Visionats: The Goonies

No em cansaré de dir que tinc un greuge històric important pel que fa a cinema. A veure, no sóc una persona que es pugui dir que va a veure només cine comercial i qualsevol cosa que li posin al davant. Jo veig de tot, des de cine comercial i conegut per tothom fins a cine independent, asiàtic i en general de poc èxit de públic. Em guio per directors i actors, m'és igual quines siguin les pretensions comercials de la pel·lícula.

Dit això, encara he de veure molts grans clàssics i també moltes pel·lícules que tota la meva generació va veure al cine quan eren novetat, o almenys quan van sortir en VHS, i que jo encara tinc pendents, i és que els meus pares no eren gaire d'anar al cine ni portar-nos a la meva germana i a mi a veure pel·lícules, més enllà de comptadíssims casos que puc anomenar sense deixar-me'n cap. També vam trigar molt a tenir VHS. El cas és que una de les pendents era The Goonies, que vaig veure ahir per primera vegada malgrat que del videojoc ja n'havia parlat fa temps. 

 

Tothom que conec en parla molt bé i sempre l'havia considerat un títol molt pendent a la meva llista, i amb una alta prioritat sobre les altres. I me n'alegro, perquè ahir per fi vaig passar al club dels que l'han vist. Naturalment, no en puc tenir records d'infantesa ni l'associo amb gent, olors, música ni moments de la meva vida com pot ser el cas d'altres persones, però val més això que res. 

El film, de 1985 ideat per l'Steven Spielberg, escrit per en Chris Columbus i dirigit per en Richard Donner, per si queda algú que no ho sàpiga narra les aventures d'una colla de nanos que viuen en unes cases que aniran a terra per tal d'ampliar un club de camp per a rics. El tema, per desgràcia, no passa mai de moda. En fi, el que decideixen fer els nens, per tal de salvar les seves cases però també per viure l'última gran aventura abans de separar-se, és embarcar-se en la cerca d'un tresor pirata del segle XVII, que després de l'escepticisme inicial de bona part del grup anirà involucrant-los a tots en el que esdevindrà una història molt més emocionant i perillosa del que podia semblar al principi. 

El tràiler és llarguet, però estic segur que si hi ha algú llegint aquest article ja coneix la pel·lícula i li portarà agradables records. Passem als personatges, que per a molta gent formen part de l'imaginari del cinema americà dels 80: tenim en Michael "Mikey" Walsh (Sean Astin), el seu germà Brandon "Brand" Walsh (que coincideix en nom amb el protagonista de Beverly Hills 90210 però que és interpretat per en Josh Brolin), en Clark "Mouth" Deveraux (Corey Feldman, "Bocazas" en castellà), en Lawrence "Chunk" Cohen (Jeff Cohen, anomenat "Gordi" en castellà), en Data (Jonathan Ke Quan, i sí, és el nen d'Indiana Jones i el Temple Maleït), i en papers menys desenvolupats l'Andy (Kerri Green) i la Stef (Martha Plimpton), a més dels adorables "dolents de la pel·lícula" que són els germans Fratelli, amb la seva mare al capdavant i el monstruós Sloth com a ovella negra de la família. 

Associada a la fama de la pel·lícula hi ha la cançó de la Cindy Lauper The Goonies ‘R’ Good Enough, el videoclip de la qual dura uns 12 minuts, amb la presència dels goonies, i que podeu veure aquí enganxat fins que a algú se li acudeixi que no hi hauria de ser i me'l faci treure, esperem que no passi mai.  

La cançó és una de les més conegudes de la Cindy Lauper, que té una breu aparició a la pantalla d'un televisor a la pel·lícula, però resulta que quan es va fer The Goonies la cançó no estava acabada del tot, cosa que es pot notar en la diferència de velocitat, més ràpida al film que no pas a la versió finalitzada. 

Per acabar, voldria comentar les meves impressions com a adult que ha vist la pel·lícula per primera vegada i amb la perspectiva del pas del temps. Tal com succeeix amb la trilogia Back to the Future, trobo que The Goonies es pot veure perfectament en els nostres dies. Agradarà més als nens i adolescents que no pas als adults, però mentre tinguem l'esperit jove i aventurer, mentre ens emocioni el concepte de la cerca d'un tresor en companyia dels nostres amics, gaudirem veient aquesta pel·lícula, és igual l'edat que tinguem. I li perdonarem algun error com ara efectes especials no creïbles però meritoris, perquè són de l'època en què no s'empraven ordinadors per tal de fer-los realitat, o l'esment d'un pop que a la pel·lícula no surt però que pertany a una escena suprimida, segons se'ns explica als extres del DVD.

A més, hi ha moments humorístics molt divertits que actualment no sortirien en un film d'aquestes característiques per políticament incorrectes, i és que en matèria de llibertat d'expressió ja fa temps que caminem cap enrere. Si feu com jo i en determinades escenes compareu la versió original (sempre la millor, per molt acostumats que estigueu a la doblada de tota la vida) amb la doblada, us adonareu que en castellà es van suavitzar coses. Una llàstima. El que dèiem: no ens serà difícil reconèixer aquests gags, i faran encara més nostàlgica l'experiència de reviure uns temps màgics que ja no tornaran, que són els de la innocent infantesa.