Lectures: Tehanu

Si vau llegir les meves ressenyes anteriors de les novel·les de la saga Terramar, i si no ja us ho dic ara, m'agraden moltíssim. Tot i així, com que tinc tota la saga en un únic i gruixudíssim volum recopilatori de tapa dura, no me l'acostumo a endur fora de casa, i a casa tinc molt poc temps lliure.

És per això que vaig llegint la saga quan puc, però he de reconèixer que entre el llibre anterior i el que avui ens ocupa ha passat molt més temps del que tenia previst, i ja és mala sort.

Perquè Tehanu, la quarta novel·la de la gran obra fantàstica d'Ursula K. Le Guin, continua immediatament després dels fets de la tercera, The Farthest Shore, encara que es va publicar el 1990, 18 anys després de l'anterior, per motius que explica l'autora a l'epíleg.

Això ha suposat que anés una mica perdut amb segons quines referències, però a l'hora de la veritat tampoc hauria canviat tant, la cosa, atès que s'hi esmenten fets i personatges de les tres novel·les anteriors. En qualsevol cas, no impedeix gaudir de la lectura i seguir correctament la història, que és el més important. 

Si en Ged havia estat el protagonista del primer i el tercer llibres, aquí el personatge principal torna a ser la Tenar, la protagonista del segon, de manera que es produeix una alternança perfecta. La trobem després de dècades de l'última vegada, quan el mag la va rescatar de la presó daurada on vivia, i ara ja és una dona madura que ha estat muller, mare i ara vídua, però que duu una vida normal, lluny de l'àmbit de la màgia.

Tanmateix, a la seva joventut semblava destinada a formar-se en aquesta matèria, i va arribar a tenir un mestre, el mateix mestre d'en Ged, l'Ogion, que s'està morint i envia algú a avisar-la per tal de transmetre-li un missatge important. Paral·lelament, ella es fa càrrec de la Therru, una nena que ha estat horriblement desfigurada després d'una brutal agressió.

Tehanu és el viatge de la Tenar i la Therru tant d'anada com de tornada, per fer front al passat de totes dues, un de més remot i un de més immediat, mentre el present és llòbrec i esdevé més aviat una fugida del mal que les empaita. 

 

Sense voler entrar en més detalls d'una trama en què tampoc passen tantes coses, però que l'autora aconsegueix novament fer molt amena amb una prosa exquisida, podem dir que la quarta novel·la de la saga és més fosca, més intencionadament depriment, poc optimista, a més de tenir un evident missatge feminista en reflexionar sobre la marginació de les dones al món de la màgia en particular, però també en el general, i ho fa descrivint el món tal com és, sense estridències, amb situacions que podem extrapolar fora de la fantasia del llibre.

 

Hi ha, també, moments més amables, esperats retrobaments i girs inesperats que fan d'aquest llibre una altra peça imprescindible de l'univers Terramar, riquíssim en detalls i en la caracterització dels personatges, a més d'uns diàlegs que no abunden en un text principalment narratiu, però que quan apareixen ho fan per deixar empremta. Molt recomanat si heu seguit la saga fins aquí, i si no, no trigueu a començar-la. Recordeu, o sapigueu, que ja ho podeu fer en català.

Lectures: The Farthest Shore

Molt més tard del que m'hauria agradat torno a fer una ressenya del món de Terramar, aquest cop amb la tercera novel·la de la saga, i és que el fet de tenir-la tota en un volum integral de més de 1.000 pàgines també fa que no sigui precisament un llibre que m'endugui per llegir al transport públic o mentre espero que la meva filla surti de les activitats extraescolars. I també tinc altres coses per llegir, és clar.

En tot cas, ja ha arribat la nova i esperadíssima (?) entrada que faig sobre l'obra fantàstica de l'Ursula K. LeGuin, i aquí la teniu. 

The Farthest Shore, publicada originalment el 1972 i disponible en català com a La costa més llunyana per part de Raig Verd Editorial, és el tancament del que en aquell moment i durant molts anys es considerava la trilogia de Terramar, però el 1990 va arribar el quart llibre i n'acabarien sent sis. 

En tot cas, en aquest nou episodi trobem un panorama desolador, una trama més fosca i depriment, iniciada per l'arribada dels rumors de la desaparició de la màgia en alguns indrets d'aquest univers de ficció.

Les porta l'Arren, el príncep hereu d'Enlad, que arriba a l'illa de Roke per comunicar-ho al Consell dels Savis, liderat pel nostre Ged, ara un Arximag d'edat avançada, en contraposició amb l'adolescent que havíem vist a les dues primeres novel·les, ressenyades aquí i aquí.  

Això condueix en Ged a emprendre un llarg viatge als confins de Terramar per treure l'entrellat de tot plegat i enfrontar-se a les amenaces que calgui, i ho farà acompanyat pel jove Arren, cosa que deriva en una interessant relació similar a la d'un mestre i el seu deixeble, aquest últim desesperat en veure com el mag més famós del món fa servir la màgia el mínim possible, conscient de la necessitat de no abusar-ne per tal de mantenir l'Equilibri, que és el que, a la novel·la, està sota amenaça.

El resultat és una odissea en què els protagonistes visiten diversos llocs a la recerca del mal que està afectant el món, on veiem els desastrosos efectes que està tenint tant la desaparició de la màgia com la de les cançons i fins i tot la salut mental de moltes persones. 

És un relat fascinant que reconec que al principi no m'atrapava tant com els dos primers, en part perquè les escenes marítimes no m'acostumen a agradar, i aquí n'hi ha moltes, però després em costava parar de llegir-lo i, com m'havia passat els altres cops, m'ha encantat i, novament, m'ha meravellat l'excel·lència de la prosa de l'autora. Ara, encara que tinc ganes de saber com continua tot plegat -si bé es tracta d'històries que no queden penjades-, descansaré una mica per alternar tipus de llibres que llegeixo i no encetaré la quarta novel·la de la saga en el que queda de 2021, però sí que podria tornar a veure la criticada adaptació a llargmetratge animat que en va fer l'Studio Ghibli, que pel que sembla està basat sobretot en aquesta tercera novel·la.

Lectures: The Tombs of Atuan

Entre les dues parts de La mort del comanador, de Haruki Murakami, vaig voler estrenar la saga de Terramar, així ho vaig fer i en vaig parlar.

Em va agradar tant, A Wizard of Earthsea, que sabia que no trigaria a llegir el segon llibre de la sèrie, i el vaig començar, fent una excepció a la meva norma de no estar llegint dos llibres alhora, quan encara no havia acabat el segon volum de la novel·la japonesa. D'aquesta manera vaig poder, pels pèls, acaba de llegir el llibre de què parlo avui l'últim dia de l'any. Si no, no em quedava tranquil. 

En tot cas, ja he llegit The Tombs of Atuan, la segona novel·la inclosa al volum The Books of Earthsea que em vaig comprar l'any passat, i que n'és l'edició definitiva, perquè hi apareixen totes les novel·les i tots els relats curts, a més de comptar amb unes il·lustracions fetes pel senyor Charles Vess que l'autora, l'Ursula K. LeGuin, aprovava després d'haver renegat de moltes edicions anteriors que incloïen imatges que ella considerava que no eren fidels al concepte que ella tenia del món de Terramar.

Després dels orígens i les primeres aventures del mag Ged, que protagonitzava la primera novel·la, arribava aquesta nova història, originalment publicada el 1971, en què el protagonisme passava a una noieta, la Tenar, que des de ben menuda se n'havia d'anar a formar-se com a Sacerdotessa Única (fent servir la terminologia de l'edició catalana de la mateixa novel·la, publicada a l'agost de 2020) de les Tombes d'Atuan, l'illa on va néixer justament la nit en què va morir l'anterior sacerdotessa.

El seu és un món en què no es creu en la màgia, on la gent té la pell blanca i no gaire costum de sortir de l'illa. Res a veure, en cap sentit, amb el món que se'ns havia descrit al primer llibre.

Això contribueix a la construcció del ric univers de Terramar, però tot i saber que acabaria trobant connexions entre la visió que en tenia gràcies a la primera història i el que estava veient a la segona, reconec, fins i tot confesso, que aquest relat sobre una noia que viu atrapada per un càrrec que no ha triat i que té molt de poder però no gaire llibertat per fer-lo servir, en un entorn amb unes normes molt fèrries, no m'estava atrapant gaire.

Se m'estava fent una mica llarga tota la descripció dels limitats espais per on es movia, sovint en la foscor més absoluta, així com el funcionament de la societat en què vivia... però després la cosa s'anima, o potser la idea ja era aquesta: transmetre un cert avorriment i una certa angoixa per valorar més, després, els profunds canvis que viu la Tenar, que s'havia quedat fins i tot sense nom, en conèixer un personatge que canviarà la vida de la noia i el ritme de la resta de la novel·la. 

A partir d'aquí, tot s'obre: la Tenar es qüestiona tota la seva vida, i el món s'obre davant dels seus ulls, en un tram final que sembla més aviat la introducció a una nova aventura que no pas el final d'una que està en marxa.

Veurem com evoluciona la saga, no sé quan em retrobaré aquests personatges, però de moment m'he endut una altra alegria, amb aquesta segona novel·la de Terramar, i constato novament que l'autora era una escriptora brillant, capaç de fer amena qualsevol descripció. Ja sé que més amunt he dit que The Tombs of Atuan al principi no m'atrapava gaire i que se'm feia una mica llarga, però això no vol dir que no apreciés que estava ben escrita, i, de tota manera, també em va agradar la trilogia El Senyor dels Anells, i això no treu que consideri que en Tolkien escrivia d'una manera més aviat feixuga, per al meu gust.

La novel·la acaba amb un epíleg en què LeGuin parla del llavors infreqüent protagonisme femení a la novel·la fantàstica, i de com el va voler dotar de realisme, en comptes d'una independència i una fortalesa utòpiques, i insisteix en què quan va escriure A Wizard of Earthsea no va introduir elements del futur de la història d'en Ged pensant en una seqüela, sinó com una manera de construir el personatge. Ens l'haurem de creure, però el cas és que recupera aquella xarxa que va llançar i el que pesca, tot i no tenir-ne intenció quan ho va fer el 1969, és un magnífic segon llibre.
 

 

Lectures: A Wizard of Earthsea

Hi ha una sèrie de productes d'entreteniment que se suposa que has de consumir si et vols considerar un friki, entenent aquesta paraula en el context sobreutilitzat i hiperdemocratitzat de les darreres dècades gràcies al canvi en la percepció del terme i el prestigi adquirit. 

Són coses que, pel que sembla, atorguen o deneguen el "carnet" de friki, i que no tenen per què agradar-nos o, simplement, no tenim per què haver vist, llegit o consumit. A mi, per exemple, Dr. Who no m'ha cridat mai l'atenció, no he vist res de Star Trek i sagues com Star Wars o El senyor dels anells m'agraden, però no com per aprendre-me'n diàlegs ni col·leccionar-ne objectes ni veure-les/llegir-les repetidament. 

Dins del camp literari, però, hi havia coses que volia provar, i en aquest cas més de gust que no pas segons quins productes audiovisuals. L'any passat em vaig estrenar amb Discworld, i ara, gràcies a un volum que en recopila tota la saga, he començat Earthsea, un altre referent, i procedeixo a parlar de la seva primera novel·la. 

Aquesta és la portada de The Books of Earthsea, l'edició completa il·lustrada per Charles Vess i amb text, evidentment, de la llegendària escriptora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018), que vaig adquirir per menys de 21 euros -deixeu-me dir-ne el preu, perquè per una saga sencera en un llibre de més de 1.000 pàgines és una ganga-, en anglès, que és la llengua original, com llegeixo des de fa temps els llibres quan l'idioma és assequible per a mi, és clar. 

I trobo que ha estat un encert, perquè la redacció i l'estil de l'autora són exquisits, i té una capacitat de fer que fragments molt descriptius i lingüísticament rics esdevinguin amens que poques vegades he vist en literatura fantàstica. No és que n'hagi llegit gaires, d'obres del gènere, però em ve al cap Tolkien, per exemple, i no és el que consideraria precisament lleuger de llegir. No sé si m'hi atreviria en anglès. 

En tot cas, la primera novel·la recopilada en aquest volum és A Wizard of Earthsea, de 1968, i inicia una saga que té lloc al món fictici que Terramar, un arxipèlag el mapa del qual, dibuixat per la mateixa autora, trobem al principi del volum. 

I, almenys en el seu primer volum -tot i que em consta que el personatge és molt important a tota la saga, i ja ho aniré veient-, ens explica la història d'en Ged, un poderós mag en els seus primers anys. Primer, quan la seva tieta, una bruixa, descobreix que té un talent innat per a la màgia i li ensenya quatre coses, i després quan un poderós mag l'acull com a aprenent en assabentar-se que ha salvat el poble de l'atac d'uns invasors.

A Wizard of Earthsea és el relat de la seva formació i el seu creixement com a persona, una apassionant història on veiem que aquest talent innat l'omple d'orgull i arrogància, les conseqüències que això té i com ha d'acabar donant la raó als seus mestres, que sempre li havien dit que la màgia no era cosa de broma, i que cadascun dels seus usos té un preu, una contrapartida. 

La bellesa del text se suma, a l'hora de donar personalitat a l'obra, a aquest missatge que es va repetint al llarg de la novel·la, i és que aquí la màgia no es presenta com un element que tot ho resol o que té com a objectiu donar espectacularitat a la història, sinó que es descriu com quelcom que s'ha de fer servir (i certament és així com el protagonista la fa servir) amb mesura, i mai amb motivacions egoistes. 

 

La novel·la inaugural de la saga és també una aventura èpica, però lliure d'efectismes, una història de determinació després del dubte, de la fermesa i la confiança del protagonista en si mateix després d'haver rebut una cura d'humilitat que li fa abandonar l'arrogància inicial, d'exploració d'un món ric -i del qual ja el primer llibre promet que en sabrem més coses en el futur-, d'una bonica amistat i d'una enemistat que fuig del clàssic, típic i tòpic enfrontament entre el Bé i el Mal purs.

No són, cap de les novel·les incloses al volum integral, gaire llargues, i a més passen molt bé, si més no la primera, cosa que facilitarà que consumeixi la saga en un període de temps més o menys breu -o això espero-, però aquest primer tast m'ha semblat meravellós, i estic molt content d'haver-me introduït al món de Terramar i de la mestra Le Guin, que signa també un epíleg en què explica com va voler escriure un tipus de fantasia que s'allunyés dels referents de l'època amb coses atípiques llavors, com ara l'absència de guerres o el fet que el seu protagonista, com la majoria de personatges, sigui de pell fosca, mentre que els blancs són, habitualment, els dolents. Un text d'allò més interessant, no us el perdeu. 

Acabo dient que, tot i que al principi he manifestat la meva satisfacció per haver-me comprat l'integral en anglès, no fa gaire que l'editorial Raig Verd ha iniciat la publicació en català de la saga de Terramar -que s'havia traduït al català fa dècades, però només 3 de les 5 novel·les i cap recull de relats, més que res perquè es va fer quan la saga encara no havia acabat i després no hi devia haver prou interès editorial per acabar-la-, i ara sembla que s'acabarà podent llegir sencera en la nostra llengua. No és com la llegiré jo, però d'alguna manera m'agradaria donar-li suport esmentant-la i posant-ne l'enllaç a l'editorial. Sigui en l'idioma que sigui, és una obra magnífica.