30è Saló del Còmic: Dia 3

Tal com vaig dir a l'entrada sobre el segon dia del Saló, el tercer va ser el d'anar més tranquils, sense l'estrès de les signatures, però no vol dir que no n'hagi tingut. Al límit del temps de la sessió del matí del meu admirat Greg Rucka l'hem enganxat amb la cua buida i he aprofitat per passar-li tots els còmics que portava i on volia la seva dedicatòria.

I com que hi anava ben acompanyat vaig poder ser retratat amb el senyor Rucka, que posava amb el volum que em feia més gràcia que em signés perquè em va encantar, Batwoman: Elegy. 

Sí que em va agradar, sí, i tant. De fet li vaig dedicar una entrada al bloc i tot, a aquest llibre tan ben fet visual i argumentalment parlant.

Els números recopilats en aquell volum contenien unes pàgines extra amb les aventures de la Question que es van recopilar al seu torn i excepcionalment a The Question: Pipeline, que també va escriure ell i que em va signar.

El número 1 de la seva etapa a Wonder Woman, que en ser un còmic en format grapa em va signar, com sembla que és tradició, a la mateixa portada. 

El mateix que va fer amb el número 1 de 52, col·lecció que em va agradar força i on era un dels quatre guionistes, tots ells superestrelles de DC Comics d'aquell moment. Amb ell s'acabava la part de les signatures, ja que els dibuixants els hauré d'atrapar avui diumenge, quan reparteixin número a primera hora, matinant i posant-me a la cua de l'entrada del recinte abans que obri portes. 

La resta de la jornada va consistir en fer un altre tomb per les botigues, mirar amb més deteniment algunes coses, fer-nos fotos com aquesta al costat del símbol del meu estimat Batman...

...o del mateix Batman, el de les pel·lícules d'en Christopher Nolan concretament...

...o al costat d'aquest senyor tan lleig a qui li han posat cordes perquè fins el dia abans la gent feia cas omís del que posa el cartell que hi ha al costat, a l'alçada de la seva espatlla aproximadament.

També havia d'anar a recollir l'edició facsímil del primer número de Bola de Drac de la sèrie blanca que regalaven a l'estand de Planeta DeAgostini perquè tot just ara, al maig, se celebren els 20 anys de la primera edició del manga d'Akira Toriyama. És un número com el primer que va sortir, però amb textos de diversos editors al final i, malauradament, pàgines escanejades (en algunes es nota més que en d'altres, i si ja era així a l'original no me'n recordo) i amb una olor diferent de la que feien els còmics originals, però vaja, era de franc.

També hi va haver lloc per a les exposicions, com per exemple aquesta de l'anomenada The New 52, el rellançament complet de DC tallant amb les històries que hi havia hagut fins ara i començant des de zero. Hi havia pàgines de diverses col·leccions on dibuixants o entintadors amb origen a l'estat espanyol havien participat. 

Aquesta l'havia vist el primer dia, però en parlo ara perquè igualment li vam fer una ullada ahir també. Resulta que l'Spider-man també està d'aniversari, i concretament enguany arriba als 50, que no està gens malament. Una exposició repassa els seus orígens i també dóna especial importància al pas d'autors originaris de l'estat espanyol per les seves diverses col·leccions, especialment durant els darrers anys.

La de la Xina, que era el país convidat, ens mostra la producció creixent de còmic al seu país encara que ho faci "inspirant-se" gràficament en el manga del seu odiat país veí.

Una altra exposició repassava breument la trajectòria del recentment desaparegut Jean "Moebius" Giraud, a qui ja vaig dedicar una entrada quan va morir.

La de Mazinger Z estava cantada, aprofitant que venia el seu creador, en Go Nagai, però també perquè el tema d'aquest Saló són els robots. I a banda del més famós dels robots japonesos...

...amb el permís de l'Astroboy...

...i en Doraemon...

...també hi havia mostres de la presència d'aquests éssers artificials en tota mena de còmics com ara els de Mortadel·lo i Filemó (que ja podem anomenar així perquè a partir d'ara es publicaran també en català), els de Superllopis o els del mateix Capitán Trueno, encara que sembli mentida.

Ja que s'hi han posat, han aprofitat per dur-nos alguns robots de debò, no tan avançats com els que veiem a la ciència-ficció, però que igualment estaven envoltats de gent que els volia veure de ben a prop. Aquest feia dibuixos, els signava, els desava, agafava noves làmines i en feia més. 

Aquesta altra exposició, que ja havia visitat el dia anterior però que ahir vaig voler tornar a mirar per sobre, gira al voltant de Little Nemo, un dels primers còmics de la història i també un dels més famosos, que s'ha recuperat parcialment en una edició de 2 volums enormes, respectuosa amb el format de 1905 que va ser l'any que va veure néixer aquesta obra de Winsor McCay, i que tenen un preu de 125 euros cadascun, segons l'edició en castellà de Norma Editorial, perquè són edicions limitades de 1.000 còpies.

Afegeixo aquest paràgraf després de tornar del meu frustrat quart dia de Saló, que volia fer servir per a aconseguir un dibuix d'en Rags Morales, en Greg Capullo, en Guillem March o en Pere Pérez, però no ha pogut ser: ni anant-hi 50 minuts abans d'obrir portes, ni corrent tot el que he pogut pel recinte un cop han obert... res de res. Al final el caos i les corredisses han fet que de 30 persones que tenia al davant passés a 40 i ECC Ediciones s'ha quedat sense números amb dret a dibuix. Caca de la vaca i cap a casa.

Si voleu llegir com van anar els altres dos dies del Saló aquí teniu el primer i el segon.

Cinema: Jaws i Alien, sessió doble en pantalla gran

Si sou una mica observadors (i si no, ja us ho dic ara), quan parlo de pel·lícules en aquest bloc ho faig sota les seccions de Cinema o Visionats. A Visionats escric sobre films que veig a casa, i últimament hi han aparegut força pel·lícules que tothom ha vist però que jo tenia pendents o completament oblidades. No és el cas de les d'aquesta entrada. Sí i no. Les havia vist, però feia molt temps i en tot cas no quan eren noves. Doncs bé, les vaig poder veure ahir en una enorme pantalla de cinema acompanyat de més de 1.500 persones. 

Es tracta del projecte Phenomena: The Ultimate Cinematic Experience, una iniciativa privada que recupera grans èxits dels 70, els 80 i els 90 i els torna al cine per un dia, restaurats i en versió original subtitulada, per tal de traslladar-nos simbòlicament a l'època de l'estrena original. 

No faré ressenya de les pel·lícules, avui, sinó de l'experiència. Jo havia comprat la meva entrada el dia anterior al vespre i concretament em va tocar la 890. En un cine de 1832 localitats, que un dia abans en faltessin menys de 1000 per vendre em va fer adonar que em convenia presentar-m'hi almenys tres quarts d'hora abans. I sí, més o menys és el que vaig fer, i em va tocar fer cua tot i tenir l'entrada, donant la volta a la cantonada. Em va agradar, perquè aquestes cues s'han perdut tant com els cinemes d'una sala. 

Era el primer senyal que aquella experiència cinematogràfica seria diferent. Fa molts anys que les grans sales es van reconvertir en locals amb diverses sales d'aproximadament 200 localitats, i molta gent va deixar de veure encant al fet d'anar a veure pel·lícules al cinema. Jo recordo que l'última que vaig veure així, i a més en balcó, va ser The Sixth Sense (1999). Després van reformar el Palau Balañà i allò es va acabar. Segurament, des del punt de vista empresarial, interessa més tenir multisales, i és cert que un cine de 1800 localitats un dimarts a la tarda queda molt trist si en sobren 1750, però l'Urgell (conegut popularment i ara oficialment com a "Urgel", a la castellana) es va conservar tal com era, i és allà on s'està duent a terme aquesta iniciativa. 

La doble sessió, per 8 euros, començava a les 20, però tot i que els films duren poc més de 2 hores, allò no va acabar a les dotze de la nit ni de conya. Les cues per comprar crispetes i coca-cola eren importants, i jo ja em temia el pitjor. Efectivament, la sessió va començar amb retard, i és que era un dia especial i el cine s'adaptava al públic, no a l'inrevés. Quan tothom va estar assegut, l'organitzador de tot allò, el director Nacho Cerdà, va dir unes paraules amb un micròfon, va anunciar que s'acabava de confirmar la propera projecció d'Indiana Jones & The Temple of Doom (ovació del públic, la primera de la nit) i va donar pas tant al tràiler que hem vist al principi de l'entrada, on hi surten pel·lícules que s'aniran projectant si és possible, i a Jaws (Tiburón en castellà, ja que no consta que s'hagi doblat al català). 

Concretament, aquest clàssic de 1975 de l'Steven Spielberg jo el devia veure de petit en una sobretaula de diumenge a TVE, per tant era pràcticament nova per a mi. Els tràilers (i els anuncis carrinclons de productes espanyols) d'aquella època van esdevenir un deliciós aperitiu que va arrencar rialles i aplaudiments del públic, que després ovacionaria, aplaudiria, xiularia aprovadorament i udolaria amb noms i escenes mítiques que anirien passant per la pantalla.

Després de Jaws, tocava Alien (1979), de Ridley Scott. Però entre projecció i projecció hi va haver un descans de ben bé 20 minuts, que vaig aprofitar per anar a fer un riu, no només perquè ho necessitava, sinó també perquè és una experiència que normalment als cines d'ara no vius (vaja, et pots esperar a tornar a casa). 

Molta gent va aprofitar per fer el mateix que jo, però també per comentar la jugada i tornar a comprar crispetes, cosa que devia influir força en l'endarreriment de la segona pel·lícula. Alguns, veient la situació, van haver de marxar per no quedar-se sense transport públic, cosa que d'altres van aprofitar per aconseguir un seient millor. I per fi va començar Alien, en castellà Alien, el octavo pasajero, després de nous tràilers, també de l'època d'aquest clàssic de la ciència-ficció. Noves ovacions, amb una de sentida quan va aparèixer el d'Aterriza como puedas amb el recentment desaparegut Leslie Nielsen. 

Amb aquesta, que jo tenia lleugerament més fresca, la gent, amb una excitació creixent, es va deixar anar encara més i van sorgir alguns crits individuals en determinats moments. Per sort, a diferència del que de vegades passa quan veus un clàssic amb algú a casa en DVD, ningú no va gosar anticipar un diàleg ni espatllar els moments clau, el que tècnicament es coneix com a spoiler. 

I aquest és el senyor a qui hem d'agrair l'experiència d'ahir i les que vindran. El públic estava format majoritàriament per gent de vint-i-molts cap amunt (frikis i gafapastes típics en molts casos), amb algun nen també segurament arrossegat pels seus pares. Gent que és de la generació que va veure aquelles pel·lícules quan eren noves, i gent que, com jo, no va tenir l'oportunitat de veure-les al cine perquè va néixer més tard. Per a mi, doncs, com que tampoc no sóc dels que les han vist cinquanta vegades, no tenia el factor nostàlgic que tenia per a d'altres persones. De fet, crec que projectar-les en versió original subtitulada "traeix" la fidelitat a l'experiència original, però a mi ja m'està bé, que és així com m'agrada veure les coses. 

Per tant, em vaig "traslladar" només relativament als anys 70, però l'experiència va ser inoblidable. Un cine de més de 1800 butaques pràcticament ple, un públic entregat, cine comercial i alhora bo... A sobre, passi únic. No sé si podran fer totes les pel·lícules que tenen pensades, però espero que sí, i sigui com sigui aniré a veure-les totes si m'és possible. Val molt la pena, són 8 euros per un passi irrepetible en condicions irrepetibles, i només es farà un cop al mes. Jo penso tornar-hi, ja us ho dic ara. I m'agradaria que aquest cop algú vingués amb mi!