Lectures: Cross Game 1

Continuo amb la lectura de primers volums de les obres del geni Mitsuru Adachi  gràcies als escanejos traduïts a l'anglès, i aquest cop he decidit llegir-me el primer número del còmic en què treballa actualment, Cross Game, un nou manga de beisbol que aquest 2009 ha guanyat el premi Shogakukan al millor manga shônen, guardó que ja havia obtingut el seu autor per partida doble el 1983, amb Touch i Miyuki.

El protagonista d'aquesta història commovedora és en Kô Kitamura, fill d'una família que regenta una botiga de material esportiu, que té com a millor amiga la Wakaba Tsukishima (que no dissimula el fet que està enamorada d'ell), una veïna que va néixer el mateix dia que ell i que va a la mateixa escola que ell. Tots dos van a cinquè de primària i viuen una vida força tranquil·la. Ella té tres germanes i li falta la mare, que va morir. Ell té tots dos pares vius, però és fill únic, i a banda d'ajudar a la botiga la seva única activitat extraescolar és practicar el bateig a les instal·lacions que té la família Tsukishima, que alhora té una cafeteria.

En Kô s'acaba ficant en contra de la seva voluntat a l'equip de beisbol de la classe, una colla d'inútils que el volen només perquè és molt bo amb el bat, però el nano no té cap experiència en el beisbol i ni tan sols ha practicat mai allò tan típic de rebre amb el guant els llançaments del seu pare. Qui sí que té experiència amb el beisbol és la germana de la seva amiga, l'Aoba, un any més petita que ells (les germanes Tsukishima són les dues esmentades més una de força més gran i la petitona, encara al jardí d'infants), una noia bastant xicotot que sembla que odia en Kô, però no ens abandona en cap moment la sensació que malgrat les aparences es formarà un particular triangle amorós entre els joves estudiants.

Però... ah... és un còmic d'en Mitsuru Adachi i aquest home sempre ens en té reservada alguna de grossa. Una punyalada a l'esquena, ja en aquest primer volum. No vull dir més.

Novament una història de l'Adachi que m'encanta. No m'estranya que li hagin donat un premi, perquè torna a demostrar que sap com narrar una història quotidiana i al mateix temps commovedora. Podríem pensar que es repeteix, que a Cross Game hi veiem els elements de sempre (el beisbol, l'amic sobrealimentat, el brètol que en el fons té bon cor, l'home vidu, la vida dels estudiants, les vinyetes sense text que només enfoquen el paisatge o les seqüències en què els personatges parlen sense parlar, etc.), i no ens estaríem equivocant, però com que la cosa funciona tan bé segurament el públic es queda amb ganes de més, l'home repeteix la fórmula i triomfa. Perquè és un mestre. No perd les seves habilitats amb el pas dels anys, per molt que faci l'efecte que "es repeteix".

I l'obra ha tingut prou èxit, com era d'esperar, com perquè se'n fes una versió animada. S'ha començat a emetre al Japó aquest mateix any i de moment se n'han emès 36 episodis. Continua, igual que el manga, que el mes passat va veure aparèixer el 16è volum des que es va començar a publicar de manera serialitzada a la revista Shônen Sunday (naturalment) el 2005.

Si voleu fer-li una ullada, a més que us agradarà, ho podeu fer en anglès a través de les esmentades scanlations, en francès de la mà de Tonkam o en italià per part de Flashbook.