Lectures: L'Avi

No sé si us ha passat mai, però de vegades hi ha llibres que, pel motiu que sigui, us costa acabar. En el cas del protagonista d'aquesta entrada el motiu ha estat que m'he dedicat a altres coses, últimament, i per més amè que fos no avançava gaire, a un ritme de 5-10 pàgines al dia, una estoneta abans de dormir. 

Però quan m'hi he pogut posar una mica més, l'últim terç l'he llegit ben ràpid i m'ha deixat les bones sensacions que abans, per causes alienes a la qualitat intrínseca del llibre, no experimentava.

L'avi, a la meva edició -crec que aconseguida per 4 duros en alguna parada de les que algunes botigues posaven al carrer amb llibres de liquidació, o bé el dia que van repartir llibres gratuïtament a la redacció de l'Avui, quan hi vaig fer de becari- amb el subtítol Francesc Macià: una vida de llegenda, va guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la històrica l'any 2000 i es va publicar el 2001.

Feia tants anys que el tenia pendent que quan per fi l'he llegit, en ple 2017, les seves pàgines ja estaven molt esgrogueïdes, però tant li fa. M'ha agradat més que no em pensava -no en tenia cap expectativa concreta, de fet, ja que no he llegit ni tan sols la famosa trilogia 1714 del seu autor, Alfred Bosch-, i m'ha permès conèixer la figura d'un dels polítics més populars del nostre país, un Francesc Macià que tots coneixem de nom, però del qual potser no sabem gaires coses.

El que fa Bosch a L'Avi és imaginar una autobiografia del que va ser President de la Generalitat del 14 de desembre de 1932 fins al 25 de desembre de 1933, dia en què va morir -fins ara, com ens recorda l'autor a l'epíleg, l'únic President del nostre país que ho ha fet mentre tenia el càrrec-, se suposa que molt documentada, però naturalment amb el recurs de la ficció, encara que fidel a la personalitat que entenc que devia quedar per a la posteritat amb el testimoni d'aquells qui el van tractar.

Així, en el format d'una mena de monòleg que Francesc Macià dedica a un dels seus fills, mort quan era un infant i la gran tragèdia de la seva vida -tot i que va rebre altres cops de naturalesa similar-, repassa la història d'aquest polític cabdal que va passar de tinent coronel a l'exèrcit espanyol a polític que volia salvar Espanya i, després, empès per les circumstàncies com tants milions d'independentistes després d'ell, a defensor de la República Catalana, que va arribar a proclamar el cèlebre 14 d'abril de 1931, quan es proclamava també l'espanyola.

Pel camí ens explicarà, a través de la seva simulada ploma, els seus anys de joventut a Vilanova i la Geltrú, la formació a l'exèrcit, la coneixença amb la Geni, la seva dona i amor de la seva vida, la paternitat i la seva entrada tardana a la política, primer a contracor i després esdevenint un dels polítics més apassionats, respectats i admirats de l'època, fins i tot per part dels seus rivals. 

Abans de la caiguda de la monarquia borbònica, però, també se'ns narra el famós complot de Prats de Molló de 1926, amb què pretenia oposar-se a la dictadura de Primo de Rivera amb un exèrcit ridícul, acció que va tenir unes repercussions simbòliques que, sens dubte, el van col·locar anys més tard, ja a la vellesa -per això el sobrenom d'"Avi", allà on va arribar-. I coneixem la seva opinió sobre altres personalitats de l'època, amb curiositats com la tírria que li tenia al després màrtir Lluís Companys, amb qui compartia partit. Ben curiós.

Tot plegat és una lliçó d'història amb un punt de vista únic i per tant absolutament parcial, és clar, però no pretén fer-nos creure una altra cosa. Però és Història, i el personatge queda descrit d'una manera entranyable, i al capdavall va tenir una vida digna de ser novel·litzada, que és el que va fer l'Alfred Bosch.