Cinema: Titanic 3D

Avui fa exactament 100 anys de l'enfonsament del Titanic, i aprofito per parlar de la pel·lícula que vaig anar a veure amb la meva noia fa exactament 7 dies: parlo evidentment de Titanic, d'en James Cameron, de 1997 i reestrenada ara en 3D aprofitant que fa 15 anys de la seva estrena original i 100 dels esdeveniments que tenen lloc al film.

No sóc partidari de les 3D al cinema, no em criden gens i trobo que les apliquen en pel·lícules on no s'aprofita. A més, acostumat des de fa poc a les que ofereix la Nintendo 3DS amb els seus jocs m'he adonat que no hi ha res que "surti" de la pantalla, sinó que l'efecte és el de diversos nivells de profunditat, però sempre "cap a dins" de la pantalla. Això fa que sigui ridícul i provoqui vergonya aliena veure els nens que aixequen les mans com si poguessin agafar les coses que en realitat no surten de la pantalla ni ho sembla, però què hi farem...

Això de les 3D ho aprofita Cameron per tal de guanyar més diners amb un film que va costar originalment 200 milions de dòlars i en va recaptar 2.000, una jugada comercial que incrementarà els seus calés i permetrà que dugui a terme els seus futurs projectes, entre els quals Avatar 2 i l'adaptació del manga Gunmm (Alita) per al 2016.

En realitat, però, les 3D s'aprofiten millor en unes escenes que en d'altres (per exemple, no són necessàries durant els àpats que veiem a la pel·lícula), de manera que amb la remasterització del film trobo que n'hi havia prou, però són els temps que són i ara està de moda això, i ja que anava a veure-la al cine ho volia fer bé.

He dit moltes vegades que Titanic no m'agradava, perquè la vaig veure en VHS, llogada i quan era relativament nova, quan jo tenia una edat en què aquesta mena de pel·lícules no em deien res, i a sobre em queia malament en DiCaprio, ídol adolescent de l'època, després de veure'l a l'estranya Romeo + Juliet, però igual que tornar a veure la pel·lícula de Baz Luhrmann ja de gran i entenent el seu estil gràcies a Moulin Rouge em va fer gaudir del segon visionat de l'adaptació moderna de l'obra de Shakespeare, ara amb 30 anys he gaudit més del film d'en James Cameron. A més, ara en Leonardo DiCaprio és probablement el meu actor preferit.

Sí, hi vaig anar d'"acompanyant", però amb un nou punt de vista i per primera vegada en una pantalla de cinema he de dir que està força bé, aquesta pel·lícula, si bé no forma part del meu Top 20. Un film que no és res més que una història personal de les moltes que devien tenir lloc en aquell vaixell que es va enfonsar en el seu viatge inaugural, i a sobre al voltant d'un grup de personatges ficticis, però al cap i a la fi una bona història amb moments trepidants, romàntics, tràgics i espectaculars. Llarga, de 194 minuts, però no es fa gens pesada. Encara que tots dos protagonistes, la Kate Winslet i en Leo DiCaprio, la considerin una pel·lícula amb què van guanyar molts calés i molta fama, però que si no fos per això no posarien al seu currículum.

Estic content d'haver-li donat una segona oportunitat i em convenço encara més que hi ha coses que es veuen de manera diferent segons l'edat que hom té. Clarament Titanic no és una pel·lícula per a nois de 15-18 anys amb ganes de cinema de comèdia o acció, però sí per a homes de 30 amb sensibilitat. I, naturalment, per a noies de totes les edats.