Sèries: Moon Knight

A casa fa poc que ens hem començat a posar les piles amb les sèries de Marvel de Disney+, i és per això que anirem veient, aquí al blog, entrades força seguides dedicades a aquestes produccions.

La sèrie que porto avui està basada en les aventures d'un personatge del que no sabia absolutament res. No soc especialista en Marvel, però hi ha molts noms que com a mínim conec, i en aquest cas ni tan sols podia dir això, abans de saber que existia la sèrie. Sigui com sigui, amb el protagonista que té, i no només per completisme, l'havia de veure.

Moon Knight és una minisèrie de només 6 episodis creada per Jeremy Slater basant-se en el personatge que va debutar al número 32 de Werewolf by Night, el 1975, i compta al seu repartiment amb les cares molt conegudes de l'Ethan Hawke i, com a protagonista, l'Oscar Isaac, un dels meus actors preferits.

El primer episodi ens presenta l'Steven Grant, un treballador del Museu Britànic de Londres que desitja convertir-se en guia, atesa la seva obsessió amb l'Antic Egipte, però té un caràcter tímid i una mica sapastre.  

El que li provoca els principals problemes i inconveniències a la vida quotidiana i a les relacions amb els altres, però, és que sovint, quan dorm, es desperta en llocs inesperats on no recorda haver anat, i té força llacunes de memòria i records que no hauria de tenir.

Resulta, com anem descobrint, que té un trastorn dissociatiu de la identitat, i que interactua, quan es mira al mirall, amb un alter ego que es fa dir Marc Spector i que és la identitat civil del Moon Knight, màquina de matar que és l'avatar del deu egipci Khonshu, el deu de la lluna. 

A partir d'aquí, i sense tenir del tot el control de la situació en cap moment, el protagonista es veu embolicat en una trama en què l'enemic, en Harrow (l'Ethan Hawke), pretén purgar la humanitat -el típic objectiu benintencionat però mal executat- amb l'ajuda de la deessa Ammit, a qui pretén ressuscitar.

Com a personatge secundari tenim la Layla El-Faouly (May Calamawy), dona d'en Marc Spector -i desconeguda al principi per a la personalitat de l'Steven Grant- que a mesura que avança la sèrie demostra que és més que una acompanyant o ajudant, però no en revelarem res més.

A banda de les seqüències d'acció i els canvis sobtats d'una personalitat a una altra, Moon Knight ens ofereix moments confusos en què ens plantegem quina és, la personalitat real del protagonista, si és que n'hi ha cap que es pugui considerar així, i també si tot el que veiem són coses que li passen de debò o producte del seu trastorn.

En qualsevol cas, la salut mental és clau en aquesta història de superherois poc convencional, cosa que dona originalitat a la proposta, però el seu final deixa caps sense lligar, i en el moment de publicació d'aquesta entrada només se sap que a can Marvel els agradaria continuar fent aparèixer el personatge, potser en pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, potser en una segona temporada de la sèrie, cosa que en principi no estava prevista, però com que Loki ja n'ha estat una excepció, mai se sap.

De moment, però, tenim una minisèrie amena i molt ben interpretada, com no podia ser d'una altra manera especialment amb el senyor Isaac implicat, que aquí hi fa dos personatges marcadament diferents i, fins i tot, amb accents diferents per decisió pròpia. Només per veure'l a ell ja val la pena, cosa que no em sorprèn.

Cinema: Boyhood

Com potser heu vist, a Cementiri de Pneumàtics normalment no hi parlo de cinema, i quan ho faig és per parlar de pel·lícules basades en còmics, però també he dedicat entrades a films "normals". El d'avui no és un llargmetratge gaire normal, però ja m'enteneu. Senzillament és prou especial com per dedicar-li una entrada i comentar les meves impressions al respecte, perquè des que en vaig conèixer l'existència tenia moltes ganes de veure'l.

Tal com ens han estat venent, Boyhood és una pel·lícula que narra la transformació de nen a adult d'un noi interpretat pel mateix actor durant els 12 anys que va durar el rodatge del film. En realitat van ser 11 anys i escaig i quan representava que tenia 6 anys en realitat tirava cap als 8 —ja m'ho havia semblat en veure les primeres escenes del film—, però aquests petits detalls no fan menys impressionant la fita.

No ha de ser gens fàcil mantenir en marxa un projecte basat en filmar una setmana a l'any durant gairebé 12 anys, amb el compromís de llarguíssima durada dels actors —sobretot els infants, l'evolució de la qualitat interpretativa dels quals és un misteri—, sense poder signar contractes tan llargs perquè una llei impedeix fer-ho, i amb uns productors al darrere que estan invertint en un producte del qual no en trauran res, si és que n'arriben a treure res, fins al cap de 12 anys.

D'històries de llarga durada captades pel cinema n'hi ha moltes. Des de les sagues amb diverses entregues i en què amb el pas dels anys veiem l'envelliment dels intèrprets (el mateix Richard Linklater, el director de Boyhood, és responsable de la saga Before, que acompanya la mateixa parella durant un sol dia els anys 1995, 2004 i 2013) fins a documentals episòdics que segueixen les vides dels seus protagonistes en entregues que apareixen cada cert temps. També hi ha hagut abans films rodats durant diversos anys, però Boyhood trenca el rècord —el duplica— pel que fa a la durada del rodatge.

Tot plegat té un pes innegablement important en l'interès que ha despertat el film, molts dels seus espectadors hem d'admetre que l'hem volgut veure principalment per aquesta curiositat morbosa, però si la pel·lícula fos dolenta no hauria tingut aquest ressò. Parlem de l'argument, doncs, ja que al cap i a la fi es tracta d'una història de ficció.

Amb un to realista i unes interpretacions d'allò més creïbles i naturals, Boyhood se centra en la vida de l'Olivia (una estupenda —com sempre— Patricia Arquette que veiem prendre algunes decisions errònies pel que fa a l'estilisme capil·lar, cosa que com a seguidor de Medium jo ja havia lamentat), mare separada, i els seus dos fills, en Mason (Ellar Coltrane) i la Samantha (Lorelei Linklater, filla del director).

Tanmateix, encara que la importància del paper de l'Olivia és evident, i en el fons la cinta també és la història de com lluita per pujar els nens i treure's una carrera en aquestes difícils circumstàncies per tal de fer un salt en la qualitat de la vida de la família, el protagonista és en Mason, un nano somiador, inconformista i observador que creix veient les relacions sentimentals i matrimonials fracassades de la seva mare i acaba esdevenint un apassionat de la fotografia més aviat solitari i meditabund.

Veiem envellir la Patricia Arquette, que passa d'actriu encara jove i atractiva a fer goig malgrat els signes evidents del pas del temps i els augments i les pèrdues de pes que ha patit en aquests anys. I l'Ethan Hawke, precisament un dels dos protagonistes de la saga Before, que fa de Mason Sr., el pare que veuen cada quinze dies i que interpreta el típic paper de col·lega i ens cau bé de seguida, però que s'estalvia les dificultats amb què s'enfronta ella per tal de tirar endavant la família, i a causa de les circumstàncies no es veu obligat a renyar mai els fills.

No ens arribem a assabentar de què va provocar la separació amb l'Olivia, amb qui manté força cordialitat, però acaba la pel·lícula i ens adonem que no té importància, que no ho hem trobat a faltar. Dit tot això, i sense restar importància a l'interès que té observar l'envelliment dels adults, el més impactant és veure créixer en Mason Jr. (i la seva germana, que queda en un segon pla però en gairebé 12 anys també canvia tant com es pot esperar d'una nena, és clar).

La història, de fet, és tan senzilla, humana i creïble —amb els tòpics de la cultura estatunidenca que hem vist tantíssimes vegades i que entenc que es basen en la realitat, com ara els balls de graduació i altres clixés— que gairebé sembla un documental. Per a ser-ho de debò només falta que els personatges parlin amb un entrevistador que queda fora de càmera. No hi ha drames excessius, girs cruels del destí ni escenes que ens facin somriure amb condescendència o exclamar "va, home, va!"

Els anys van passant d'una manera fluïda, i ho fan sense posar rètols en pantalla ni números en boca dels personatges: veiem créixer els nens, envellir els adults —sense complexos, perquè aquí es tracta de notar-ho— i fem un càlcul que queda confirmat (o rebatut) per elements com ara la música que sona a la ràdio, el llibre de la saga Harry Potter de moda a cada moment o les videoconsoles amb què juguen els personatges més joves. Per cert, durant tota la infantesa en Mason Jr. demostra més d'un cop que és seguidor de Bola de Drac. Em va agradar, aquest detall.

Probablement la història que ens expliquen a Boyhood ho és tant, de senzilla, natural, que analitzada sense tenir en compte el procés de producció i les característiques que han atret l'atenció de tantíssima gent acabaria essent un producte entretingut i prou.

Però és clar, destriar-la del fet que hi passen gairebé 12 anys de debò, oblidar que el pas del temps (que en d'altres produccions és fingit) és ben real, és pràcticament impossible. També és difícil oblidar el mèrit que té fer-la sense que canviïn l'estil o les maneres d'un director que, al capdavall, és un ésser humà i ha envellit igual que els intèrprets.

I aquest factor influeix, ens agradi o no, en la percepció que tenim del conjunt. Estic dient que no n'hi ha per tant? No, estic dient que potser no cal qualificar-la d'obra mestra absolutament commovedora, que és com ens la venen. Ara bé, èpica com a treball cinematogràfic? Sí. Única? També. Val la pena, la història, més enllà de la qüestió dels 12 anys? És clar que sí. Altrament no se'ns farien curts els 165 minuts que dura. Ni hauria acumulat aquest nombre creixent de nominacions i premis, el més destacat el de millor director al Festival de Berlín. Arribarà als propers Oscars?