Sèries: The Fall

Així com a la darrera dècada ens ha quedat clar, tant als aficionats a les sèries de televisió com als que no ho eren especialment, que a la "petita" pantalla s'estan fent coses de tanta qualitat com al cinema, sovint fins i tot més, també es va fent palès que fora dels Estats Units, concretament al Regne Unit, s'estan fent coses d'una qualitat superior. 

Són sèries que fugen de les presses de la indústria i permeten als seus creadors, encara que als espectadors ens impacienti, treballar al seu ritme i fer-se càrrec personalment del guió de tots els episodis, fins i tot de la direcció, si s'escau. Això es tradueix en sèries curtes, amb temporades de pocs episodis i mesos -i fins i tot anys- de distància entre una temporada i la següent. 

És el cas de The Fall, la sèrie de què vull parlar avui, creada per l'Allan Cubitt i protagonitzada per la Gillian Anderson (Expedient X) i en Jamie Dornan (50 Shades of Grey), dos enemics que alhora tenen punts en comú i s'atrauen d'una manera tan inexplicable com forta, i no pas en un sentit romàntic.

Es tracta d'una sèrie policial que ha tingut 3 temporades i que en comptes de recórrer a l'estructura d'episodis autoconclusius fa ús, per a mi molt més encertat, d'una sola història al llarg del temps. En aquest cas el que tenim és la investigació, retratada amb un nivell de minuciositat i detall altíssim -suposo que amb una feina de documentació espectacular al darrere per tal de fer-ho amb el màxim realisme-, d'uns assassinats en sèrie que tenen lloc a Belfast, capital d'Irlanda del Nord.

El seu responsable, ho sabem des del primer episodi perquè el protagonisme és compartit, és el psicòleg especialitzat en dol Peter Paul Spector, que a les nits es dedica a seguir dones que encaixen en un perfil concret i, quan en té l'ocasió, entra a casa seva, les estrangula i les renta. 

Un paio fred, calculador, inexpressiu, intel·ligentíssim, que és capaç de fer el paper de treballador normal i corrent i bon pare de família, però que té aquesta desviació que al llarg de la sèrie anirem veient d'on ve i sobre la qual, no és cap sorpresa, anirà perdent el control. 

La seva nèmesi és la detectiu superintendent Stella Gibson, arribada de Londres (i l'actriu fa un accent convincent perquè, en realitat, hi va créixer abans d'anar-se'n als Estats Units), implacable, freda i amb tendència a fer servir els homes com si fossin mocadors d'un sol ús, costum que també anirem veient que té a veure amb traumes de la seva infantesa, que també provoquen l'especial animadversió i alhora atracció que sent per l'assassí, i que al mateix temps fan que els únics moments d'humanitat i calidesa que li veiem siguin envers les víctimes, totes dones.

I si en Paul provoca víctimes en el sentit més precís de la paraula, la vida d'alguns homes que cauen al parany de la Stella també empitjora notablement, com és el cas de l'ajudant del cap de policia Jim Burns (John Lynch) i el sergent Tom Anderson (Colin Morgan), però també el d'un altre al principi de la sèrie sobre els detalls del qual no vull entrar.

Una de les víctimes, tot i que d'una altra manera i sense saber-ho, és la Sally Ann Spector (Bronagh Waugh), la dona d'en Paul i mare dels seus dos fills, abnegada i totalment enamorada d'un home que, sense que ella ho sàpiga, té un tipus de dona preferit a les antípodes d'ella.

Però no són les que hem vist fins ara, ni les víctimes (mortals o no), les úniques dones amb la vida alterada per culpa de l'estrangulador de Belfast. També la Katie Benedetto (Aisling Franciosi, vista a la cancel·lada Legends i a l'últim episodi de la sisena temporada de Game of Thrones), la mainadera dels fills del protagonista, adolescent i enamorada d'en Paul.

No és un spoiler gaire greu dir que s'assabenta de les "aficions" del seu estimat, però quan ho fa el seu amor irracional no disminueix, ans al contrari. Tampoc quan veu que en Paul la rebutja un i altre cop, i és que les dones que li agraden a ell tenen el doble de l'edat de la Katie, personatge secundari d'altra banda més interessant del que semblava al principi.

The Fall té uns personatges molt ben construïts, explica els avenços i els retrocessos de la investigació amb un ritme molt pausat, amb una banda sonora discreta, pràcticament inexistent, i aconsegueix -sense que ens adonem com ho fa- que una part de nosaltres empatitzi amb un assassí en sèrie que no té res a veure amb en Dexter de la sèrie del mateix nom, que només matava gent que més o menys s'ho mereixia, però alhora volem que la policia l'atrapi encara que el personatge de la Stella sigui tan difícil d'estimar com el mateix Paul.

És per això que la sèrie es desmarca d'altres produccions similars, i és que la fórmula d'un sol cas al llarg de tota una temporada o tota una sèrie és poc habitual, però cada cop menys original, i la dualitat de perspectives, fent omniscient l'espectador mentre observa les accions d'una policia que no té la mateixa informació, juntament amb els personatges profunds, les interpretacions impecables -mireu-la en versió original i enamoreu-vos, com jo, de l'accent nord-irlandès- i l'atenció al detall i al realisme fan de The Fall una sèrie de les que valen la pena.