Quan es publica aquesta entrada fa gairebé 3 anys clavats que es va publicar la que repassava la primera temporada de Jessica Jones, una sèrie de Netflix dins el Marvel Cinematic Universe que seguia els passos de la revolucionària Daredevil i que més endavant s'integraria en aquest microunivers televisiu amb un crossover en forma de la sèrie The Defenders.
He trigar força mesos en veure aquesta segona temporada, però havien passat més de dos anys respecte a la publicació de la primera, així que no tot és pas culpa de la meva dispersió i la meva reducció de temps lliure. En fi, ha arribat el moment de veure com continuen les aventures de la detectiu més escèptica i amb el fetge més fort del món dels còmics.
La ja no tan nova segona temporada de Jessica Jones s'allunya del que vam veure a la magnífica primera tongada de 13 episodis, no estilísticament, amb el neo-noir que la caracteritza i el ritme pausat que l'emparenta amb les altres sèries de Marvel a Netflix, però sí argumentalment, perquè passem d'una lluita contra poders invisibles i intangibles a una de física i brutal.
Després del poderós i carismàtic Kilgrave, l'enemic de la segona part havia d'estar a l'alçada, i alhora la trama havia d'aprofundir en els personatges, que amb prou feines ens havia presentat als primers capítols, eclipsats per l'esmentada nèmesi.
I ho fa unint les dues coses: se'ns parla amb detall de la causa dels poders de la protagonista -que ja se'ns havia dit que eren d'origen científic- amb la investigació que duu a terme sobre els laboratoris IGH on van experimentar amb ella d'adolescent, i se'ns presenta una enemiga (Janet McTeer) amb poders similars, però superiors, que adopta una actitud molt menys discreta que la Jessica.
Al mateix temps, com a subtrames relacionades amb tot això, assistim a la transformació gradual d'una Trish Walker en decadència i cada cop més decidida a esdevenir rellevant en aquest món de superherois i superheroïnes, la també decadència d'una Jeri Hogarth que rep unes notícies pèssimes, però que continuarà demostrant com n'és, de freda i implacable, o l'ascens d'un Malcolm que passa de fan servil de la protagonista a ser un ajudant inestimable.
Però trobo que les trames dels personatges secundaris no són tan interessants com per justificar l'allargassament de la temporada, que m'ha semblat especialment lenta, fins i tot tenint en compte que la Marvel de Netflix ja ho és, de pausada, i que no m'ha fet frisar per veure el següent episodi cada cop que n'he acabat un.
La meva irregularitat a l'hora de consumir-los es deu, en part, a això. La trama principal és interessant en el sentit que introdueix un nou tipus d'enemic, amb la relació prèvia que té amb la Jessica -tal com passava amb en Kilgrave-, i és un encert anar construint també els personatges secundaris. El problema és que a mi m'ha fet la sensació que totes aquestes coses bones s'explicaven allargant-les massa, com si hagués pogut ser una temporada de 8 episodis en comptes de 13.
Tanmateix, m'ha agradat veure-la, i veure patir altre cop la protagonista amb una enemiga que la posa contra les cordes, i la resignació amb què viu la seva vida, tan solitària i discreta com pot, malgrat la seva aliança temporal amb altres superherois a The Defenders, a què es va veure obligada, i malgrat que no és immune a la possibilitat d'enamorar-se, per molt que sigui una mala idea amb l'estil de vida que porta.
Veurem què passa a la tercera temporada, de la qual tenim poques pistes, més enllà del futur dels secundaris, que prenen força en un últim episodi, ara sí, trepidant.
La ja no tan nova segona temporada de Jessica Jones s'allunya del que vam veure a la magnífica primera tongada de 13 episodis, no estilísticament, amb el neo-noir que la caracteritza i el ritme pausat que l'emparenta amb les altres sèries de Marvel a Netflix, però sí argumentalment, perquè passem d'una lluita contra poders invisibles i intangibles a una de física i brutal.
Després del poderós i carismàtic Kilgrave, l'enemic de la segona part havia d'estar a l'alçada, i alhora la trama havia d'aprofundir en els personatges, que amb prou feines ens havia presentat als primers capítols, eclipsats per l'esmentada nèmesi.
I ho fa unint les dues coses: se'ns parla amb detall de la causa dels poders de la protagonista -que ja se'ns havia dit que eren d'origen científic- amb la investigació que duu a terme sobre els laboratoris IGH on van experimentar amb ella d'adolescent, i se'ns presenta una enemiga (Janet McTeer) amb poders similars, però superiors, que adopta una actitud molt menys discreta que la Jessica.
Al mateix temps, com a subtrames relacionades amb tot això, assistim a la transformació gradual d'una Trish Walker en decadència i cada cop més decidida a esdevenir rellevant en aquest món de superherois i superheroïnes, la també decadència d'una Jeri Hogarth que rep unes notícies pèssimes, però que continuarà demostrant com n'és, de freda i implacable, o l'ascens d'un Malcolm que passa de fan servil de la protagonista a ser un ajudant inestimable.
Però trobo que les trames dels personatges secundaris no són tan interessants com per justificar l'allargassament de la temporada, que m'ha semblat especialment lenta, fins i tot tenint en compte que la Marvel de Netflix ja ho és, de pausada, i que no m'ha fet frisar per veure el següent episodi cada cop que n'he acabat un.
La meva irregularitat a l'hora de consumir-los es deu, en part, a això. La trama principal és interessant en el sentit que introdueix un nou tipus d'enemic, amb la relació prèvia que té amb la Jessica -tal com passava amb en Kilgrave-, i és un encert anar construint també els personatges secundaris. El problema és que a mi m'ha fet la sensació que totes aquestes coses bones s'explicaven allargant-les massa, com si hagués pogut ser una temporada de 8 episodis en comptes de 13.
Tanmateix, m'ha agradat veure-la, i veure patir altre cop la protagonista amb una enemiga que la posa contra les cordes, i la resignació amb què viu la seva vida, tan solitària i discreta com pot, malgrat la seva aliança temporal amb altres superherois a The Defenders, a què es va veure obligada, i malgrat que no és immune a la possibilitat d'enamorar-se, per molt que sigui una mala idea amb l'estil de vida que porta.
Veurem què passa a la tercera temporada, de la qual tenim poques pistes, més enllà del futur dels secundaris, que prenen força en un últim episodi, ara sí, trepidant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada