Em veig "obligat" a fer un incís en la Setmana Simpson que tinc projectada i parlaré de les compres que vaig fer ahir diumenge al Mercat de Sant Antoni. Hi anava amb dos amics per comprar-li a un d'ells alguns còmics com a regal retardadíssim d'aniversari, però de pas em vaig comprar coses per a mi, i he de dir que va ser una de les vegades que vaig trobar més gangues. Amb els cops que hi he anat i cada cop descobreixo més parades que tenen material molt rebaixat sense que jo ho sabés... Bé, això és el que vaig comprar:
20th Century Boys5. 7,95 5 euros.
Detroit Metal City6. 6,95 4 euros. Precintat! Però vaig deixar escapar el 5 perquè em pensava que el tenia i no era així! Argh!
Pluto2. 7,95 7,25 euros. El 10% habitual dels còmics nous de trinca, no més, però perquè abans m'havia comprat...
...El número 3, precintat, per 5 euros en comptes de 7,95.
Naruto36. Ara que en català valen 6,50 en comptes de 5 euros compro més espaiadament, però aquest el tenien a 4. Decidit a comprar-me'l, veig que tinc un bitllet de 20 i 3 euros en monedes. El venedor no aconsegueix que ningú li doni canvi i... me'l deixa per 3! Em falta el 35, però no el podia deixar escapar.
Crónicas del Viento. 8,50 5 euros. De segona mà però en molt bon estat. Feia temps que el volia.
Saint Seiya11. 7,5 3,5 euros. Em falta el 10, però tampoc no el podia deixar escapar.
Feia temps que volia inaugurar una secció de relliscades, dedicada als mitjans de comunicació que quan parlen de còmics o dibuixos animats la caguen, perquè van de llestos. I justament ahir a la nit (ho he vist avui) va sortir a El Periódico un article on es parla equivocadament d'Els Simpson, cosa que em va molt bé per continuar amb aquesta mena de "Setmana Simpson" que vaig començar fa dos dies.
La qüestió és que per il·lustrar un article sobre els canvis que ha experimentat el Brasil durant els darrers anys es fa una comparativa entre el capítol d'Els Simpson on la família visita el país, un episodi ple de tòpics on queden ben reflectides la pobresa i la delinqüència, i un de South Park on apareix el president Lula com a assessor. Segons el periodista, el primer capítol és de 1992 i el segon de 1999.
Aquí veiem el personatge de Ronaldo, un nen pobre que s'escrivia amb la Lisa. De fons, casa seva.
I l'aparició, efectivament, del president del Brasil a South Park.
Doncs bé, jo ja fa molts anys que no miro South Park, però que els Simpson no van anar al Brasil el 1992 ho tenia claríssim, i he mirat les dates. Allò va ser el 2002, mentre que el cas de Lula va ser a l'abril d'aquest 2009. Ja m'estranyava a mi... En realitat, més que una cagada d'ignorant segurament és una errata, perquè pel que sembla s'han equivocat en 10 anys.
Però si hagués tingut una mica de cultura simpsonera, si realment fos seguidor de la família groga com jo em pensava en veure que parlava de dibuixos animats en un article que no hi tenia res a veure, el periodista hauria vist que el 1992 era un any massa remot com per ser el del mític episodi. Potser amb les hores ho solucionen, però us ben juro que ho he vist tal com us ho dic.
En fi, per desgràcia estic segur que podré parlar de moltes més cagades als mitjans de comunicació cada cop que parlin de còmics o sèries de dibuixos. Com cada any, quan surti el tema del Saló del Manga als dominicals dels diaris, qualsevol afeccionat mitjà es farà creus de les ximpleries que s'hi arriben a escriure.
Una vegada vaig intentar que em deixessin almenys publicar un article per a l'Avui Diumenge dedicat al Saló del Manga de fa dos o tres anys (encara que ja no es deia Avui Diumenge), en qualitat d'exbecari, per tant em coneixien d'haver-hi fet les pràctiques de Periodisme. Doncs bé, ni tan sols em van contestar, i això que els vaig enviar un article ja fet. Aquell any no vaig voler ni mirar com els havia quedat l'especial del Saló, però m'imagino que tan ple de collonades com sempre. Sembla que ho facin expressament, això d'agafar persones que no en tenen ni idea per a escriure articles on caldria algú amb una mica més de coneixement del tema.
Avui continuo amb el que em sembla que serà una "setmana Simpson", i en la línia del que vaig fer ahir us mostraré paròdies que s'han fet amb la família americana de dibuixos animats més famosa del món sobre The Sopranos. Comencem amb un homenatge a la caràtula de la sisena temporada en DVD:
Però abans ja havien fet altres homenatges a aquesta excel·lent i imprescindible sèrie de l'HBO. Una també amb una imatge, no tan elaborada, tot sigui dit, és la següent:
L'original
L'homenatge
I encara millor és el que van fer fa temps, en forma de vídeo i com a part d'un episodi real d'Els Simpson. Vegem la introducció de The Sopranos:
I ara la paròdia animada:
Si us hi fixeu, per cert, veureu el mític cementiri de pneumàtics que dóna nom al bloc.
Suposo que deveu haver vist alguna vegada alguna d'aquestes imatges, i espero que almenys alguna sigui completament nova per a vosaltres, per tal que aquesta entrada tingui un cert interès. El cas és que circulen per internet moltes imatges de la família Simpson "disfressada" d'altres còmics, pel·lícules o dibuixos animats. També s'han fet versions "simpsonitzades" d'imatges d'aquests productes d'entreteniment.
Em fa l'efecte que en general no són il·lustracions oficials fetes per l'equip d'en Matt Groening, però de vegades sí que ho són. Sigui com sigui avui començaré per imatges de Naruto "simpsonitzades" o en la modalitat "disfressa", mentre que en properes entregues veurem altres coses.
Aquesta és bastant creïble. En Bart és dels Akatsuki i domina jutsus de titellaire!
Imatge representativa de Naruto Shippuden, l'equivalent a Naruto de Bola de Drac Z.
Bona part dels personatges de la sèrie. Brutal!
Aquí en Homer es disfressa d'un Akatsuki. Endevineu quin?
I acabem amb l'Smithers i en Burns disfressats de Kabuto i Orochimaru.
En una propera entrada veurem combinacions entre Els Simpson i sèries de televisió, pel·lícules i còmics. I fins i tot amb la competència, però no avancem esdeveniments.
No és gaire habitual veure que s'estrenen pel·lícules d'anime als cinemes de casa nostra, i quan vaig veure per casualitat que el passat divendres dia 2 d'octubre se n'havia estrenat una al cinema Casablanca Kaplan de Barcelona, tot i que no havia sentit mai a parlar de The Sky Crawlers, vaig decidir que hi aniria.
Basada en una sèrie de novel·les de l'escriptor Hiroshi Mori, la pel·lícula té el principal reclam d'estar dirigida pel cèlebre Mamoru Oshii (Ghost in the Shell, Ghost in the Shell 2: Innocence, l'estranya Avalon, la sèrie Urusei Yatsura (Lamu) i dues de les seves pel·lícules, entre molts altres treballs), a més del Lleó d'Or de Venècia i altres premis importants del món del cinema (va ser fins i tot al Festival Internacional de Cinema de Sitges l'any passat).
Per altra banda tenim l'excel·lent i enganxadissa banda sonora de Kenji Kawai, responsable de la música de les altres direccions del mestre Oshii, a més d'haver treballat a sèries com Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Patlabor i moltíssimes altres, així com a les pel·lícules originals de The Ring.
No vull revelar gaire trama, com malauradament s'ocupen de fer a les sinopsis de la pel·lícula i en algun tràiler no oficial, de manera que m'hi esforçaré per evitar-ho en parlar-vos de l'argument del film: la història se situa probablement en un futur no gaire llunyà, i dic "futur" perquè hi ha la qüestió de la manipulació genètica, però pel que fa a la resta no hi ha referències temporals. Hi veiem avions de combat, cotxes americans com un Porsche o un Cadillac, un local de l'estil de les cafeteries americanes dels anys cinquanta... tot plegat fa la sensació de poder-se situar en una època fins i tot passada, però que no podem evitar "identificar" amb un futur immediat.
Potser no és ni una cosa ni l'altra, perquè a banda de la base on té lloc la vida dels protagonistes, al voltant sembla que hi viu gent angloparlant, de manera que potser fins i tot és una història ambientada en un moment històric inventat, paral·lel o alternatiu, vés a saber. Els de l'Studio Ghibli ho fan, de manera que tot pot ser.
Bé, parlem dels personatges: el protagonista és en Yûichi Kannami, un adolescent que arriba a la base com a pilot estrella, i els seus companys li aniran donant informació amb comptagotes sobre com funciona tot allà. Els misteris no deixen de succeir-se, començant per la seva cap, la Suito Kusanagi, que és també adolescent com ell i que amaga un passat complicat i sinistre. L'únic que se'ns diu ben aviat és que tots els pilots són adolescents —els anomenats kildren— no creixen mai (fins i tot podria ser que naixessin directament adolescents) i només poden morir en combat.
Però què passa quan moren? Per què el protagonista té la sensació que tot allò que li van ensenyant els altres ja ho coneixia? Aquest és el tema que crec que no s'ha d'anar esbombant, tot i que al film no triguen un temps gaire excessiu a revelar-lo. De fet, en la meva opinió (de persona desgraciadament nul·la a l'hora d'analitzar i criticar pel·lícules o qualsevol mitjà d'entreteniment) del que ens parla la pel·lícula és de l'absurditat de la guerra, en què dos bàndols es maten entre si d'una manera freda, considerant-ho, en paraules de la Kusanagi, "una manera legal de matar" i, com diu en Kannami, és la seva feina. També es parla d'una idea que vaig trobar interessant: la guerra és necessària per tal de tenir l'esperança de la pau, i si no hi hagués guerra arribaria un moment que deixaríem de valorar la pau.
Havia llegit coses de The Sky Crawlers abans d'anar-hi, i hi estic d'acord, tot i que a mi personalment em semblen positives: és una pel·lícula lenta, l'acció dels combats (espectacular) surt poques vegades, i la majoria del temps passen poques coses i la informació que se'ns va donant no ens ajuda gaire a resoldre les preguntes que s'aniran formulant. Dit això, només recomano a les persones que odien les pel·lícules lentes que s'ho pensin dues vegades abans d'anar a veure-la.
Però als altres us dic que estaria molt bé que anéssiu a veure una pel·lícula molt bonica, amb una banda sonora genial, un disseny que barreja amb mestria les 3D i les 2D i que de vegades fa pensar que les imatges que veiem són reals, i una història que realment fa reflexionar. Sobretot, quedeu-vos fins al final dels crèdits, que hi ha una escena més!
Per acabar, volia comentar una altra cosa: al film els combatents són substituïbles, sempre n'arribaran uns altres amb les mateixes característiques, però és que a la vida real passa el mateix: en cau un i en posen un altre. Així de senzill. El problema és que les persones tenen noms i cognoms i quan se'n van deixen un buit en els seus éssers estimats.
La cançó (o fragment de cançó) de la banda sonora de Captain Tsubasa que vull compartir avui no la puc associar a una escena concreta, perquè el vídeo està fet a partir de diversos moments, però la considero igualment digna de protagonitzar una entrada del bloc perquè és una de les meves preferides de tota la música de la sèrie.
Sentir-la és com tornar als anys noranta, a aquella sèrie que representava l'aposta inicial de Tele 5 pel que feia a dibuixos animats en la seva fundació. Em vénen cal cap i al cor tot de sensacions, com si realment fos en aquella època i tot tornés a ser com abans. Els dibuixos que jo feia basats en els personatges, les meves esperances de veure algun dia tots els ninotets de goma de la sèrie, i no només els quatre que van sortir (en aquella època amb els noms d'Oliver Aton, Benji Price, Mark Lenders i Ed Warner), les pilotes de plàstic que venien amb el dibuix d'en Tsubasa o d'en Genzo... Nostàlgia, en una paraula.
Bé, aquesta és una secció molt típica de final de mes o principis del següent, i no amagaré que aquest fet està íntimament relacionat amb el fet de cobrar la nòmina. Això sí, tal i com estan les coses (i no parlo de la crisi, sinó de la meva situació personal) no puc actualitzar aquesta secció més d'un cop al mes, per desgràcia. En fi, recullo el que m'he comprat últimament:
En primer lloc, aquest DVD, Animación experimental de Tezuka, que tenen a la FNAC en oferta a 5,95 i que m'ha fet acabar de decidir a comprar-me'l. És una autèntica joia, perquè és d'aquelles coses que no diries mai que són comercialment interessants i, en canvi, Divisa Home Video es va decidir a editar-ho aquí. Dubto que estigui editat en DVD a cap altre país del món, deixant de banda el Japó, naturalment. Es tracta de 13 curs d'animació experimental, és a dir, amb alguna tècnica fora de l'habitual (o això em penso, perquè encara no l'he visionat, ja en parlaré), que tenen en comú haver estat premiats i tenir com a director, dissenyador o participant d'alguna manera el mestre Tezuka.
I passem als còmics:
20th Century Boys 3
20th Century Boys4
Aquest dos toms més de 20th Century Boys els vaig comprar sense dubtar en veure que a la meva botiga habitual de segona mà els tenien a la secció de segona mà precisament (també tenen primera mà i fins ara els de 20th Century Boys eren d'aquesta categoria). No sé si aquests són realment d'una nova tongada de segona mà que els ha arribat (que només tinguin fins el número 12 m'ho fa pensar) o són els de sempre i finalment han decidit no intentar més fer-los passar per còmics nous de trinca, però m'és igual. Tiro endavant la col·lecció.
JLA10. Curiositat: això de la JSA com a estrella convidada que diu la portada que he extret de la web de Planeta... no ho posa a la versió final de la portada real del còmic que venen.
JLA11. Aquesta frase que m'ha semblat tan xocant en tractar-se d'una portada de còmic... tampoc no hi és a la versió final.
JSA9. Espectacular portada d'Alex Ross.
JSA10. Continuem amb portades memorables del mestre.
JSA11. Una altra...
JSA12. I una altra.
Cap de les tres col·leccions que he esmentat la tinc acabada, però ara ja tinc una bona pila de pàgines per llegir, encara que quan compri nous números hagi oblidat aquests i els hagi de rellegir. Què més puc demanar? Temps!
