícula del Batman de Christopher Nolan) i la bellíssima —me n'he enamorat, ho reconec— Zooey Deschanel (amb una bona pila de pel·lícules a la seva esquena, com a secundària i com a protagonista, les més conegudes de les quals Yes Man i The Hitchhiker's Guide to the Galaxy). Una curiositat: també he sabut que el nom d'aquesta actriu (germana petita, per cert, de l'Emily Deschanel, protagonista de Bones) ve del llibre Franny i Zooey. Tornant al tema, en Joseph i la Zooey havien coincidit ja a la pel·lícula Manic, de 2001. 

Ja ens ho diuen des del principi: (500) Days of Summer és una història de "noi coneix noia". I sí, efectivament, aquest drama amb tocs d'humor (o comèdia dramàtica) i fins i tot algun moment de musical i de fals documental és una història d'amor explicada des del punt de vista del noi. I és una història escrita per despit, perquè un dels coguionistes havia patit una ruptura dolorosa feia poc i amb la pel·lícula, dirigida per en Marc Webb, es va deixar anar. 


Els 500 dies del títol són el període que retrata el film en la relació entre en Tom i la Summer, però no és un pastissot de pel·lícula. Per començar, a través d'una animació veiem córrer endavant i endarrere el temps, perquè la història està explicada de manera no lineal. No, no fa spoilers ella mateixa, perquè el final-final de la trama el deixa... per al final. Però sí que se'ns expliquen coses que només després sabrem com es van arribar a gestar. 

A més, aquests salts endavant i endarrere també ajuden a analitzar les coses. Les veiem des del punt de vista d'en Tom, com ja he dit, i no sabem gairebé mai què pensa la Summer. Només podem intentar endevinar els seus sentiments fixant-nos en els detalls i a través de les poques vegades que expressa el que sent, perquè —ja ho diu des del principi— ella és de deixar-se anar, però no vol una relació seriosa.


És molt fàcil identificar-se amb en Tom, i caure en el mateix error que ell (enamorar-nos d'ella). De fet, des del principi, en què ella arriba com la nova recepcionista de la feina d'ell (que és redactor de postals de felicitació), sabem que se'n penja. Quan ella li diu que només vol una amistat ho diu ben clar. Diu que no creu en l'amor. Però un dia li fa un petó i, sense posar-se etiquetes en cap moment, comencen a sortir. 

Diuen que aquell que avisa no és traïdor, i es pot dir el mateix de la Summer, però ja he dit abans que ens identifiquem amb en Tom i hi ha coses que no entenem, que trobem injustes i que ens deixen totalment desorientats. Com que tot sembla tan bonic arribem a oblidar que ella no ha dit en cap moment que vulgui res de seriós. 


És a dir, caiem en el mateix parany que ell. Com diu la germana adolescent d'en Tom, paradoxalment el personatge més madur de la pel·lícula, a la Summer no se li pot retreure res. Ja l'havia avisat. I sí, hi ha una ruptura (el dia 290). No és cap gran spoiler, ens ho diuen només començar el film. Com acaba tot plegat és quelcom que haureu de descobrir vosaltres mateixos, perquè de debò que us recomano la pel·lícula. Jo i la crítica, que la va considerar una de les millors de 2009.

Per què la recomano? Perquè malgrat que el títol en castellà (la vaig veure en anglès, però sé quin títol té en castellà) pot dur a la idea equivocada que estem davant l'enèsima pel·lícula tòpica d'amor, és força original. Per la narrativa, pel punt de vista obertament parcial, perquè per una vegada és el noi el que vol la relació seriosa i no la noia (sí, aquesta mena de noi també existeix, i ja és hora que es reconegui la nostra existència), i perquè és una pel·lícula que ensenya coses, que fa pensar. Ensenya a mirar-se les coses retrospectivament i a analitzar-les d'una manera serena, per tal d'adonar-nos que ni tot el que semblava tan maco ho era tant, ni el que retraiem a la nostra exparella era tan greu com ens pensàvem. 


(500) Days of Summer ens fa patir, ficar-nos a la pell del protagonista i passar-ho malament, sentir ràbia, desesperació. Però també il·lusionar-nos, aprendre coses, i dóna una lliçó força important: tant li fa si una situació és (o ens sembla) injusta, si volíem unes explicacions que crèiem que mereixíem i no ens les han volgut donar, o si hem fet tot el que calia fer i no ens ha sortit bé. De vegades ens hem de fotre, parlant clar, però sempre podrem tornar a aixecar el cap.

Es nota que és un guió coescrit per una persona que coneix de ben a prop el que és una ruptura dolorosa. Aquí hi pot haver fantasia pel que fa a noms, situacions i detalls, però es nota que és autèntic. Crec que qualsevol hi pot trobar coses semblants a experiències viscudes en la seva vida, i tot i que, com encertadament apunta el meu cosí, és una pel·lícula que arribarà més a les persones solteres, penso que no se l'hauria de perdre ningú. 

M'acomiado per avui amb un vídeo anomenat The Bank Heist que fa de complement de la pel·lícula i on surt la cançó Why do you let me stay here?, del grup musical She & Him, format per en Marc Webb (el director!) i la mateixa Zooey Deschanel (tot queda en família, doncs).


M'encanta. Va, mireu la pel·lícula. Jo me la compraré segur, que val molt pocs calés en DVD. Per això descarrego pel·lícules, per tal de veure què em semblen i, si m'agraden... comprar-me-les.






9 comentaris:

  1. He rigut molt amb aquest ball tan atípic que fan! jajaja
    vaaaal, m'has convençut!! Me la miraré i et diré el què! ;)

    ResponElimina
  2. Ull, que a la pel·lícula no en veuràs gaires. Zero tampoc. :P

    Espero que t'agradi, però tu que estàs ben emparellada no sé si t'hi acabaràs d'identificar. En fi, prova-la.

    ResponElimina
  3. Caram, un nou nom que tindré en compte: Joseph Gordon-Levitt ^^
    Moltes gràcies, sempre s'aprenen coses fent un tomb pel teu blog :)

    ResponElimina
  4. Vaja, jo em pensava que havia destacat sobretot la Zooey (sense cognom, que ja hi ha confi), però per curiositat: per què et quedes amb en Joe (no hi ha confi, però és més curt)?

    M'alegro que s'aprenguin coses noves llegint el meu bloc, és la idea, a banda de compartir reflexions meves. :)

    ResponElimina
  5. ...
    S'hi ha afegit la raó número 3: i a sobre porta una samarreta dels JOY DIVISION!!!! O_O!
    http://ves.cat/aDZm

    ResponElimina
  6. No hauria pogut agafar mai la referència perquè no conec el grup, només de nom. Estic obert a fer-ho, però. Recentment he descobert Radiohead i m'encanta.

    Tornant al tema, t'ha agradat? Com a pel·li, vull dir. No sé tu, però jo en vaig extreure conclusions i reflexions que em van anar molt bé i que em fan mirar-me les coses d'una altra manera.

    ResponElimina
  7. Malgrat que ja sabia de què anava, m'ha sorprès. Feia segles que no mirava una comèdia romàntica (ideals per poder fer una bona migdiada de diumenge), però potser és que aquesta és una anticomèdia romàntica que sap tocar de peus a terra. I...no diré res més, per no xerrar més del compte, però s'hi amaga un discurs francament bo.

    ResponElimina
  8. Sastamente.

    Sense deixar de tenir alguna coseta idealitzada, en general toca bastant de peus a terra i és força realista.

    ResponElimina
  9. sí, és una peli que tampoc és moooolt especial però recomanaries sense dubtar. Jo depenent del dia empatitzo més amb un que amb l'altre, com bé dius no se li pot retreure res a cap dels dos, però és inevitable posicionar-se de vegades.

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails