Menú

diumenge, 17 de març del 2013

Lectures: Captain Tsubasa - Saga del Mundial Sub-16

Estic segur que qualsevol que llegeixi aquesta entrada coneix Captain Tsubasa, un dels manga esportius més populars de la història, si més no a Europa, i que aquí va arribar com a Campeones a través de la seva sèrie animada, que al final gairebé tothom coneixia com a Oliver y Benji.

Doncs bé, segurament també en tindreu un record associat a les exageracions que es vivien als partits de futbol que s'hi retrataven, entre les quals la durada de l'últim matx que apareixia a la sèrie, que era el de la final del torneig de secundària que enfrontava el Nankatsu (New Team a la versió adaptada que ens va arribar) i el Toho. I allà us devíeu quedar.


Però no, el manga original (almenys la seva primera saga) anava més enllà i entre els volums 25 a 37 (d'un total de 37) narrava la participació de la selecció japonesa sub-16 al fictici primer campionat mundial sub-16, celebrat a París, que ens permet veure els dos grans rivals de tota la vida, en Tsubasa Ôzora i en Kojirô Hyûga (Oliver Atom i Mark Lenders respectivament a la versió adaptada al públic europeu), formant part del mateix equip com si fossin tan amics.

Són volums que tenia pendents de comprar (m'havia quedat al número 25 després de reunir els primers 18 en francès i del 19 al 25 en italià molt abans que Glénat els publiqués en castellà) i que he adquirit ara aprofitant els packs de saldo que EDT (antiga Glénat) n'ha fet, obligada per la pèrdua de les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha, propietària d'un munt de títols que l'editorial catalana ha perdut, entre els quals Captain Tsubasa.


Si teniu memòria recordareu que després del primer campionat que vam veure que guanyava en Tsubasa, el de primària, se n'anaven en Genzô Wakabayashi (Benji Price) i en Tarô Misaki (Tom Baker), un recurs de guió que Yôichi Takahashi va fer servir per tal d'augmentar l'interès de la història en fer l'equip protagonista més feble i per tant els partits més interessants.

Doncs bé, en aquesta saga ens els tornem a trobar, ja que al cap i a la fi són japonesos, però en circumstàncies diferents. El primer, el superporter que ho aturava gairebé tot, protegeix la porteria de l'Hamburg alemany en el primer partit de l'stage de la selecció a Europa, i acaba a mastegots amb en Hyûga, tot i que després ens assabentem que és una estratègia per tal de motivar una selecció japonesa que arriba al Vell Continent molt segura de si mateixa i acumula derrotes, en part a causa de l'absència d'en Tsubasa, que es recupera de les lesions del torneig de secundària, que tot just ha acabat fa un mes i escaig.


El retrobament amb en Misaki són figues d'un altre paner: un moment emotiu en què l'anomenada parella d'or japonesa es troba, amb els seus dos membres conduint una pilota pel carrer, pràcticament sota la Torre Eiffel.

I és que en Misaki, el meu personatge preferit, per cert, era conegut pels continus canvis d'escola provocats per la feina del seu pare, pintor de quadres, que es traslladava sense estar-se gaire temps en una ciutat. Precisament per això en Tarô no ha volgut entrar en cap club de futbol i ha estat 3 anys entrenant-se a la seva manera, cosa que en el món real no li permetria formar part d'una selecció nacional, però aquí en canvi, com no podia ser d'una altra manera, té garantit un lloc al combinat nipó, on per fi torna a formar parella amb el seu amic.


El cert és que és emocionant veure'ls tots dos junts, ara amb 15 anys d'edat, sobre el terreny de joc. I si al darrere hi tenen jugadors que havíem vist com a rivals d'ells, però que ens havíem acabat estimant igualment, com ara l'esmentat Hyûga, els bessons Tachibana (Derrick a l'anime en castellà), en Hikaru Matsuyama (Philip Callahan), el gegant Jitô (Clifford Yuma), en Nitta (Patrick Everett) o en Jun Misugi (Julian Ross), amb totes les seves tècniques i tots els seus xuts especials, tenim un equip potentíssim.


Però després d'uns partits amistosos contra diversos juvenils de clubs reals d'Europa i alguna selecció menor veuen que no era tan fàcil i que a l'altra banda del món hi ha jugadors d'un nivell altíssim que seran capaços d'aturar, si més no temporalment, el sorprenent però encara verd joc dels japonesos.

Un d'ells és en Gino Hernández, curiós nom per al superporter italià, que diuen que és el millor d'Europa, probablement empatat amb en Wakabayashi (que curiosament no està previst que participi al torneig, després del seu comportament paradoxalment encarregat per l'entrenador, i cedeix el seu lloc a en Ken Wakashimazu o Ed Warner).


També tenim, a l'Argentina, en Juan Díaz, un geni del futbol que gràcies a aquest esport va treure la seva família de la pobresa i que aspira, com en Tsubasa, a esdevenir professional a Sudamèrica. Destaca per les seves acrobàcies i la seva gran connexió amb el seu company Pascal.


O l'Alcide Pierre, capità de la selecció amfitriona, la francesa, un altre grandíssim futbolista que té una tècnica extraordinària i que, a l'inrevés que en Díaz, fa servir el futbol per tal de formar part d'un grup d'iguals i fugir de la seva desgraciada vida de ric. Pobret...


Un altre personatge destacable és en Dieter Müller, un porter gegantí alemany que s'ha entrenat seguint uns mètodes que em van fer pensar especialment en Musculman i que aparentment és imparable, però com no podia ser d'una altra manera els nostres protagonistes trobaran la manera d'enderrocar el mur en què es converteix.


Deixo per al final el mític Karl Heinz Schneider, un megacrac alemany que sembla una versió rossa d'en Tsubasa i que té un llançament anomenat "xut de foc" que només en Wakabayashi, excompany seu a l'Hamburg, és capaç d'aturar i només la meitat de les vegades.

Aquest personatge segurament us sona de quan el campionat va aparèixer a la sèrie animada, amb canvis, en forma de fals flaixbac mentre en Tsubasa delirava per la febre abans de la final de secundària, que és la part dels dibuixos animats menys fidel al còmic original.


Suposo que no us sorprendrà saber qui s'endú el trofeu, però el fet que ens imaginem que la japonesa és la selecció campiona no resta interès a aquest últim terç del còmic, on l'èpica de la col·lecció continua i fins i tot creix, ja que els vells rivals (un element que sempre dóna força a una història) esdevenen amics però n'arriben de nous amb històries personals que els donen profunditat i gràcia, jugadors que pensem que també es mereixen guanyar els partits i pels que arribem a sentir simpatia.

El mateix que passava al campionat interescolar japonès es trasllada a les seleccions en aquest torneig mundial, i el que també tornarem a veure són les acrobàcies, les col·laboracions quasi imparables, els xuts impossibles i moments de gran tensió, amb pròrrogues, penals, expulsions i gols anul·lats en alguns casos però sobretot un enorme esperit combatiu per part de tots els jugadors, disposats a qualsevol cosa per tal de guanyar.


Veiem per exemple una nova versió de la famosa Catapulta Infernal, en què les cames les posa en Jitô mentre que els germans Tachibana volen i fan un xut combinat a l'aire...


Més acrobàcies: quan un porter és aparentment indestructible s'han de trobar maneres imaginatives de superar-lo, i en el cas d'en Müller dóna lloc a meravelles com aquesta.


Evidentment en Genzô Wakabayashi acabarà jugant, encara que només a la final i per lesió d'en Wakashimazu (que per cert ja no sembla tan bon porter com en els campionats japonesos, perquè els rivals són tan bons que rep un munt de gols).


La força de voluntat dels japonesos és lloable, i la veiem en "tècniques" com la famosa aturada amb la cara del simpàtic Ryô Ishizaki (Bruce Harper), que arriba a perdre el coneixement i és substituït a la final per aquest esglaiador impacte.


Com sempre havia passat al còmic, per alguna raó els àrbitres no fan sortir del terreny de joc cap jugador pel bé de la seva salut, tant se val si està malalt del cor o si li surt sang del canell per culpa dels xuts de fantasia dels rivals.


Tornem al tema dels retrobaments, perquè recordareu que en Tsubasa va acabar la primària pensant que després d'esdevenir campió amb l'escola Nankatsu marxaria al Brasil amb en Roberto, el seu mentor, que al final es va estimar més deixar-lo créixer una mica més en tots els sentits.

Resulta que ha estat testimoni dels progressos del seu deixeble durant aquest campionat. Sí, ho heu encertat: es retroben, i aquest cop se l'endurà al Brasil com li havia promès 3 anys enrere.


Després del campionat l'autor ens regala ben bé un volum i mig del que sembla més aviat un manga esportiu però també de vida d'institut: veiem com es parla obertament de l'amor entre en Tsubasa i la Sanae (la Patty), que s'estimen i ho diuen, però també dels exàmens d'accés a batxillerat, de com tots els que han estat junts a la selecció es tornaran a enfrontar als campionats d'aquest nivell educatiu representant els mateixos centres que a secundària, de la tornada definitiva d'en Misaki al Japó i a l'escola Nankatsu (just ara que en Tsubasa se'n va) i altres coses que pertanyen a la vida personal dels protagonistes d'aquest estimat manga.


Abans de marxar al Brasil, on es dedicarà al futbol encara més en cos i ànima, en Tsubasa ha de demostrar que sempre està un esglaó per sobre dels altres i acaba debutant amb la selecció absoluta japonesa en un amistós contra el Gremio brasiler que resol ell sol amb un hat-trick.

Ja sé que no és el final de la història, perquè després d'aquest primer còmic publicat originalment entre 1981 i 1988 Yôichi Takahashi va recuperar els personatges en altres sagues, concretament Captain Tsubasa World Youth (1994-1997), Captain Tsubasa: Road to 2002 (2001-2004), Captain Tsubasa: Golden-23 (2005-2008), Captain Tsubasa: Kaigai Gekitô-hen in Calcio (2009) i Captain Tsubasa: Kaigai Gekitô-hen en La Liga (2010-2012), que fan que el total sigui de 90 volums (i sembla que ja hauria acabat, però amb aquest home no se sap mai) i resten inèdites al nostre mercat, i així continuaran per problemes amb les llicències d'equips reals de la FIFA que hi apareixen, però la saga del Mundial Sub-16 és una magnífica conclusió del primer manga i si us ho vau passar bé amb la sèrie hauríeu de veure el tancament d'una etapa, gens precipitat i molt ben lligat, que són els volums d'aquest últim terç del manga.


En definitiva, aquesta última etapa m'ha agradat molt més que no em pensava. Tenia la sensació que, com al futbol real, m'agradaria molt menys veure seleccions que clubs, però m'ha sorprès positivament com aconsegueix l'autor enganxar amb aquests partits, i segurament és gràcies al que he dit més amunt: els rivals potents i ben construïts i les dificultats a què s'enfronta una selecció en principi formada per grans estrelles juvenils, els millors de la seva generació... al Japó.

Ara la part negativa de tot plegat: cada editorial té les seves febleses, però la de Glénat/EDT sempre ha estat la retolació, on s'esdevenen molts errors d'ordre del text, repetició de frases, globus sense text, fonts de mida petita en globus enormes o textos mal col·locats en els globus.


Ho he anat veient al llarg dels anys, però mai no m'havia trobat amb un manga tan, però tan ple de problemes d'aquests. Un exemple és el que veiem aquí: els quadres de text són els pensaments del personatge, i el globus amb línies dobles és, i sempre ha estat, el del narrador dels partits. Aquí és evident que al comentarista li acaben atribuint un pensament d'en Hyûga.


En aquest altre exemple en Jun Misugi es fa una lloança a si mateix i la seva xicota, que mira el partit a la televisió, crida al porter Ken Wakashimazu que no ha fallat. Ella. Veieu com hauria d'haver anat, oi?


I acabaré (amb tres captures n'hi ha més que prou, però us asseguro que n'hi ha per llogar-hi cadires) amb un exemple de text que es repeteix inexplicablement, concretament el que crida en Ryô Ishizaki, "¡Tú! ¡El 10 de Japón!".

És estrany que un japonès cridi un altre amb aquesta expressió, i més quan aquest altre no és el 10, sinó el 9, però el problema és que es tracta d'un crit que va fúmer un rival d'un altre país, que fins a cert punt s'entén que no conegui els noms dels seus contrincants. El que no s'entén és que el text es repeteixi unes quantes vegades al llarg de més d'un volum i en boca de diversos personatges que sovint són companys d'en Tsubasa i el coneixen perfectament.

Fins i tot hi arriba a haver una pàgina on tots els globus contenen text d'una pàgina anterior, de manera que es perd el que diuen en realitat els personatges. Són problemes tècnics que poden passar i per desgràcia passen sovint als còmics de Glénat/EDT, però mai no havia vist un desastre com el que m'he trobat amb Captain Tsubasa, que lamentablement ens haurem de quedar tal com està perquè les seves vendes no van justificar cap reimpressió ni reedició i que, en no haver-se-la quedat cap altra editorial, desapareix del nostre mercat.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails