Malgrat que miro amb assiduïtat Grey's Anatomy i ja són 22 temporades, la veritat és que no recordo cap altra sèrie de metges que hagi vist, deixant de banda vagues records d'A cor obert quan era petit. No és un gènere que no m'agradi, simplement és un fet que l'he tocat poc.
Però la sèrie d'avui em va cridar l'atenció quan va començar a rebre premis Emmy, i alguna cosa em va dir que seria una proposta diferent. Ho és, m'ha encantat i avui us en vull parlar amb més deteniment.
The Pitt és el nom d'aquesta producció de l'HBO Max ("Max" a seques quan va començar) que de moment ha tingut dues temporades de 15 episodis cadascuna, començant a l'abril de 2025, i que és una creació de R. Scott Gemmill, que havia estat productor i guionista de la mítica E.R., sèrie també de metges -i que no he vist mai- a la qual ja sortia, de molt més jove, el protagonista d'aquesta.
El que fa destacar aquesta sèrie, que se situa a la sala d'urgències del fictici Centre Mèdic de Traumatologia de Pittsburgh, amb el sobrenom de "The Pitt" (el pou), és el realisme amb què es desenvolupen els seus episodis, tant pel que fa als tractaments mèdics -no tinc manera de saber com de contrastats estan, ho reconec, però el nivell de detall ha d'estar documentat per força- com pel fet que cada episodi és una hora d'un torn d'un dia concret, i el moviment dels personatges amunt i avall permet a la càmera separar-se i seguir un altre cas i uns altres personatges, tot creant la il·lusió d'un pla seqüència.
Qui remena les cireres, almenys en el seu torn, és el doctor Michael "Robby" Robinavitch (Noah Wyle, vist, com deia, a E.R.), un metge excel·lent però sever amb els seus estudiants que aviat descobrim que té traumes personals que el fan addicte a la feina alhora que infeliç a la seva vida privada.
Encara que de vegades pot caure en l'arrogància, en realitat és un bon mestre i procura que el seu personal estigui satisfet alhora que aprèn. És combatiu amb les condicions laborals, econòmiques i logístiques de l'hospital.
Podem destacar també, d'esquerra a dreta, el doctor Dennis Whitaker (Gerran Howell), un metge estudiant de quart any que a la primera temporada és ingenu i li'n passen de tots colors, però que a la segona veiem que ha evolucionat d'una manera considerable en els mesos que se suposa que han passat entre temporades.
La doctora Melissa King (Taylor Dearden, filla d'en Bryan Cranston), és resident i és un personatge també interessant perquè és neurodivergent. No es diu explícitament què té, però se li veuen trets TEA, i de fet té una germana que ho és i en un grau força alt, cosa que li ha fet desenvolupar una gran sensibilitat a l'hora de tractar els pacients. És un personatge entranyable.
No ho és tant la doctora Trinity Santos (Isa Briones), que comença com a interna (primer any després de la graduació) i té una actitud xulesca i es relaciona amb els altres burxant-los, com li fa a la pobra Victoria Javadi (Shabana Azeez), metgessa estudiant que té la llosa de ser filla de reconeguts metges del mateix hospital, especialment la seva mare, que li posa molta pressió.
També podem parlar del doctor Frank Langdon (Patrick Ball), l'estudiant estrella d'en Robby, ara ja metge de ple dret i amb uns anys d'experiència, que és encara més arrogant que ell però que, per motius que no revelaré aquí i que el fan caure en un pou metafòric, rep una cura d'humilitat durant el que portem de sèrie. El veiem al centre de la imatge de sota.
.jpg)
Podem esmentar també la doctora Cassie McKay (Fiona Dourif), resident de segon any que destaca també per la seva empatia i que porta un monitor de turmell per motius que no s'acaben d'explicar, o la cap de les infermeres, la Dana Evans (Katherine LaNasa), una dona de caràcter fort i grans capacitats de lideratge que, quan cal, és la més amable i comprensiva del món, però que val més no fer emprenyar. I sembla l'única que s'atreveix a cantar-li a en Robby les quaranta quan cal.
Tots ells tenen històries personals, però The Pitt no s'hi recrea com passa amb Grey's Anatomy, sinó que ens n'ofereix pinzellades i, a més, als canvis de temporada (ha passat entre la primera i la segona, assumeixo que amb la tercera passarà el mateix) ens quedem amb les ganes de saber com continuen algunes trames, però ens hem de conformar amb deduir i completar les peces del trencaclosques amb la nostra imaginació. Aquí l'important és el que passa a la sala d'urgències.
El que sí que ens mostra és les seves fortaleses i febleses com a doctors i doctores, i infermers i infermeres, perquè no tothom té el mateix nivell de seguretat en si mateix, velocitat, eficiència o encert a l'hora de fer la seva feina.
L'estructura d'un capítol representant una hora del torn en qüestió no ens ha de fer pensar en un estil com el de 24, perquè la tensió que s'hi viu no és la mateixa. Bé, de fet sí que hi ha tensió, però és pels casos mèdics en si, no tots de la mateixa gravetat ni el mateix nivell de drama -que també n'hi ha, i de grossos-, i perquè a les dues temporades hi ha hagut esdeveniments externs que han posat el departament al límit.
Els episodis acaben de manera gairebé abrupta, sense cliffhangers, però la naturalitat del relat, les interpretacions i el ritme constant de la sèrie fan que vulguem veure'n el capítol següent. I per tot plegat The Pitt és una sèrie per tenir en compte i no m'estranyaria gens que en el futur s'acabés considerant un clàssic. Doneu-li una oportunitat. El munt de premis i nominacions que ha rebut no són perquè sí.
