Menú

dimarts, 2 de febrer del 2010

Moments inoblidables: la mort de l'Scott Scanlon

Permeteu-me que interrompi el cicle de Popeye per fer una nova entrega dels Moments Inoblidables del món de l'entreteniment. Em sembla que no n'havia parlat abans en aquest bloc, però m'agrada Beverly Hills 90210. De fet m'encanta. Quan era petit em fumia de ma germana, que la mirava, però ja als 17 anys vaig enganxar algunes de les últimes temporades a Telecinco i allà va quedar la cosa, fins que Televisió de Catalunya ens la va portar fa uns anys en català (una nova versió, perquè es veu que antigament Telecinco ja havia fet alguna prova d'emissió en català de les seves sèries, però amb un doblatge de l'època).  

Molta gent devia fugir, de tota manera, de Beverly Hills quan es va passar pel K3, per allò de "és que en català em sona estrany" i tota mena d'excuses típiques de l'autoodi català. Però no és el meu cas, ans al contrari: que l'emetessin en aquell moment i a més en català era el que em calia per veure-la d'una vegada i cronològicament, sobretot els primers anys, que de petit havia ignorat. I, personalment, trobo que queda molt millor el títol en català, que se salta senzillament la referència del codi postal que hi ha en anglès, que no pas el sobrenom pel qual es coneixia la sèrie en castellà, manllevat de l'eslògan de la Coca-cola d'aquells temps.


La primera cançó d'entrada! Que mítica! I com havia d'evolucionar amb el temps per acabar esdevenint un inoblidable opening, amb la música més enganxadissa de la història de la televisió... Però no som aquí per parlar d'això, sinó del moment inoblidable que inaugurarà el cicle (que continuaré a mesura que aconsegueixi els vídeos per tallar-ne la part que m'interessa i pujar-la a Youtube) de Beverly Hills dins la secció: la primera mort d'un personatge. Una mort aparentment inexplicable, sense gaire repercussió en la resta de personatges, però no per això menys impactant. 


L'Scott Scanlon era l'amic d'en David quan encara era un pela-canyes com ell, però va morir en una època en què el personatge interpretat per en Brian Austin Green començava a ser acceptat dins la colla dels "populars" i tenia molt abandonat el seu antic millor amic, fins al punt que va assistir a la seva festa d'aniversari (on, toca't els ous, es produeix la mort de l'homenatjat) forçat per la mare del seu amic.

Hi va haver un moment en què vaig pensar que en David estaria afectat per tot això, sí, i ara el veurem, però no va passar d'aquí. Ben aviat es va oblidar el tema. És curiós com es va passar pàgina amb la mort de l'Scott. De fet, això succeïa al capítol 14 de la segona temporada, i no se'n va tornar a parlar. D'acord, Beverly Hills no és una sèrie amb una complexitat argumental destacable, i hi ha més moments incoherents durant els 10 anys d'emissió de la sèrie original, però la mort d'un protagonista (encara que fos entre protagonista i secundari) hauria d'haver tingut més pes. Vegem l'única reacció que hi va haver:


Que gran per part dels guionistes, oi? Muntar una escena tan sorprenent per conscienciar els espectadors sobre la importància de l'amistat, encara que després part dels protagonistes es passessin la vida robant-se la parella, un acte de pura amistat. Doncs no, senyores i senyors, no és això. L'intèrpret de l'Scott, en Douglas Emerson, es va retirar de l'actuació de sobte, va anar a la universitat i va servir a l'Exèrcit dels Estats Units fins que se'n va jubilar el 2003. Ara viu retirat a Denver (Colorado), té 35 anys, és casat i té dues filles, i cap intenció de tornar a actuar.

Per tant, entenc que segurament ho va decidir i va fotre enlaire els plans dels guionistes, que es van haver d'inventar aquesta història pel canvi d'humor del jove Douglas. O vés a saber, potser sí que primer va ser la sorpresa del guió i després la retirada, però jo m'inclino més a pensar que el tio va donar els 15 dies i es va enrolar a l'exèrcit.

6 comentaris:

  1. Com el teu cas, jo també havia seguit (aproximadament) la sèrie a T5 quan era petit, conjuntament amb "Merlose Place" que la vaig remirar quan van estrenar Cuatro.

    Quan la van posar en català, i la vaig seguir durant molt de temps.

    Encara que la mort d'aquest personatge ni idea, em devia saltar aquest episodi. Però la veritat aquesta mort es una forta, s'haguessin pogut inventar un vessament cerebral, una parada cardiaca, que també és fort. Però pensant-ho, que no ho sé, en contra del l'Associació del Rifle dels EUA, van decidir utilitzar un arma per fer dir que les armes són perjudicials de la per la teva propia salut.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, van aprofitar un tema recorrent de la societat dels Estats Units, però va ser una sortida per la porta del darrere, totalment indigna. Fixa't que tu mateix dius que no recordaves aquesta mort...

    ResponElimina
  3. Jo sí la recordo!
    Veia Sensación de Vivir a tele5.. (després feien Merlose però era massa tard i em feien anar a dormir jeje)

    Recordo el moment aquest.. i recordo que uns quants capítols després, cada personatge crec que agafa un objecte per posar-lo en una caixa i enterrar-la (rollo càpsula del temps) i el David posa un barret de cowboy de l'Scott (si no em falla la memòria)

    ResponElimina
  4. Et falla, Eli, et falla, XD

    Tal com dic, tot el tema de l'Scott se'l ventilen en aquest capítol. L'escena que descrius és del mateix episodi. Representa que passen dies però és el mateix capítol.

    I això que dius de "sensación de vivir" és el que comentava, sempre es fa molta conya amb que els noms en català no queden bé i mil coses més, però el que fan en castellà de directament inventar els noms de les sèries (quants "Cosas de..." hi devia haver a Antena 3?) em sembla delictiu.

    ResponElimina
  5. Jo també la recordo. Quan la vaig veure de petita, se'm va regirar l'estòmac.(Per cert,em recorda a un moment de "El club dels poetes morts").
    Era una sèrie de nens de casa bona i suposo que enmig de la música enrotllada, modelets i la Kelly fent de guineu a cada capítol, un drama autèntic hagués quedat d'allò més fals. Per a ells era molt més traumàtic que se'ls rebentés una roda del Porsche o veure com un amic deixava de ser "cool" quan bevia un parell de copes més del compte.
    Va ser un grup molt torturat que van haver de passar la dura experiència de tenir una "empollona" al grup, que sempre van acollir la mar de bé, com si fessin una bona obra social en una ONG.

    ResponElimina
  6. M'alegro que generi debat, aquest tema. Tens raó, lletxirem (benvinguda, per cert, que ara feia temps que no passaves per aquí), eren nens de casa bona, però jo, que vaig veure la sèrie ja de grandet, no vaig poder evitar agafar-los afecte i seguir les seves històries amb interès.

    Com a sèrie de televisió té molts errors, però veure aquest reflex dels anys noranta i l'estil de vida americà em provoca nostàlgia de manera inevitable.

    La Kelly al final acaba caient molt bé, malgrat el seu historial guineuenc.

    Però ja continuarem parlant en properes entrades sobre la sèrie, que n'hi haurà unes quantes.

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails