Menú

dimarts, 10 de gener del 2012

Relectures: Marmalade Boy

En parlàvem fa uns dies: cada cop que és alguna ocasió especial em regalen, perquè els demano, molts còmics. I cada vegada mon pare em diu "on els desaràs? Si no te'ls tornaràs a llegir mai més!". Jo li dic que la intenció és que sí, i ho porto a la pràctica sempre que em ve de gust, tot i que amb tantes coses noves és difícil que repeteixi alguna lectura. Això sí que ho admeto, però la intenció hi és. El cas que ens ocupa avui és un feliç exemple, perquè ja l'he llegit 3 vegades, i és que de tant en tant em ve de gust tornar a gaudir d'aquest shôjo.


Marmalade Boy és obra de la Wataru Yoshizumi, que me'n va signar al XVI Saló del Manga el primer volum en aquesta primera edició en 8 volums que després Planeta va esprémer en una posterior edició en grapa (camí que normalment és a la inversa) i en la definitiva (ja amb camisa, pàgines en color, sentit de lectura oriental i maquetació decent, sense menjar-se trossos de les pàgines), i es va publicar al Japó a la revista Ribon de 1992 a 1995, amb un total de 8 volums recopilatoris.


Va tenir també una sèrie d'anime de 76 episodis entre 1994 i 1995, un curt de 26 minuts considerat pel·lícula, 10 novel·les lleugeres i dos videojocs per a la Gameboy i la Super Nintendo, dels quals ja vaig parlar a 3 Botons i START.

Però anem al gra: Marmalade Boy és un shôjo, un manga dirigit a noies adolescents, que jo vaig conèixer, com gairebé tots els otakus de la meva generació, a través del seu anime, que emetia La 2 a finals dels anys noranta amb el nom de La familia crece.



Quins records, l'opening... En fi, era una història amb un públic objectiu clarament femení, però em va enganxar tant a mi com a molts altres nois, i evidentment me'n vaig comprar el manga quan va sortir. Ara potser tocaria parlar de la història, amb diferències respecte a la sèrie animada (que lògicament tenia uns quants capítols de farciment, com acostuma a passar) però bàsicament la mateixa: la Miki Koishikawa rep un bon dia la notícia que els seus pares, que eren de viatge, han conegut una altra parella i s'han enamorat respectivament, de manera corresposta, de la persona del sexe contrari d'aquesta altra parella. 


Però la cosa no s'acaba aquí, sinó que resulta que han decidit que aniran a viure tots junts per tal de fer la  situació menys traumàtica. No ho veu així l'horroritzada Miki, però sí el fill dels Matsûra, en , de la mateixa edat i company de classe de la protagonista.


Marmalade Boy és la història de la relació entre aquests dos personatges, que ja us podeu imaginar per on va, i d'altres de secundaris força carismàtics, com en Ginta Suô, enamorat des de sempre de la Miki, la Meiko Akizuki, la millor amiga d'ella, o l'Arimi Suzuki, ex d'en Yû que continua enamorada d'ell i que és, per cert, el meu personatge preferit de l'obra. Dels masculins és en Ginta, ja que hi som.

N'hi ha més, com el professor Namura, la Suzu, en Kei i en Satoshi Miwa, però la història principal gira al voltant de la Miki i en Yû, tot plegat un culebrot d'amors, desamors, traïcions i problemes sentimentals amb forma de manga que, públic objectiu a banda, no satisfà de la mateixa manera ara que fa 14 anys. Perquè llegit actualment es veu un pèl naïf, amb situacions poc versemblants (ja tinc en compte que algunes escenes i premisses juguen a favor del toc de comèdia que té) i una mica lluny d'un altre que li ha pres el relleu com a "manga per a noies que em té enganxat" i que es diu Nana.


Però continua tractant-se d'un manga que m'agrada rellegir de tant en tant i que és força millor que molts shôjo dels que avui dia es produeixen en massa (i que ens arriben lògicament menys que als japonesos, però de tota manera en grans quantitats i per desgràcia sovint amb poc criteri per part de les editorials).

A més —no sóc l'únic que ho diu— va salvar en bona mesura el llavors decadent mercat del manga a l'estat espanyol, perquè va atraure un sector de públic molt important per a la seva supervivència, el femení, i prova d'això és com es va inflar la bombolla a partir del IV Saló del Manga (1998), que és quan va començar la publicació d'aquest manga, en plena febre per la seva sèrie animada. Li estic agraït per això, per haver trencat prejudicis sobre nois que llegim manga "per a noies" i també perquè, repeteixo, continua sent un manga molt interessant i forma una part important de la meva formació com l'humil otaku que sóc.




11 comentaris:

  1. Molt bon article, sí senyor, i dedicat a un dels millors manga que hi ha hagut i hi haurà, encara que sigui a nivell sentimental xD

    Jo vaig començar a veure l'anime al Hyakutake (es deia així el programa jeje) perquè ho feien just a l'hora de berenar... al final em va enganxar i un dia una amiga va venir dient que existia un "còmic" que era la sèrie... a l'hora de la biblioteca el llegíem, que li havia deixat la cosina gran i a partir d'aquí, l'any següent vam anar d'excursió a la Farga, on vam assistir al nostre primer saló, que suposo que seria al 1999... quins records...

    La Wataru per mi sempre serà una gran autora (jo també tinc la seva firma al número 1 en format kanzenban) i en seré fan incondicional, tingui 16 anys o 25 jeje
    Que ara ja no té el glamour que tenia abans Marmalade Boy?? què més dóna?! És un gran manga i gràcies a ell estic en aquest "món"... moltes coses bones m'ha aportat, començant per una molt recent ^^

    ResponElimina
  2. Hòstia, el Hyakutake, és cert! Gràcies!

    Sí, en el meu cas no vaig entrar al manga per Marmalade Boy, però sí que em va introduir al shôjo, i va contribuir a que em quedés al món del manga, juntament amb altres obres. I d'aquí n'he tret coses molt bones, com ara una de molt recent, també. ^^

    ResponElimina
  3. Exacte, t'anava a dir per mail el programa, però m'ha fet gràcia per aquí jeje que me'l tragava sencer!!!

    Està clar que abans de Marmalade Boy mirava manga... feien Kenshin pels matins (crec que era més endavant per això), i abans havien fet Sailor Moon a alguna cadena castellana, Bola de Drac, Arale, Oliver y Benji i moltes més sèries... però per a mi eren dibuixos, el més normal que feien a la tele i un cop vaig tenir la primera relació de manga amb tele ja va ser el meu boom i començar a comprar manga amb els estalvis que tenia (i la desesperació de la meva mare per passar de lectura gruixuda a manga jeje), així com les revistes Dokan i Minami (que encara conservo totes), pòsters per l'habitació, etc etc :D

    ResponElimina
  4. Deus voler dir "anime". :P

    Jo portava tota la vida llegint còmic no japonès, òbviament, i quan van arribar Bola de Drac, Ranma 1/2, etc. a ma mare no li va fer gràcia, deia que eren en blanc i negre per reduir costos, etc. Buscava qualsevol excusa per deixar el manga malament. Però al final es va haver de rendir, i igualment consumeixo còmics de diversos països, de manera que no passa res.

    ResponElimina
  5. No, vull dir sèries, perquè per a mi en aquell moment és el que era... no ho associava al fet de que fos anime i que vingués de Japó ;)

    I a partir de La familia Crece, és quan va canviar tota la meva percepció ^^

    Per tant, per a mi sempre serà una sèrie molt especial, tinc tot l'anime i fins i tot tinc en VHS el curt/peli que menciones ^^

    Tenia l'edició de grapa del manga i al sortir la kanzenban no vaig dubtar ni un moment en comprar-la, encara que ho tingués repetit llavors... ja la vaig vendre més tard a la meva cosina :P

    Jo abans llegia molts llibres, temps que es va veure ocupat pel manga... pel que a la meva mare no li fa gràcia però sap que no hi ha res a fer... no em compra ni un sol volum absolutament mai, i ja està jeje

    ResponElimina
  6. Jo tinc la sèrie en VHS i el curt que dius també... Era una còpia feta amb 2 VHS, cutríssim... xD

    El que volia dir és que has dit "mirava més manga". No, miraves "més anime". :P

    I és perfectament compatible llegir manga i altres còmics amb llegir llibres, eh? :P

    ResponElimina
  7. 2 VHS?? què va... jo el tinc en un :S

    Bé, llegia més manga.. xD

    És compatible, ho sé... però quan llegia un llibre normal cada dos dies aprox.. doncs llavors no queda tant de temps entre el cole, el manga, l'anime... i vaig deixar la lectura tradicional una mica oblidada :P

    ResponElimina
  8. Que no! XD Que vaig fer la còpia posant junts dos vídeos! XD

    ResponElimina
  9. aaah doncs jo el tinc original xD
    I l'anime tot passat en VCD que em vaig currar un montón, amb caràtules i resums i tot xD

    ResponElimina
  10. Renoi! M’he quedat bocabadada amb això que primer sortís l’edició en tom i després la de còmic de grapa. Jo donava per fet el contrari que, com comentes tu, és el més habitual.
    Jo no vaig veure mai l’anime per la tele, així que no em veig influïda pel factor nostàlgia i bé... fins ara, tot el que he llegit de la Wataru Yoshizumi (‘Marmelade Boy’ en part, Somos Chicos de Menta completa i el primer tom de Random Walk) m’ha fet veure que aquesta autora té una gran habilitat per a crear plantejaments interessants i situacions familiars rocambolesques que fan que el lector s’engresqui amb la lectura. El problema bé amb el desenvolupament de la història, que no em sol acabar de fer el pes, perquè converteix el que podria ser en un principi, una història relativament original a un seguit de situacions d’allò més típiques i predibles.
    Passant ja a ‘Marmelade Boy’, trobo que, fins on he llegit, els punts forts de la sèrie són l’intercanvi de parelles i el personatge d’en Yû, que té bastant profunditat. També està bé que l’amiga de la Miki tingui la seva pròpia subtrama i no quedi com a mer personatge de recolzament. Els punts fluixos... la protagonista i que tothom li vagi al darrere. Amb aquesta mena de protagonistes em sol passar. No em solen caure gaire bé perquè són massa curtes de gambals i no m’empasso que tinguin tants pretendents (i, normalment, nois que destaquen). Empatitzo amb algunes de les seves reaccions, com el que li va passar amb en Ginta, que ja van tenir mala sort els dos, també, però després es torna d’allò més pesat. Sort que s’acaba redimint.
    Sobre la gran revelació, malgrat no haver-hi arribat, la conec per culpa que en un llibre que parla sobre manga i en el qual apareixen imatges de mostra, just surten les dues pàgines on se’ns explica això ¬¬ La veritat és que em sembla un gran cop d’efecte i, tot i que potser per a alguns lectors hauria estat predible, crec que jo no ho hauria encertat mai.
    En resum, per a mi ‘Marmelade Boy’ és una sèrie que a estones enganxa, però que no arriba al nivell mínim perquè desitgi fervorosament continuar llegint i, molt menys, deixar-m’hi els diners. Això sí: gràcies a ella, el shôjo va implantar-se més ràpidament a Espanya.

    P.D. L’altre dia et vaig comentar un article antic, no sé si ho vares veure: http://cementiridepneumatics.blogspot.com/2011/01/estudi-en-profunditat-de-bola-de-drac_20.html

    ResponElimina
  11. Completament d'acord amb la majoria del que diu la Miriam, sigui millor o pitjor en comparació amb altres manga/anime, sempre serà molt mític i això ho fa únic. Per mi també va ser la inmersió en el món del manga, ja que com també ella diu, quan veiem Heidi o l'Arale o bola de drac no pensàves en que allò era anime i no simples dibuixos animats com la resta.

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails