Lectures: El Signe dels Quatre

Ja ho vaig avançar l'altre dia. Poc després d'acabar-me la primera novel·la protagonitzada per en Sherlock Holmes em vaig embarcar amb la segona, que correspon també al segon llibre de la col·lecció que va treure el diari Avui fa uns anys. Es tracta de El Signe dels Quatre, de 1890.

A The Sign of Four, Sir Arthur Conan Doyle ens dóna més detalls sobre la vida de la parella protagonista, especialment el Dr.Watson, que com sempre és qui narra l'aventura en primera persona. Aquest cop l'ajudant del detectiu descobrirà l'amor, però no vull rebentar més aquesta part, que la sinopsi del llibre ja s'encarrega prou de fer-ho a la contraportada.

En aquesta ocasió en Holmes investiga l'origen que s'amaga darrere d'uns assassinats misteriosos, l'enviament d'unes perles de forma periòdica i uns papers que es troben sempre al damunt dels cadàvers, on hi ha escrit "El signe dels quatre".

Doncs bé, potser és que la primera aventura em va sorprendre més, també hi ha el fet que aquesta, tot i ser més curta, l'he llegit no tan seguida i ho he anat fent als viatges en metro, però el cas és que El Signe dels Quatre no m'ha semblat una història tan bona com la primera, tot i que no sóc prou expert ni coneixedor de l'univers Sherlock Holmes com perquè la meva opinió es consideri digna de ser tinguda en compte. Ara, que potser tothom està d'acord amb mi. No ho sé, no n'he parlat amb ningú, però també podria ser que les històries sobre tresors no em motivin massa.

Sigui com sigui, trobo que és una aventura molt ben narrada i no m'ha avorrit en cap moment. Tal i com passava a Estudi en Escarlata, assistim a les elucubracions del detectiu sense poder-lo ajudar mentalment i un cop atrapat el culpable, o un d'ells, aquest passa a explicar-nos la història que l'ha dut a fer el que ha fet. Aquesta part no és tan extensa com ho era l'equivalent a la primera novel·la, però també hi és, i l'he trobat força interessant. Ja m'agrada que hi hagi una estructura que es vagi repetint. La propera vegada em toca el primer recull de relats curts, a veure què tal.

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 1

La lectura que vull comentar avui és la d'un manga demanat pels otakus catalans des de fa molts anys. Hi havia, però, diverses dificultats que amb el temps s'han resolt. Una d'elles era la idiomàtica, ja que coneixíem Yawara! (Cinturó Negre en català) gràcies a l'anime passat per televisió als noranta, però el coneixíem nosaltres els catalans i valencians, els gallecs i els vascos, en els nostres respectius idiomes. Per tant, en castellà no era coneguda, i per a la publicació d'un manga fora del Japó és un recolzament bastant important haver estat emès per televisió abans. De tota manera no és un requisit imprescindible.

L'editorial que més sonava a l'hora de publicar-lo era Planeta, i era inimaginable que l'edités només en català, de manera que en cas d'haver-ho fet hauria estat en castellà. Però hi havia un segon problema: com que era un manga dels vuitanta i principis dels noranta no era encara de la qualitat tècnica dels exitosos Monster i 20th Century Boys, sinó que era un mestre Urasawa tirant a primerenc (si bé no ho era el tot). És sabut que hi ha gent que té més en compte el dibuix que la història, a l'hora de comprar còmics, i si hi sumem que no era una obra coneguda pel públic castellanoparlant (en principi el majoritari) i la negativa de l'autor a permetre la publicació de la seva obra anterior a Monster a l'estranger... tot apuntava a que no veuríem mai les aventures de la jove judoka Yawara Inokuma (la Ginger en català) en versió paper.

Però d'alguna manera que no sé ni crec que sàpiga mai la gent de Glénat ho ha aconseguit. Amb el mercat del manga en català molt més madur que fa uns anys ha apostat per treure-la només en la llengua de Pompeu Fabra, amb una tirada tan gran com amb les obres en castellà i un preu, 7 euros, força superior als 5 a què es venien els altres manga del mateix format en català (i que des de fa poc són 6,50). Malgrat tot s'ha venut espectacularment, i bona part dels seus compradors som els que miràvem la sèrie per televisió, de manera que s'ha decidit respectar de l'anime el nom de la protagonista tal i com el coneixíem per aquí, Ginger.

Sigui com sigui, saber que sortiria va ser una gran notícia i després de llegir el primer volum estic molt satisfet d'haver-me embarcat en una altra col·lecció de llargada considerable (en aquest cas seran 29 volums), amb l'al·licient de fer-me venir a la memòria moments del meu passat consumidor d'anime per televisió i, de retruc, de la meva infantesa i adolescència.

No m'ha passat, llegint Cinturó Negre, allò que passa de vegades, que un còmic et decep després d'haver-lo idealitzat durant anys. Al contrari, m'ha agradat molt i m'ha ajudat a reforçar records que tenia vagues. Espero poder fer-me-la aquesta vegada amb regularitat i no haver de demanar per Nadal que me'n regalin 10 de cop perquè he estat massa mandrós. Val la pena.

Pel que fa l'edició, per a mi molt correcta, amb una retolació diferent de l'habitual, un llom que classifica l'obra com a seinen (tot i que no acabo d'estar-hi d'acord, ja que per a mi es troba en la frontera amb el shônen essent una mica generós) i la traducció cuidada, com sempre, d'en Marc Bernabé. Novament, però, m'he de queixar de l'article del final del senyor Alfons Moliné, que deuen retolar apart o que no deuen revisar, perquè torna a tenir importants problemes amb alguns símbols, la maquetació i faltes d'ortografia.

Sigui com sigui, un regal (pagant, això sí) per als seguidors de les aventures d'aquella noieta que només volia ser com les altres però que el seu pesat i alhora entranyable avi va convertir en una autèntica campiona del judo.

Lectures: Estudi en Escarlata

Ja he dit alguna vegada que aquest bloc no és únicament de còmics, sinó que també hi puc parlar de dibuixos animats, cinema o fins i tot, com avui, de literatura, cosa que faig per primera vegada. Els videojocs, si bé tenien una cabuda aquí al principi, ja fa uns mesos que s'han independitzat. El cas és que la cosa va d'entreteniment i avui parlaré breument del primer llibre de les aventures de Sherlock Holmes, el detectiu més famós del món, creat per Sir Arthur Conan Doyle. El primer cronològicament parlant i el primer que llegeixo a la meva vida, Estudi en Escarlata, de 1887.

És possible que penseu que a la meva edat, 27 anys, ja era hora. Sí, teniu raó. De fet, fa quatre anys que vaig fer-me la col·lecció que venia amb el diari Avui. Com que hi vaig treballar en qualitat de becari per acabar la carrera de Periodisme, en anar a buscar els que em faltaven me'ls van cobrar a preu reduït, cosa que s'agraeix. Doncs bé, he trigat molt en llegir-me el primer perquè, no enganyaré ningú, em feia mandra posar-m'hi. Sabia que havia de conèixer el personatge, que és un must have de la lectura, etc.

Però hi havia elements que em feien enrere: literatura del segle XIX, detectivesca... No ho sé. Vull dir, m'encanten llibres com Madame Bovary, Els tres mosqueters i sobretot Nostra Senyora de París, però tenia la impressió que els llibres d'en Sherlock Holmes serien feixucs. A més, el gènere detectivesc, ja sigui en forma de sèrie de televisió, còmic o pel·lícula, em fa sentir bastant inútil perquè mai no dedueixo res ni endevino qui és l'assassí.

Amb en Sherlock Holmes estava equivocat. Sí, no pots deduir res, això sí que ho havia encertat, però no et fa sentir inútil. Et quedes meravellat pels raonaments del personatge, alhora que les històries són entretingudes, amenes i no es descuiden (si bé es mantenen en un segon pla) les històries personals dels dos protagonistes, en Sherlock Holmes i el seu amic, el doctor Watson, que narra en primera persona.

Estudi en Escarlata és la primera de les quatre novel·les del detectiu, essent la majoria de les seves històries en forma de relats, i m'ha agradat molt. Hi ha un moment del llibre que sembla que la història canvïi i t'hagin pres el pèl amb el desenllaç, però no, no és el desenllaç, tot té un sentit, encara que sembli que et parlen d'uns fets completament independents. Molt recomanable, aquesta primera aventura i novel·la. Tant de bo m'hi hagués posat abans. Per compensar-ho m'he posat a llegir de seguida, i aviat l'acabaré (de fet, pel que he vist es llegeixen força ràpid, i tampoc no són llibres gaire gruixuts), El Signe dels Quatre, la segona novel·la i també segona aventura si seguim l'ordre original.

Ser o no ser: aquesta és la qüestió

Potser m'he passat d'original en el títol, però m'ho han posat en safata. Tal com vaig prometre fa un parell de dies, no he trigat pràcticament gens en decidir-me a parlar d'un altre problema de traducció que he trobat llegint còmics d'en Batman, però és un tema que podem fer extensiu a qualsevol còmic, sèrie de televisió o pel·lícula traduïts al castellà des de l'anglès. Vegem-ho:

La seqüència correspon al número 571 de Batman, de novembre de 1999, dins la macrosaga No Man's Land. Si no ho podeu llegir bé a simple vista, feu clic sobre la imatge i es farà més gran. El que diu és que en Bane "solia ser", "solía ser" en castellà. A veure, és un problema que em fa una ràbia particular, des de sempre, perquè no entenc com és que la gent no se n'adona. El verb auxiliar "soler" implica una freqüència, força alta, però una freqüència al cap i a la fi. Mai un estat continuat.

Tu pots dir "solia anar" (hi anava sovint), "solia quedar amb ell" (hi quedava sovint), però no "solia ser el seu xicot" (era el seu xicot sovint). Hi ha accions que eren o no eren. Que en anglès "used to be" sigui correcte, igual que ho és "when we first met" (que no s'ha de traduir mai com a "quan ens vam conèixer per primera vegada", ja que la gent es coneix un sol cop), és una cosa, però en castellà sempre es tradueix com a "solía ser" i és incorrecte. En general, i aquí justifico el títol de l'article, "used to be" normalment significa "era". Durant un temps, de manera contínua.

A l'escena que he posat la solució era "antes gobernabas en Gotham". Què fem amb la repetició de després, que la noia fa servir per remarcar aquest passat? Fàcil: "Antes". A més, si es coneix el context de l'obra, que hauria de ser imprescindible per poder-la traduir, quedaria millor "una vez gobernaste en Gotham. / Una vez." Perquè qualsevol seguidor de les aventures del Cavaller Fosc sap que en Bane va deixar en Batman invàlid, i efectivament va dominar la ciutat (fixeu-vos que no dic "dominava"), però va ser només durant uns mesos. No va ser prou temps com per poder parlar de la continuïtat que implica un "gobernabas".

Així doncs, faig una crida des d'aquí perquè qualsevol traductor eviti aquestes expressions incorrectes i que cap lector no les hereti a l'hora de redactar els seus textos o parlar.

Moments inoblidables: música de Captain Tsubasa (3a part)

Avui torno amb un altre petit vídeo de la música de fons de Captain Tsubasa, amb aquells tocs setenters habituals encara en les BGM japoneses de principis dels 80.

A les imatges veiem la satisfacció d'en Kojirô Hyûga després d'haver-li marcat un gol a en Genzô Wakabayashi (en "Benji Paralotodo" de la versió en castellà), que es queda tan desfet com l'estrella de l'equip i protagonista principal de la sèrie, en Tsubasa Ôzora. Els fets tenen lloc a la final del primer torneig nacional que apareix tant al còmic com als dibuixos animats, on el Nankatsu va acabar guanyant 4 a 2 el Meiwa, l'equip de l'etern rival d'en Tsubasa.

La importància d'aquest gol és la següent: era el primer gol que rebia en Wakabayashi Normal, si durant la resta del torneig el porter no era ell, sinó el suplent Morisaki, un truc de guió precisament perquè era impensable que en Wakabayashi rebés un gol abans de la final, de manera que el Nankatsu hauria passat net i hauria estat molt avorrit.

Bé, també en va encaixar dos en aquell primer amistós entre el Nankatsu i el Shûtetsu, amb aquell mític empat a 2, però eren gols d'en Tsubasa. Aquí el Meiwa empatava el partit a 1 després d'insistir molt en el seu atac, i el Nankatsu es quedava destrossat perquè es veia contra les cordes, a més del cop moral per al seu porter que, no ens enganyem, és bastant cregut.

I ho deixem fins a la propera entrega dels moments musicals inoblidables d'aquesta sèrie que va marcar la infantesa de molts nosaltres.

Traducció: vergonya se n'haurien de donar

Em sembla molt curiós que, essent l'anglès un idioma que coneix moltíssima més gent que el japonès, hi hagi tantíssimes traduccions més aviat pobres, on es nota quin és l'idioma original si s'és una mica observador. No trigaré gaire a donar-ne un altre exemple, potser serà demà mateix, no cal esperar una setmana, però el que comento ara el vaig trobar a l'especial No Man's Land número 0, de desembre de 1999.

Novament feu-la gran per poder-la llegir bé. La cosa està en què la Talia Al Ghul, la que és per a mi la parella perfecta d'en Bruce Wayne (amb caràcter, coneix el seu secret, és forta com per poder-se defensar i per tant no és la típica nòvia civil que qualsevol enemic pot matar... i sí, també és dolenta, però és un detall sense importància), li diu que és una desgràcia per als seus professors, els seus pares (això es veia a la vinyeta següent), etc. La paraula em va sobtar perquè no acaba de definir l'efecte que provoques en els altres quan actues d'una manera poc digna. Ah! Tot seguit vaig recordar el moment en què vaig aprendre una cosa:

La paraula que comença amb "f" i acaba amb "ucking" ja la coneixia i té molts usos morfosintàcticament parlant, però no sabia (ja em perdonareu perquè en anglès em defenso però no tinc ni el First), que "disgrace" volia dir "vergonya". No "desgràcia". De manera que des d'aquell dia ho sé i quan vaig veure la mala traducció d'aquest text la vaig captar de seguida.

Em sembla increïble que amb tanta gent que tradueix anglès no facin unes proves una mica més dures, perquè la traducció dels còmics de superherois generalment està plena de coses d'aquestes, i ja he dit abans que no trigaré gaire en posar una altra d'aquestes perles, amb un tema que em toca el voraviu especialment.

Visionats: Futurama. La Bestia con Un Millón de Espaldas

Per tal de refrescar una mica la memòria dels lectors començaré dient que després de la injusta cancel·lació de la sèrie Futurama es va decidir fer 4 llargmetratges directament per a la venda en vídeo (el que en anime japonès serien, ben mirat, OVA), i segons els resultats que obtinguessin es parlaria de fer tornar la segona sèrie més coneguda de Matt Groening a la petita pantalla.

Aquesta és la segona de les pel·lícules. La primera va ser El Gran Golpe de Bender, i ja la vaig comentar al bloc. Doncs bé, si la primera em va agradar molt, aquesta continuació malauradament m'ha deixat més fred. No és dolenta (és Futurama!), hi ha gags bons (és Futurama!) i qualsevol història nova d'aquesta gent la consumiré amb delit, tant si és en forma de sèrie de televisió, com si és en DVD o en còmic, perquè... és Futurama!

El que passa és que la història és menys original que la del primer llarg. Sense voler rebentar res, a The Beast with a Billion Backs la trama principal gira al voltant d'una escletxa a l'espai que dóna lloc a una nova invasió extraterrestre. Bé, aquest cop en realitat és extrauniversal, ja que ve d'un altre univers. El que passa és que les intencions de l'invasor són de tot menys violentes, malgrat que els habitants de l'univers que coneixem lluitaran per desfer-se'n. A banda d'això hi ha alguns altres temes, com ara la nova xicota d'en Fry o els nous amics d'en Bender, que certament tenen més interès que la història principal, i és precisament per això que he de dir que no crec que la pel·lícula es mereixi gaire més que un 7.



Aquest és el tràiler en anglès d'una pel·lícula que té un problema amb el títol. Per una banda, la traducció al castellà és dolenta, ja que billion en anglès és "mil milions" (no "bilió" com s'acostuma a traduir erròniament), i només s'ha traduït bé al castellà dins la pel·lícula, però no a la caràtula del DVD, on sorprenentment no hi ha l'error típic que deia, el de traduir la paraula com a "bilió", sinó un de nou, que és entendre billion com a "milió". Per altra banda hi ha un tema que també afecta a la versió original: on són els mil milions d'esquenes? No es parla ni tan sols d'una! El que pot ser que tingui el monstre en grans quantitats són tentacles, però no esquenes. És ben curiós...

En fi, la pel·lícula està bé, cap seguidor de Futurama no es penedirà de veure-la ni sentirà que ha perdut el temps, però no és espectacular ni inoblidable. És com un capítol més... dels menys bons. Ara, s'ha de veure perquè... és Futurama!