Quan d'un llibre se'n fa un producte audiovisual normalment m'estimo més llegir el llibre, i si de cas més endavant veure'n la pel·lícula o la sèrie. Deixant passar un temps, és clar. Perquè encara recordo que em vaig penedir d'anar a veure El pianista després d'acabar-ne el llibre el dia anterior, i em vaig avorrir de mala manera, de tan fresca que tenia la història.
Tot i així, de vegades em passa que no coneixia un llibre, o sí que sabia que existia però no em venia de gust llegir-lo, i al final acabo veient-ne l'adaptació perquè alguna cosa me'n crida l'atenció.
En el cas d'11.22.63, minisèrie de 8 episodis creada per la Bridget Carpenter amb la implicació d'en J. J. Abrams, la motivació va ser el protagonisme d'en James Franco, actor que m'agrada i segueixo, però recordo haver llegit la contraportada del llibre -anomenat 11/22/63- un dia que era en una botiga d'una cadena d'oci d'origen francès.
Un llibre de l'Stephen King, que també sap escriure novel·les que no són de terror, i que va sortir el 2011 amb la premissa -de ciència-ficció, això sí- d'un viatge en el temps per tal d'impedir l'assassinat d'en John Fitzgerald Kennedy, o JFK.
Perquè en comptes de recórrer al tòpic de matar en Hitler que a tothom se li acudeix quan es parla de viatges en el temps, la sèrie proposa un repte més patriòtic i idòlatra, que és salvar el president assassinat més recent de la història dels Estats Units, que va morir en circumstàncies encara no aclarides del tot, si bé hi ha consens en què l'autor material dels fets va ser en Lee Harvey Oswald, interpretat a la sèrie per en Daniel Webber.
Es tracta, doncs, d'aturar aquest personatge, que majoritàriament es creu que actuava a instàncies de la CIA, i és aquest l'objectiu del protagonista de la sèrie.
És en Jake Epping (James Franco), un professor d'anglès a Lisbon (Maine) en vies de divorci que, en un moment baix de la seva vida, rep l'encàrrec de viatjar al passat i canviar la Història per part del propietari del seu diner habitual, l'Al Templeton (Chris Cooper).
Ell mateix ho ha intentat diverses vegades, amb la intenció d'esborrar la Guerra del Vietnam que encara el traumatitza, i ho ha fet gràcies a l'element més fantàstic i inexplicat de la sèrie: una mena de portal dimensional que hi ha en un armari del local, i que duu al 21 d'octubre de 1960, època encara dominada per l'ambientació i la cultura dels anys 50 tan típicament nord-americans.
Per tant, no tenim ni màquines del temps ni poders especials, "simplement" un portal espaciotemporal invisible, però no cal que patim, que és l'única cosa que ens farà fer una ganyota.
Durant els 8 episodis de la minisèrie veiem com en Jake s'adapta sense gaires problemes a l'època que ha triat viure convençut pel seu amic, i amb l'avantatge de tenir uns profunds coneixements en Història, almenys la del seu país, a més d'un divertit mètode -que no revelaré- per finançar el projecte, tot i que acaba trobant feina en un institut.
Fora de l'horari laboral dedica tot el seu temps a investigar l'esmentat Lee Harvey Oswald, i ho fa acompanya per un col·laborador accidental, anomenat Bill Turcotte (George MacKay), que descobreix el seu secret després d'una de les escasses modificacions de la història que en Jake es permet fer a banda de la que és l'objectiu principal de la seva missió.
Sap que l'assassinat es produirà el 22 de novembre de 1963, de manera que té temps de seguir els moviments del futur franctirador, tot fent ús de l'anticipació que li permet el fet de venir del futur, però és clar, són 3 anys en què ha de fer vida normal, i fins i tot mudar-se més a prop de Dallas, on tindrà lloc l'assassinat.
És per això, i perquè a la seva època original no li quedava res, que s'hi acaba trobant a gust, tant que s'enamora de la bibliotecària de l'institut, la Sadie Dunhill (Sarah Gadon), també en procés de divorci, amb qui comença una relació de les més boniques que he vist a la ficció.
No ho pot evitar, però això és una distracció més en la seva missió, que no té pocs entrebancs, i és que, com li va advertir el seu amic Al, el passat es resisteix a ser modificat, de vegades de maneres gens naturals.
11.22.63 es desenvolupa a un ritme pausat però constant, sap mantenir el nostre interès encara que sapiguem que el moment clau no arribarà fins al vuitè i últim episodi, un episodi trepidant la part final del qual, per cert, és tremendament agredolça i trobo que encertadíssima com a tancament d'un relat sobre viatges en el temps.
A cada episodi, encara que els progressos d'en Jake siguin petits i no se'ns reveli res d'extraordinari, anem coneixent els personatges, fins i tot s'hi desenvolupa el de l'estrany Lee Harvey Oswald, i no són pocs els moments de tensió que s'hi produeixen.
M'ha agradat força, tant per la relativa originalitat de la premissa com per la manera poc fantàstica -tot i que sigui del gènere de la ciència-ficció- de tractar-ho tot plegat, a més que, de retop, esdevé una sèrie de recreació històrica, que és quelcom que sempre funciona, amb mi. Per acabar, tenim unes interpretacions de qualitat, sobretot d'en James Franco i la Sarah Gadon, sense les quals, sens dubte, la sèrie no hauria estat el mateix.
Perquè en comptes de recórrer al tòpic de matar en Hitler que a tothom se li acudeix quan es parla de viatges en el temps, la sèrie proposa un repte més patriòtic i idòlatra, que és salvar el president assassinat més recent de la història dels Estats Units, que va morir en circumstàncies encara no aclarides del tot, si bé hi ha consens en què l'autor material dels fets va ser en Lee Harvey Oswald, interpretat a la sèrie per en Daniel Webber.
Es tracta, doncs, d'aturar aquest personatge, que majoritàriament es creu que actuava a instàncies de la CIA, i és aquest l'objectiu del protagonista de la sèrie.
És en Jake Epping (James Franco), un professor d'anglès a Lisbon (Maine) en vies de divorci que, en un moment baix de la seva vida, rep l'encàrrec de viatjar al passat i canviar la Història per part del propietari del seu diner habitual, l'Al Templeton (Chris Cooper).
Ell mateix ho ha intentat diverses vegades, amb la intenció d'esborrar la Guerra del Vietnam que encara el traumatitza, i ho ha fet gràcies a l'element més fantàstic i inexplicat de la sèrie: una mena de portal dimensional que hi ha en un armari del local, i que duu al 21 d'octubre de 1960, època encara dominada per l'ambientació i la cultura dels anys 50 tan típicament nord-americans.
Per tant, no tenim ni màquines del temps ni poders especials, "simplement" un portal espaciotemporal invisible, però no cal que patim, que és l'única cosa que ens farà fer una ganyota.
Durant els 8 episodis de la minisèrie veiem com en Jake s'adapta sense gaires problemes a l'època que ha triat viure convençut pel seu amic, i amb l'avantatge de tenir uns profunds coneixements en Història, almenys la del seu país, a més d'un divertit mètode -que no revelaré- per finançar el projecte, tot i que acaba trobant feina en un institut.
Fora de l'horari laboral dedica tot el seu temps a investigar l'esmentat Lee Harvey Oswald, i ho fa acompanya per un col·laborador accidental, anomenat Bill Turcotte (George MacKay), que descobreix el seu secret després d'una de les escasses modificacions de la història que en Jake es permet fer a banda de la que és l'objectiu principal de la seva missió.
Sap que l'assassinat es produirà el 22 de novembre de 1963, de manera que té temps de seguir els moviments del futur franctirador, tot fent ús de l'anticipació que li permet el fet de venir del futur, però és clar, són 3 anys en què ha de fer vida normal, i fins i tot mudar-se més a prop de Dallas, on tindrà lloc l'assassinat.
És per això, i perquè a la seva època original no li quedava res, que s'hi acaba trobant a gust, tant que s'enamora de la bibliotecària de l'institut, la Sadie Dunhill (Sarah Gadon), també en procés de divorci, amb qui comença una relació de les més boniques que he vist a la ficció.
No ho pot evitar, però això és una distracció més en la seva missió, que no té pocs entrebancs, i és que, com li va advertir el seu amic Al, el passat es resisteix a ser modificat, de vegades de maneres gens naturals.
11.22.63 es desenvolupa a un ritme pausat però constant, sap mantenir el nostre interès encara que sapiguem que el moment clau no arribarà fins al vuitè i últim episodi, un episodi trepidant la part final del qual, per cert, és tremendament agredolça i trobo que encertadíssima com a tancament d'un relat sobre viatges en el temps.
A cada episodi, encara que els progressos d'en Jake siguin petits i no se'ns reveli res d'extraordinari, anem coneixent els personatges, fins i tot s'hi desenvolupa el de l'estrany Lee Harvey Oswald, i no són pocs els moments de tensió que s'hi produeixen.
M'ha agradat força, tant per la relativa originalitat de la premissa com per la manera poc fantàstica -tot i que sigui del gènere de la ciència-ficció- de tractar-ho tot plegat, a més que, de retop, esdevé una sèrie de recreació històrica, que és quelcom que sempre funciona, amb mi. Per acabar, tenim unes interpretacions de qualitat, sobretot d'en James Franco i la Sarah Gadon, sense les quals, sens dubte, la sèrie no hauria estat el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada