Menú

divendres, 19 d’agost del 2011

Lectures: Batman - Arkham Asylum

Avui em disposo a fer un comentari sobre un dels còmics més emblemàtics de la història d'en Batman en general, i del modern en particular. Una novel·la gràfica que apareixia el 1989 i que va tenir l'èxit que va tenir en bona part gràcies a la batmania desfermada amb la pel·lícula d'en Tim Burton. Un clàssic que fins fa uns dies no vaig llegir, tot i que me'l vaig comprar fa anys aprofitant l'edició absolute de Planeta. És Batman: Arkham Asylum - Un lugar sensato en una tierra sensata, escrit per en Grant Morrison i dibuixat (pintat) per en Dave McKean.


Tal com explica el guionista escocès, ara tota una institució però no tant en aquella època, el context de l'univers del Cavaller Fosc havia canviat totalment, havien estat sorgint durant els anys anteriors grans clàssics que havien canviat el personatge, com Year One, The Dark Knight Returns o The Killing Joke. Obres fosques, serioses, narrativament excel·lents, allunyades del Batman camp dels anys seixanta i que havia començat a canviar, però no prou, durant els setanta. En Grant Morrison volia fer, però, una cosa diferent. Seriosa, punyent, però no del tot realista. I va fer això.


Una història que són dues històries: per una banda, els enemics d'en Batman li han preparat una nova emboscada, que consisteix en agafar com a ostatges alguns treballadors del sanatori d'Arkham (que, per cert, era la primera vegada que adquiria importància de debò en un còmic) i obligar en Bruce a entrar amb ells a canvi de deixar-los anar. Ell accepta, i un cop dins es troba amb una sèrie de sonats, encapçalats per en Joker, naturalment, que fan que es replantegi si ell no és, de fet, un sonat més. 

Per altra banda tenim la història del propi hospital psiquiàtric, fundat per l'Amadeus Arkham, una història encara més tràgica que la que va donar llum a en Batman i que —m'és igual qui se m'enfadi— he trobat més interessant que la trama d'en Batman i els dolents, amb diferència, tot i els paral·lelismes i les estranyes connexions que hi ha.


Potser és per les expectatives que tenia, reforçades pels textos introductoris, que sempre tenen aquest efecte secundari. Potser és perquè llegida ara no m'aporta res de nou. Potser són, senzillament, gustos personals. El cas és que sí, m'ha agradat, però la meitat d'en Batman no me l'he acabat de creure. Per què es planteja si ell també és boig? Perquè en Joker l'incita a fer-ho? O perquè en Morrison tenia ganes de referenciar-hi teories de la psicoanàlisi, com efectivament acaba fent?

Simplificat, el que hi passa és que en Batman entra a Arkham, discuteix amb en Joker, que el desafia a amagar-se, i després marxa. Pel camí s'anirà trobant enemics i cadascun d'ells tindrà el seu moment estel·lar, però no és un enfrontament amb els "grans" de la seva galeria de dolents, alguns dels quals sí que apareixen però amb poc paper. En aquest sentit m'ha decebut, ho reconec i per una vegada discreparé de l'opinió general.


L'altre problema que li trobo és que hi ha molts simbolismes, referències (les d'Alícia al País de les Meravalles les agafo, però para de comptar), és una història enfocada a l'horror psicològic —que no em diu res—, i si bé és una cosa de la qual he fet algun tast en l'etapa del guionista a les col·leccions d'en Batman des de fa uns anys, aquí em despista, em fa sentir idiota, com si no pogués participar en la seva lectura de la mateixa manera que els que la col·loquen al Top 5. 

Segurament sóc jo, que no agafo aquestes coses i llegeixo la història sense gaudir d'aquests elements. És una de les maneres de llegir-la, certament, però suposo que li treu bona part de la gràcia. Sigui com sigui, si això és cert significa que Arkham Asylum no és una història per a qualsevol lector d'en Batman. 


El que sí que és impressionant és l'apartat gràfic. En Dave McKean, que recordo de les portades de The Sandman, juga com vol amb l'estructura habitual de les pàgines del que s'entén per un còmic i a més no dibuixa, sinó que pinta, i hi fica fotografies, i fins i tot hi retrata objectes que col·loca per sota de les vinyetes. La retolació, especial per a cada personatge, també és digna d'esmentar i contemplar. En això sí que estic d'acord amb tothom: l'aspecte visual és l'adequat per a la història.

Així doncs, la recomano? Home, trobo que cal llegir-la, ja he dit que potser sóc jo, que prefereixo les històries més senzilles de llegir (poden tenir una estructura complicada i estar narrades de manera clara, que no és el cas), però és un clàssic d'en Batman que s'ha de llegir. Jo ho tornaré a fer, a veure si el proper cop li trobo alguna cosa que m'ha passat per alt aquesta vegada. L'edició, per cert, una meravella: es respecte el que deia de la retolació i s'inclouen el guió sencer tant en anglès com en castellà i esbossos del mateix Grant Morrison tot i que no és ell qui fa els dibuixos. Res a criticar en aquest sentit.




4 comentaris:

  1. A mi em va passar més o menys el que a tu: de tan bé que me n'havien parlat, em va semblar que no n'hi havia per tant...

    ResponElimina
  2. Doncs jo el vaig trobar espectacular! El treball artísti, per exemple, em sembla impressionant...

    ResponElimina
  3. @ Rustu: discrepem, company. El dibuix em va coatar força de digerir.

    ResponElimina
  4. Rustu, a mi el dibuix sí que em va agradar força, de fet ja ho dic a la ressenya. Però la història en si em va semblar més normaleta, n'hi ha unes quantes que m'han agradat més.

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails