Lectures: Tehanu

Si vau llegir les meves ressenyes anteriors de les novel·les de la saga Terramar, i si no ja us ho dic ara, m'agraden moltíssim. Tot i així, com que tinc tota la saga en un únic i gruixudíssim volum recopilatori de tapa dura, no me l'acostumo a endur fora de casa, i a casa tinc molt poc temps lliure.

És per això que vaig llegint la saga quan puc, però he de reconèixer que entre el llibre anterior i el que avui ens ocupa ha passat molt més temps del que tenia previst, i ja és mala sort.

Perquè Tehanu, la quarta novel·la de la gran obra fantàstica d'Ursula K. Le Guin, continua immediatament després dels fets de la tercera, The Farthest Shore, encara que es va publicar el 1990, 18 anys després de l'anterior, per motius que explica l'autora a l'epíleg.

Això ha suposat que anés una mica perdut amb segons quines referències, però a l'hora de la veritat tampoc hauria canviat tant, la cosa, atès que s'hi esmenten fets i personatges de les tres novel·les anteriors. En qualsevol cas, no impedeix gaudir de la lectura i seguir correctament la història, que és el més important. 

Si en Ged havia estat el protagonista del primer i el tercer llibres, aquí el personatge principal torna a ser la Tenar, la protagonista del segon, de manera que es produeix una alternança perfecta. La trobem després de dècades de l'última vegada, quan el mag la va rescatar de la presó daurada on vivia, i ara ja és una dona madura que ha estat muller, mare i ara vídua, però que duu una vida normal, lluny de l'àmbit de la màgia.

Tanmateix, a la seva joventut semblava destinada a formar-se en aquesta matèria, i va arribar a tenir un mestre, el mateix mestre d'en Ged, l'Ogion, que s'està morint i envia algú a avisar-la per tal de transmetre-li un missatge important. Paral·lelament, ella es fa càrrec de la Therru, una nena que ha estat horriblement desfigurada després d'una brutal agressió.

Tehanu és el viatge de la Tenar i la Therru tant d'anada com de tornada, per fer front al passat de totes dues, un de més remot i un de més immediat, mentre el present és llòbrec i esdevé més aviat una fugida del mal que les empaita. 

 

Sense voler entrar en més detalls d'una trama en què tampoc passen tantes coses, però que l'autora aconsegueix novament fer molt amena amb una prosa exquisida, podem dir que la quarta novel·la de la saga és més fosca, més intencionadament depriment, poc optimista, a més de tenir un evident missatge feminista en reflexionar sobre la marginació de les dones al món de la màgia en particular, però també en el general, i ho fa descrivint el món tal com és, sense estridències, amb situacions que podem extrapolar fora de la fantasia del llibre.

 

Hi ha, també, moments més amables, esperats retrobaments i girs inesperats que fan d'aquest llibre una altra peça imprescindible de l'univers Terramar, riquíssim en detalls i en la caracterització dels personatges, a més d'uns diàlegs que no abunden en un text principalment narratiu, però que quan apareixen ho fan per deixar empremta. Molt recomanat si heu seguit la saga fins aquí, i si no, no trigueu a començar-la. Recordeu, o sapigueu, que ja ho podeu fer en català.

Lectures: The Tombs of Atuan

Entre les dues parts de La mort del comanador, de Haruki Murakami, vaig voler estrenar la saga de Terramar, així ho vaig fer i en vaig parlar.

Em va agradar tant, A Wizard of Earthsea, que sabia que no trigaria a llegir el segon llibre de la sèrie, i el vaig començar, fent una excepció a la meva norma de no estar llegint dos llibres alhora, quan encara no havia acabat el segon volum de la novel·la japonesa. D'aquesta manera vaig poder, pels pèls, acaba de llegir el llibre de què parlo avui l'últim dia de l'any. Si no, no em quedava tranquil. 

En tot cas, ja he llegit The Tombs of Atuan, la segona novel·la inclosa al volum The Books of Earthsea que em vaig comprar l'any passat, i que n'és l'edició definitiva, perquè hi apareixen totes les novel·les i tots els relats curts, a més de comptar amb unes il·lustracions fetes pel senyor Charles Vess que l'autora, l'Ursula K. LeGuin, aprovava després d'haver renegat de moltes edicions anteriors que incloïen imatges que ella considerava que no eren fidels al concepte que ella tenia del món de Terramar.

Després dels orígens i les primeres aventures del mag Ged, que protagonitzava la primera novel·la, arribava aquesta nova història, originalment publicada el 1971, en què el protagonisme passava a una noieta, la Tenar, que des de ben menuda se n'havia d'anar a formar-se com a Sacerdotessa Única (fent servir la terminologia de l'edició catalana de la mateixa novel·la, publicada a l'agost de 2020) de les Tombes d'Atuan, l'illa on va néixer justament la nit en què va morir l'anterior sacerdotessa.

El seu és un món en què no es creu en la màgia, on la gent té la pell blanca i no gaire costum de sortir de l'illa. Res a veure, en cap sentit, amb el món que se'ns havia descrit al primer llibre.

Això contribueix a la construcció del ric univers de Terramar, però tot i saber que acabaria trobant connexions entre la visió que en tenia gràcies a la primera història i el que estava veient a la segona, reconec, fins i tot confesso, que aquest relat sobre una noia que viu atrapada per un càrrec que no ha triat i que té molt de poder però no gaire llibertat per fer-lo servir, en un entorn amb unes normes molt fèrries, no m'estava atrapant gaire.

Se m'estava fent una mica llarga tota la descripció dels limitats espais per on es movia, sovint en la foscor més absoluta, així com el funcionament de la societat en què vivia... però després la cosa s'anima, o potser la idea ja era aquesta: transmetre un cert avorriment i una certa angoixa per valorar més, després, els profunds canvis que viu la Tenar, que s'havia quedat fins i tot sense nom, en conèixer un personatge que canviarà la vida de la noia i el ritme de la resta de la novel·la. 

A partir d'aquí, tot s'obre: la Tenar es qüestiona tota la seva vida, i el món s'obre davant dels seus ulls, en un tram final que sembla més aviat la introducció a una nova aventura que no pas el final d'una que està en marxa.

Veurem com evoluciona la saga, no sé quan em retrobaré aquests personatges, però de moment m'he endut una altra alegria, amb aquesta segona novel·la de Terramar, i constato novament que l'autora era una escriptora brillant, capaç de fer amena qualsevol descripció. Ja sé que més amunt he dit que The Tombs of Atuan al principi no m'atrapava gaire i que se'm feia una mica llarga, però això no vol dir que no apreciés que estava ben escrita, i, de tota manera, també em va agradar la trilogia El Senyor dels Anells, i això no treu que consideri que en Tolkien escrivia d'una manera més aviat feixuga, per al meu gust.

La novel·la acaba amb un epíleg en què LeGuin parla del llavors infreqüent protagonisme femení a la novel·la fantàstica, i de com el va voler dotar de realisme, en comptes d'una independència i una fortalesa utòpiques, i insisteix en què quan va escriure A Wizard of Earthsea no va introduir elements del futur de la història d'en Ged pensant en una seqüela, sinó com una manera de construir el personatge. Ens l'haurem de creure, però el cas és que recupera aquella xarxa que va llançar i el que pesca, tot i no tenir-ne intenció quan ho va fer el 1969, és un magnífic segon llibre.