Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.

Visionats: Trilogia Robocop

No he sigut mai de veure les pel·lícules gaires vegades, em sembla que ja ho he comentat en alguna entrada anterior, i tot i així hi ha franquícies de les quals tinc vagues records que em fan voler veure'n les entregues després de dècades sense revisar-les, normalment perquè es produeix algun revival, com m'ha passat amb Rocky, Rambo o Terminator.

En el cas del que us porto avui no és per cap pel·lícula nova (sí que n'hi ha una que ja té uns quants anys i que veuré algun dia), sinó que la motivació ha estat la voluntat d'estrenar els videojocs per a la PlayStation 5 basats en aquestes pel·lícules i que tinc pendents de jugar. Així que era el moment ideal per dedicar el meu temps lliure, que és escàs, a repassar -i amb les poques coses que en recordava, gairebé podríem dir que veure per primer cop- la trilogia del policia cíborg més popular de la història de l'entreteniment. 

La saga comença el 1987 amb Robocop, dirigida per Paul Verhoeven (que després faria Desafiament total, Instint bàsic, Showgirls o Starship Troopers) i escrita per Edward Neumeier i Michael Miner. Una pel·lícula molt emblemàtica i estimada dels anys 80 dins del gènere de l'acció i la ciència-ficció amb alguns moments molt mítics que, malgrat la meva memòria i les poques vegades que l'he vist, em van quedar gravats per l'impacte que van causar en el jo que anava a primària, i és que aquesta mena de films, antigament, els podia veure el públic de qualsevol edat i no passava res... o gairebé res.

Breument, la primera pel·lícula ens situa en una Detroit econòmicament devastada i plagada pel crim, i en què una megacorporació, OCP (Omni Consumer Products) pensa construir una nova Detroit amb la seva tecnologia i, per tant, sota el seu control. Una ciutat avançada, neta i plena d'harmonia que s'anomenarà Delta City. 

La crisi econòmica fa que, a més, hagi pres possessió del departament de policia de la ciutat, i per poder emprendre la construcció esmentada necessita reduir el crim a la mínima expressió, de manera que presenta la proposta dels robots policies que, després d'una fallida -i per mi impactant i inoblidable- presentació d'un prototip, vira cap a un altre model, que és el del protagonista del film.

En aquest cas és un cíborg, una barreja de robot amb teixit orgànic, que surt de la recuperació del cos de l'agent Alex Murphy (Peter Weller), nou a la comissaria liderada per l'entranyable sergent Reed (Robert DoQui), que en la seva primera missió és brutalment assassinat per la banda del considerat líder del crim de Detroit, una altra escena no apta per a tots els públics.

Aquesta premissa de ciència-ficció, que demana un exercici de fe i que avui potser no acceptaríem tal com està explicada, als anys 80 i 90 ens semblava al·lucinant, i vista d'aquesta manera podem considerar que encara ho és. Però el robopoli, que inicialment no és ben acollit per un cos de policia que lluita pels seus drets en veure, amb por, que l'empresa per a la qual ara treballa els vol substituir per màquines, acaba esdevenint un heroi i s'enemista també amb la companyia que el va crear perquè, al capdavall, es podria dir que és malvada, si més no tal com l'estan gestionant els seus responsables.  

Malgrat moments com el de la imatge, que també em va impactar moltíssim de petit, i una gran quantitat d'escenes d'acció, persecucions, trets, sang i violència extrema que van comportar la censura a les versions televisives al seu país d'origen, Robocop és també la tràgica història d'un home que ho perd tot, començant per la família en ser declarat legalment mort, també la seva identitat i humanitat -veurem fins a quin punt, gràcies a la intervenció de la seva companya Ann Lewis (Nancy Allen), l'heroïna humana del film-, i també hi ha un missatge anticapitalista i de defensa dels oprimits, si bé aquests elements agafen més importància a les seqüeles. 

En conjunt, doncs, una pel·lícula que, vista amb la perspectiva dels anys, hi insisteixo, i tenint en compte quan es va estrenar, no és estrany que sigui un clàssic del gènere.

Robocop 2, estrenada el 1990, va tenir canvi de guionistes perquè van ser acomiadats per la vaga del gremi de 1988, i també va canviar el director, que passava a ser Irvin Kershner, que dirigiria una història ideada pel famós i polèmic guionista de còmics -i després també director de cinema- Frank Miller, encarregat també d'escriure el guió en tàndem amb Walon Green.

Llegeixo que aquest cop es volia fer una seqüela més per a tots els públics, almenys oficialment, i també hi va haver una sèrie d'animació d'en Robocop, així que s'apel·lava també a l'audiència adolescent. Personalment, encara que hi ha menys escenes violentes -o, si més no, ho són en menor grau-, em sembla curiós que una pel·lícula en què un personatge important és un nen que diu moltes paraulotes i és tinent d'una banda de traficants de drogues, i que també mata gent, es pugui considerar més per al públic general que la primera.

Com sol passar en aquests casos, a la segona part de la història d'un nou heroi hem de veure'l amb dificultats, fallar, passar-ho malament, i aquí en Robocop subestima el poder d'aquesta banda de traficants d'una devastadora droga anomenada Nuke i, en el seu primer encontre, li fumen una brutal pallissa i, literalment, el destrossen.

Però l'autèntic enemic, un cop més, és l'OCP, que aquesta vegada idea un nou prototip de robot policia, curiosament anomenat "Robocop 2", que pretén emular el procés amb què es va crear el protagonista, tot i que no acaba de rutllar i les conseqüències donen lloc a una de les dues trames paral·leles del film, que en realitat està relacionada amb la primera, però no en donaré més detalls per no fer spoilers si algú no l'ha vist. Ja sabeu que opino que els spoilers no caduquen, que sempre hi pot haver algú que no ha consumit un producte d'entreteniment considerat de coneixement comú, així que seguiré la màxima de "no facis als altres el que no vols que et facin a tu".

A Robocop 2 tornem a veure molta acció, trets, sang, combats espectaculars i el patiment del protagonista, que té records de la seva vida anterior amb què els científics no comptaven, però és veritat que no arriba als estàndards de qualitat de la primera part en termes argumentals, amb coses encara menys plausibles o una sensació d'incoherència a l'hora de determinar què pot deixar el protagonista fora de combat i què no, tot i que la qüestió de les directrius que li afegeixen després de la seva reparació, i com les gestiona després, és prou interessant.

En Robocop és un producte d'una corporació, però la seva part humana es rebel·la i el converteix, un cop més, en un maldecap per als seus creadors, i aquesta és la gràcia del relat, més enllà de l'acció i l'espectacularitat dels enfrontaments. 

I passem al final de la trilogia -sí, ja he dit que hi ha una quarta pel·lícula, ja la veuré, però és un reboot-, Robocop 3, de 1993, on repetia Frank Miller com a guionista, però amb nou canvi de director, ara Fred Dekker, i el més important, canvi d'actor protagonista, que passa a ser Robert Burke, si bé la seva fidel companya, l'agent Lewis, continua tenint la cara i la veu de la Nancy Allen.

Aquesta tercera entrega, que ja us avanço que va tenir encara pitjor acollida que la segona, amb unes notes baixíssimes, és la típica ovella negra d'una saga que a mi m'agrada veure per poder jutjar per mi mateix, i tinc tendència a veure-les amb bons ulls, com em passa amb Rocky V, que a mi m'agrada, o totes les de Terminator que van venir després de la segona i que sembla que ara no agradin a pràcticament ningú.

Aquest cop el tema principal són els desnonaments forçats que duu a terme l'OCP, amb un cos especialitzat dins de la policia, per tal de poder-se posar a construir d'una vegada el seu projecte de ciutat nova, projecte que ve de la primera pel·lícula i que jo trobo bé en termes de lore que es reprengui perquè, en el fons, a les altres dues parts no quedava tancat del tot.

Aquí sí, però un altre punt positiu que li veig és que no ens trobem amb l'enèsim prototip de robot amb què s'enfronta en Robocop -també s'enfronta amb un robot, però té poca rellevància argumental i sembla més aviat forçat-, sinó que el protagonista fa costat a l'anomenada -i públicament criminalitzada- Resistència, formada per gent normal que no es vol quedar de braços plegats mentre els fan fora de casa seva i que duu a terme accions pròpies d'una guerrilla.

Em sembla més interessant del que se li concedeix, sincerament. Mostra un Robocop encara més humà i té moments d'acció, és clar, i també algun accessori de més -ehem-, però és la lluita del poble contra el capitalisme més cruel, i hi ha moments entendridors, tràgics i emocionants. Per a mi, en conjunt, és un tancament adequat per a la història, potser perquè no soc capaç de veure-li tants defectes com se li atribueixen, que ja pot ser.

M'ha agradat molt repassar aquestes pel·lícules -tot i que no recordo si la tercera l'havia arribat a veure mai-, encara que soc capaç de veure la baixada de qualitat a mesura que la saga avança, també com de malament ha envellit l'stop motion de l'ED-209, i ara que tinc l'univers Robocop fresc podré encarar-me als seus videojocs amb més coneixement de causa i gaudir de les referències i les picades d'ullet, que és el que m'agrada a mi. 

A més, als esmentats de la Playstation 5, amb la veu d'en Peter Weller, que ja té una edat, però que sempre serà en Robocop. 

 

Cinema: Zootròpolis 2

Més cinema a la pantalla gran, un àmbit en què aquest any hem fluixejat una mica, però també més cinema familiar, que ara amb el petit de la casa amb 3 anys i mig ja podem fer-ho i no hem de demanar tants cops favors als avis perquè se'l quedin quan anem al cine amb la gran, com per exemple va passar amb el final de Wicked, que no era apta per al nen.

Ja havíem repassat a casa la primera pel·lícula d'això que ja és una saga -la Disney que no feia seqüeles numerades per al cinema va desaparèixer amb Frozen II-, film que jo havia vist només un cop, a l'avió de camí al Japó en el meu viatge de noces l'any 2016. A casa, fa poc, la vam poder repassar en català, i els nens la van poder veure, de fet, per primera vegada, en preparació per a l'estrena d'aquesta segona part que, ara sí, hem vist en una sala de cinema i, és clar, en el nostre idioma. 

Zootròpolis 2 està dirigida per Jared Bush i Byron Howard, aquest últim ja codirector de la primera part amb Rich Moore, i s'ha estrenat al novembre d'aquest 2025 amb una recaptació espectacular, cosa que tampoc ens hauria de sorprendre. Al capdavall, és Disney. 

Disney d'animals, en aquest cas, no de "princeses", de manera que es tracta d'un film animat que, per estil i temes, podria haver signat qualsevol de les productores d'animació habituals. Però bé, centrem-nos en el que importa, que és el resultat d'aquesta pel·lícula. 

Després de la resolució d'un escàndol de corrupció gràcies a la conilla Judy i el seu improbable aliat, la guineu estafadora Nick, a la pel·li anterior, ara ell també s'ha fet policia, però com que són dos animals petits en un món dominat per animals més grans, els tenen clarament marginats dins del cos de policia de Zootròpolis.

A més, no s'acaben d'entendre i els envien a teràpia de "parella" policial, cosa que no ajuda a millorar la reputació que tenen dins del cos. Tot i així, i malgrat les ordres de ser discrets i no prendre decisions pel seu compte, la pel·lícula no existiria si obeïssin el seu desesperat cap, i tots dos es veuen embolicats en un cas de restauració de la imatge dels rèptils, foragitats de la ciutat fa molt de temps i aquí representats per un tercer personatge principal, la serp Gary, que esdevé l'enemic públic número u i que els nostres protagonistes intenten ajudar a fer justícia, cosa que els torna a posar en un bon merder, com a la primera pel·lícula.

Per tot plegat, és certament un film del gènere conegut en anglès com a buddy cop, és a dir de parelles policials en què els seus membres tenen caràcters i maneres de fer oposats, però que col·laboren en una missió que els va molt gran.

Zootròpolis 2 trasllada perfectament aquesta mena de pel·lícules que ens porten als anys 80 i 90, però amb la gràcia i els gags que esperem d'un film animat protagonitzat per animals antropomòrfics, i amb la recuperació de personatges secundaris de la primera part que contribueixen a l'humor que destil·la la història. 

Com sol passar, aquestes diferències entre els dos protagonistes es van llimant, i en aquesta segona pel·lícula en Nick i la Judy deixen de ser els aliats improbables que eren a la primera i es fan amics de debò, un procés entendridor de veure mentre avança la trama, sense abandonar les picabaralles amistoses, que romanen.

Amb tot plegat, el film, que també té molta acció i persecucions, i tots els gags relacionats amb les diverses espècies animals que ens puguem imaginar, és d'allò més entretingut i aporta coses a la franquícia -que, recordem, també té una sèrie d'animació curta-, així que no és sobrer en absolut. 

És d'aquells casos en què no era necessari fer una segona part, però que un cop presentada val la pena. Veurem què passa amb la tercera, que se'ns insinua a l'escena post-crèdits que a hores d'ara no hauria de caldre que ningú ens digui que hem d'esperar gairebé sempre, però que encara hi ha inconscients que es perden en marxar amb massa pressa de la sala.