Cinema: Doctor Strange in the Multiverse of Madness

Fa cinc anys i escaig vaig publicar l'entrada sobre la primera pel·lícula d'un personatge de Marvel que s'ha anat fent el seu lloc a l'Univers Cinematogràfic de la companyia amb petites aparicions i intervencions cabdals, però que fins ara només tenia una pel·lícula en solitari.

Ara, i sense deixar d'interactuar amb altres personatges d'aquest ric univers, les seves aventures tenen una seqüela i ha estat l'última pel·lícula que veuré al cine en moltíssim temps, perquè en qualsevol moment arribarà el meu segon plançó i després tocarà seguir les noves propostes a les plataformes de streaming -i amb les petitíssimes finestres amb què es treballa actualment no serà pas cap gran drama-, de manera que també aquesta serà l'última entrada de la secció Cinema en, com a mínim, mesos.

Doctor Strange in the Multiverse of Madness està dirigida per Sam Raimi, i no pas pel director de la primera entrega, Scott Derrickson, i trobo que és una mica poètic perquè ell va dirigir la trilogia de l'Spider-Man dels anys 2000, referenciada a la recent Spider-Man: No Way Home.

El concepte de multivers a Marvel no és pas nou, ni tan sols al cinema/la televisió, i a la darrera pel·lícula de l'Home Aranya se'n va fer un bon ús, i precisament allà hi va tenir un paper cabdal el Doctor Strange, que aquí s'enfronta a més variants del multivers en una trama que l'afecta més directament.

El film comença amb un espectacular in media res, que dona lloc al cap de poc a una altra escena de lluïment d'efectes especials, monstres digitals i destrucció de la propietat urbana, una anticipació del gran ritme que té al llarg dels seus 126 minuts de metratge.

A partir d'aquí vull avisar que, tot i que es tracta d'una seqüela i que no crec que els 24-25 que llegireu aquesta entrada (creieu-me, són els números aproximats que estic veient sobretot quan parlo de cine) ho feu sense tenir el bagatge corresponent i, probablement, ja l'haureu vist i espereu trobar-hi una opinió per contrastar amb la vostra, un mínim d'spoilers sí que hi  haurà, i en aquest cas no es pot dir allò de "al tràiler s'explica", perquè repassant-lo m'adono que aquell muntatge altera les coses de tal manera que és un film molt diferent del que es pot deduir mirant-ne el tràiler.

El cas és que el protagonista, que també és un dels que van desaparèixer durant cinc anys per culpa d'en Thanos i això ha tingut repercussions a la seva vida privada, viu tranquil·lament al seu santuari de Nova York, però un bon dia té un somni en què intenta ajudar una noia, l'América Chávez (Xóchitl Gómez) a trobar el Llibre de Vishanti, que permet al seu posseïdor fer qualsevol encanteri per derrotar l'enemic. 

Resulta, però, que aquesta noia apareix a la realitat fugint d'un monstre i, després que tant l'Strange com en Wong l'ajudin a derrotar aquesta mena de Shuma-Gorath, els explica que té el poder de travessar el multivers. 

Sempre és recomanable anar a veure les pel·lícules sabent d'on venim, però evitant teories i notícies sobre qui hi surt i qui hi deixa de sortir, i m'alegro d'haver-ho aconseguit en aquest cas. D'acord, va ser perquè em vaig trobar amb què de sobte l'estrenaven i m'havia marxat del cap, però agraeixo la sensació que vaig sentir veient certs cameos i no sabent, fins que ho estava veient en directe, quina seria la implicació d'un personatge com la Wanda Maximoff, la Scarlet Witch, que vam deixar levitant al final de la magnífica minisèrie Wandavision. 

No vull, per si casualment algú que llegeix aquesta entrada vol veure la pel·lícula i encara no ho ha fet, revelar res més al respecte, però recordem que el personatge interpretat per l'Elizabeth Olsen està obsessionada amb una realitat que no és la seva. I no vull dir res més.

Al capdavall, Doctor Strange in the Multiverse of Madness és la història d'una guerra, i això garanteix espectaculars combats plens d'efectes especials i moments èpics i heroics, i aquí hi juguen un paper important els companys mags de l'Strange, i els mestres i els estudiants del santuari de Kamar-Taj, que aquest cop apareix relativament poc en comparació amb el primer film.

Però el multivers en si és un concepte que dona molt de joc, i ens permet gaudir de versions alternatives de les coses que ja coneixem, que és quelcom que sempre funciona si està ben fet, i és el cas. També de versions alternatives dels personatges, i sense voler fer spoilers d'alguna de les sorpreses més interessants, aquest film lliga magistralment universos cinematogràfics que fins ara anaven per lliure o, si més no, que no ens havien volgut dir explícitament que formaven part de la mateixa gran família tot i que en la seva versió original en còmic sí que ho fossin. I ja callo.

A banda de combats, festivals visuals i algun moment estranyament absurd i que frega el ridícul -em venen al cap una de les encarnacions del Doctor Strange i el "combat musical"-, i de tocs de cinema de terror innegables, també és una pel·lícula sobre el dol, el dolor de la pèrdua, l'amor incondicional més enllà del que és raonable, i l'acceptació dels propis errors i de la necessitat de tirar endavant i saber-se perdonar un mateix.

El Doctor Strange ha tingut la seva segona pel·lícula en solitari, ja tocava, i se'ns promet que n'hi haurà almenys una altra, però de moment ha aconseguit, si no ho havia fet ja la primera entrega, provocar el meu interès per un personatge que, a priori, i com he dit molts cops en casos similars, no em cridava gens l'atenció perquè a mi la màgia als còmics de superherois m'avorreix una mica. En cinema, com a mínim, m'està encantant.