Lectures: Miyuki 1

Amb en Mitsuru Adachi m'ha passat com amb els còmics d'en Batman: abans de llegir el primer ja sabia que m'agradaria molt. No sé com, però ho sabia. Estic llegint la seva obra més coneguda, Touch (Bateadores en castellà), i m'encanta. I per tant volia tastar alguna cosa més d'aquest autor que, a casa nostra, només ha vist editat l'esmentat còmic i Short Program (inacabada per tancament de l'editorial), i per desgràcia de la mà de la pitjor casa possible, Otakuland. En fi, afortunadament es pot recórrer a Itàlia (per preu i edició, la millor opció europea) per tal de fer-se amb unes quantes coses més del mestre Adachi, i penso comprar-me tot el que hagin tret. Una d'aquestes coses és Miyuki, l'anime de la qual es va emetre a Telecinco sota el nom de Vacaciones de verano.

La portada del volum 1, que és el que he llegit. No, no me l'he comprat... encara. L'he llegit escanejat en una traducció a l'anglès, com vaig fer amb My Sweet Sunday, i no hi ha res de pirata en fer-ho, sobretot quan he dit que me la penso comprar. El que passa és que no volia esperar més i tenia ganes de llegir-ne el primer volum. Això és el que he fet i... buf... es confirma que tot el que fa aquest home m'agrada. Tot.


El dibuix és el de sempre, i el protagonista sembla en Tatsuya Uesugi de Touch, és clavat, però de seguida es veu que és una història diferent. Aquesta no és esportiva, com moltes altres del mestre, sinó una d'amors d'institut. Després parlaré de l'argument, però volia comentar que aquest home sap el que es fa, tot el que posa ho posa per algun motiu, i un exemple d'això és que a la pàgina que teniu a dalt fins i tot diu que la mida de les vinyetes té un sentit.


Miyuki és, novament, una història costumista, on les relacions personals tenen un pes importantíssim (i això que a Touch l'autor ja sabia donar molt pes tant a la part sentimental com a l'esportiva), hi ha moments d'humor, de tristesa, de malenconia, les escenes sense diàlegs tan Adachi... El mateix que ens agrada de Touch, però amb una història completament diferent, un triangle amorós amb un final del primer capítol dels que deixen amb la boca oberta. No sé com seran els següents 11 volums d'aquesta història que va durar de 1980 a 1984 (coexistint doncs amb Touch durant uns anys), però aquest número 1 m'ha deixat completament il·lusionat pensant en tot el que encara he de llegir d'aquest home que és capaç de dibuixar dues obres de beisbol de llarga durada (26 volums de Touch i 34 d'H2) i que totes dues hagin tingut èxit.

De debò, en Mitsuru Adachi ha estat molt poc publicat aquí, una gran injustícia, però sigui com sigui recomano a tothom que llegeixi les seves obres, sigui en italià, en francès, en anglès o, amb sort, en la versió original japonesa. Té un estil molt propi, molt vuitanter (cosa que a mi personalment ja m'està bé), i el costumisme de les seves històries les fa universals, perquè tothom ha anat a l'escola i ha viscut situacions semblants a les dels seus personatges, sempre estudiants, i alhora exporta un estil de vida típicament japonès que hem vist en tants i tants còmics i dibuixos animats però no de la mateixa manera. Tot plegat, una barreja d'elements perfecta.