Cada any hi acostuma a haver una nova pel·lícula animada de Disney, i les darreres han estat fetes amb animació per ordinador, el que abans es coneixia com a "3D" (ara que això té a veure amb ulleres que permeten veure com les coses "surten" de la pantalla ja no ho podem anomenar de la mateixa manera) i que els entesos coneixen amb les inicials anglosaxones CGI.
Aquesta manera de fer provoca que últimament costi distingir les pel·lícules de Pixar de les de Disney (En Ralph el Destructor, per exemple, semblava de Pixar però era de Disney —que no és gens ximple i veient que l'estratègia del seu associat funciona la imita sense cap escrúpol, fins i tot posant un curt animat abans de la pel·li—, i en canvi Pixar va presentar un film de princeses, Brave). I encara més, altres productores com ara Dreamworks ens porten productes similars en termes de disseny i tot plegat es complica i es complica. Doncs bé, avui parlaré de la darrera pel·lícula animada de Disney, un nou clàssic que m'ha sorprès positivament.
Es tracta de Frozen: el regne del gel, que esdevé el 53è clàssic de Disney i es basa lliurement en el conte de Hans Christian Andersen La reina de la neu. A diferència del que va passar amb altres produccions de Disney, en aquest cas l'adaptació ha costat molt de dur a terme, perquè el conte s'havia intentat adaptar ja als anys 40 del segle passat (hauria estat un dels clàssics més antics de Disney) i entre finals dels anys 90 i l'actualitat hi ha hagut nous intents, tots fracassats per un o altre motiu fins a l'arribada d'aquesta versió dirigida per Chris Buck (Tarzan) i Jennifer Lee.
Aquí en teniu el tràiler en català, perque és Disney i tot i així ha arribat també en català. Esperem que en DVD i Blu-ray es mantingui aquesta possibilitat, que hauria de ser lògica i habitual però, per desgràcia, sovint tenim sorpreses negatives en aquest sentit.
Pel que fa a l'argument de la pel·lícula, que ja fa estona que introdueixo i encara no he dit de què va, ens situa a Arendelle, un regne basat en la Noruega de fa uns segles, i concretament al palau dels reis i les rodalies. Les protagonistes, però, són les seves filles, les princeses Elsa (la gran) i Anna (la petita).
Sí, aquesta vegada tenim 2 princeses, i pràcticament amb el mateix protagonisme. Al pròleg de la pel·lícula les veiem de petites, i aviat se'ns presenta el conflicte: la gran, l'Elsa (a la dreta), té poders: pot crear neu i gel, i això a les nenes els fa molta gràcia i els omple les hores de jocs, però a mesura que la nena creix aquests poders se li descontrolen i esdevenen una maledicció que obliga els reis a tenir-la separada de l'Anna per tal d'evitar que li faci mal sense voler.
El cas és que es van fent grans i mentre l'Anna, la pèl-roja, viu la vida alegrement, l'altra passa els anys amb tristesa, apartada del món, fins el dia de la seva coronació. Atemorida pel contacte que haurà de tenir amb els seus súbdits de manera inevitable, només li faltava que l'Anna li presentés en Hans, a qui ha conegut aquell mateix dia, com el seu promès. La discussió fa que l'Elsa perdi els papers i la novíssima reina es veu obligada a fugir entre mirades de temor d'una gent que descobreix que la seva nova reina és un "monstre".
La solitud no l'abandona, però ara l'Elsa pot viure sense amagar-se i a la seva manera. Naturalment, l'Anna se l'estima i emprendrà l'aventura de retrobar-se amb ella i convèncer-la de tornar a Arendelle (i descongelar el regne, que des que va tenir aquell rampell està immers en un hivern etern), i durant el viatge coneixerà uns companys que guanyaran en importància a mesura que avança el film.
Es tracta per una banda d'en Kristoff i el seu ren Sven, que havíem vist de petits a l'inici de la pel·lícula, i per l'altra l'Olaf, un ninot de neu viu creat per l'Elsa a imatge dels que feia amb l'Anna quan era petita.
En Kristoff, un home treballador que repartia gel i ara que n'hi ha a tot arreu veu perillar el seu mitjà de vida, ajuda l'Anna a contracor, i ella el considera lògicament menys refinat que els homes que està acostumada a veure, sobretot el seu Hans, però la seva inevitable connexió ens duu al triangle amorós que encara ens reserva alguna petita sorpresa dins la previsibilitat d'una situació vista sovint en pel·lícules d'aquest gènere.
L'Olaf, per la seva banda, és un personatge innocent i somiatruites, que desitja conèixer l'estiu i encara que per alguna raó sap quines són les coses típiques que es veuen i es fan en aquesta estació de l'any, desconeix l'efecte que tindria en ell un augment de les temperatures.
A més, és el típic personatge maldestre i despreocupat que en general no aporta gaire (a banda del toc d'humor) fins que en un moment determinat les seves accions són clau, però sobretot som davant d'un secundari memorable i entranyable de la factoria Disney, i no trobo que sigui massa aviat per dir-ho.
Frozen és, però, una pel·lícula d'aventures, i els seus protagonistes es troben amb una dificultat rere l'altra. La recuperació de l'Elsa, per exemple, no és tan fàcil com s'esperava l'Anna: la reina no confia en els seus propis poders i com que no vol fer mal a ningú s'entesta a quedar aïllada del món, i per a aconseguir-ho farà el que calgui.
Per altra banda, el món també la tem i ja se sap que quan els humans tenim por d'alguna cosa intentem eliminar-la, de manera que al film trobem com a mínim 3 fronts oberts. Que aconsegueixi mantenir l'interès amb una trama trepidant, sense abandonar la part romàntica i l'humorística, i a sobre ho combini tot plegat amb escenes dramàtiques, fa de Frozen una de les millors pel·lícules de Disney dels últims anys, fins al punt que la crítica la considera la millor des de l'època coneguda com el Renaixement de Disney, on es van presentar grans films començant amb La Sireneta (1989) i acabant amb Tarzan (1999), que van fer recuperar el públic perdut després de dècades de productes menys reeixits i més allunyats de la fórmula d'adaptar clàssics dels contes de fades que tan bons resultats li havia donat a la factoria.
La dècada següent va estar marcada per una nova davallada, agreujada per l'èxit d'altres companyies com Dreamworks (sagues Shrek, Kung-fu Panda...), que es van fer amb una bona part del pastís. I els intents de la pròpia Disney, sense Pixar, en l'animació generada per ordinador com ara Chicken Little o Descobrint els Robinson van ser fracassos comercials. La cosa es va començar a animar (mai més ben dit) amb The Princess and the Frog i sobretot amb Tangled i l'esmentada En Ralph, el Destructor, i la bona ratxa continua amb la que avui protagonitza l'entrada del bloc.
Diversos premis i nominacions han reconegut ja la seva qualitat com a pel·lícula animada, i també la cançó Let it go, perquè sí, és un film musical. És una pel·li de Disney amb cançons, que a mi personalment em sobren, però com que és cosa meva no trobaria just considerar-ho un defecte. Fins i tot sóc capaç d'adonar-me que si les cançons no em maten és perquè en vaig veure una versió doblada (per circumstàncies que no vénen al cas la vaig haver d'anar a veure en castellà, per cert), o sigui que potser en anglès m'haurien fet més gràcia.
On més es nota que veiem una versió doblada és en el moviment de la boca quan els personatges canten, clavat en anglès però no en altres idiomes. Un problema que quan el nivell de l'animació no era l'actual no es notava tant, però que ara crida massa l'atenció.
En fi, el cas és que vaig gaudir molt amb aquest producte Disney "de princeses", els seus 108 minuts se'm van fer curts i el vaig trobar un film excel·lent per a tots els públics, perquè tot i els seus tòpics inseparables del gènere i de la pròpia Disney, sap combinar els seus ingredients, introduir girs interessants (repeteixo, dins la previsibilitat) i atraure alhora petits i grans, dones i homes amb un argument que no només gira al voltant de l'amor entre un noi i una noia (al contrari, a Frozen és un tema secundari) com es podria esperar d'un film d'aquestes característiques. En altres paraules, així és com s'han de fer les pel·lícules animades.
Avís: mireu el curt del principi, un homenatge imprescindible als 85 anys d'en Mickey Mouse, i quedeu-vos fins al final dels crèdits, pràctica que no hauríeu d'oblidar mai quan aneu a veure films animats o dels superherois de Marvel (que a més pertany a Disney des de 2009).
