Visionats: Trilogia Back to the Future

He comentat diverses vegades que tinc problemes de memòria a l'hora de recordar sèries, pel·lícules, còmics, etc. I que això té una part positiva, que és que puc tornar a gaudir d'aquestes formes d'entreteniment gairebé com si cada cop fos la primera vegada. Quan es tracta de mites de la infantesa, pel·lícules llegendàries o sèries que tothom ha vist, el "problema" s'accentua. Sí que he vist la trilogia original de Star Wars, per exemple, però no en recordo absolutament res. I el mateix em passava amb Back to the Future, però darrerament hi he posat remei repassant-la en DVD (amb extres i tot). 

Doncs bé, per si algú no ho sap, o no se'n recorda, la història comença amb la primera pel·lícula, de 1985, dirigida per en Robert Zemeckis (com tota la trilogia) i protagonitzada per en Michael J. Fox i en Christopher Lloyd, que fan de Marty McFly i Doc Emmett Brown respectivament. 

En Marty és un adolescent que viu en una família de fracassats i entre els seus amics hi ha el científic boig del Doctor Brown, que inventa una màquina del temps i la instal·la en un Delorean, un cotxe que, com ens expliquen els creadors de la saga, va ser triat per les seves portes, que s'obren cap amunt i fan la sensació de nau espacial. 

El cas és que mentre li ensenya l'aparell, en Doc mor assassinat i en Marty, que fuig, va a parar accidentalment a l'any 1955 (30 anys enrere respecte al moment en què se situa la pel·lícula). Haurà de buscar la manera d'evitar la mort del seu amic, però primer ha de fugir d'una època que no és la seva, sinó la dels seus pares adolescents. 

Aquestes circumstàncies donen lloc a divertides situacions que ja s'han convertit en clàssiques en l'imaginari cinematogràfic i que han estat parodiades sovint, i és que trobar-se amb els propis progenitors ha de ser molt curiós, però adonar-te que tu mateix podries provocar el teu no naixement ja no fa tanta gràcia, i és una de les paradoxes temporals de la trilogia. 

Quan en Robert Zemeckis i en Bob Gale escrivien el guió del film no s'imaginaven que tindria tant d'èxit (va costar 19 milions de dòlars de l'època i va obtenir més de 380 milions en ingressos), però s'equivocaven, i al final es van veure forçats a fer-ne una seqüela. Van posar com a condició que tot el repartiment tornés a formar part de l'equip i gairebé ho van aconseguir, però l'actor Crispin Glover, que feia de pare d'en Marty, es va posar exigent i al final no van poder comptar amb ell, de manera que se les van haver d'empescar perquè no aparegués a la pel·lícula, o si més no que hi sortís prou disfressat de vell com perquè la gent no s'adonés que no era el mateix actor. El mateix va passar amb la noia que feia de xicota d'en Marty, que per una malaltia de la seva mare va haver de renunciar a continuar amb la saga, de manera que la van substituir per l'Elizabeth Shue i van refilmar els instants finals de la primera part, que surt al principi de la segona.

Aquesta seqüela es va llançar el 1989. És la popularment coneguda com a "aquella en què van al futur". Sí, però no. La idea pot semblar excitant, però tal com expliquen després els seus creadors, és fàcil fer una pel·lícula sobre el passat, perquè el coneixem i hem tingut molt temps per estudiar com era exactament, però en canvi quan es tracta del futur... són figues d'un altre paner. 

És per això que el problema que descobreix el doctor Brown i que l'empeny a endur-se en Marty al futur se soluciona ràpidament, així que tornen al 1985 (representa que aquests fets passen un dia després de la primera part) i descobreixen que alguna cosa no ha anat bé i que han de tornar al passat, de manera que el metratge sobre el futur és més aviat escàs. Tot i que intenten, doncs, guarir-se en salut perquè les ficcions futuristes acostumen a sobrevalorar el progrés humà, mentre els protagonistes són al 2015 (que a prop que ens queda, eh?) hi ha una sèrie de coses que vistes des d'ara sabem que són exagerades i impossibles, i probablement el 1989 ja sabien que estaven exagerant. 

A la foto, per exemple, hi veiem una representació de la dinovena part de la saga Tauró, de l'Steven Spielberg, que de fet és productor d'aquesta trilogia. Diria que això és la clau per indicar-nos que no s'estaven equivocant amb la previsió, sinó que l'exageraven expressament. Per si els cotxes voladors no ens n'havien donat la pista. 

Doncs bé, la segona pel·lícula manté la qualitat de la primera part, i el més impressionant de tot és el que aparentment no ho havia de ser tant: han de tornar al 1955, i per tal de fer-ho aprofiten metratge del primer film però també roden escenes noves en un escenari que van haver de recrear, amb la col·laboració de tot l'equip tècnic, que s'havia d'encarregar que realment semblés que ens ficàvem a la primera pel·lícula, sense cometre errors. S'ha de dir que van fer una feina esplèndida i, tal com ens expliquen als extres, però que pel tema ja es podria deduir, això de fer que una seqüela tornés a moments de la primera part (sense que sigui un flaixbac) no s'havia fet mai.

La segona pel·lícula s'acaba d'una manera que exigeix continuació, no com la primera, i és que els productors volien anar encara més enrere, a l'època del Far West, a finals del segle XIX. La tercera part de la trilogia s'estrenava el 1990, perquè durant bona part del rodatge de la segona estaven fent, també, el tancament de la història. 

Van forçar massa les coses? En absolut. Al contrari del que passa actualment, Back to the Future és una història ben lligada, plena de detalls que es respecten d'una pel·lícula a l'altra, alguns d'aprofitats i d'altres que es deixaven anar expressament per donar pistes, i de pas permet a tot l'equip divertir-se fent una mena de western on el to humorístic de la història continua i on es poden veure els tòpics d'un gènere cinematogràfic explotat a l'extrem en el passat de la Història del Cine. 

Per repassar una mica l'argument d'aquesta tercera part, resulta que en Doc ha anat a parar al 1885 (quina casualitat, 100 anys abans del "present" de la història) i no vol que en Marty el vagi a buscar, però el nano ho ha de fer perquè descobreix que el seu amic és a punt de morir assassinat per un avantpassat del "dolent" de la franquícia, en Biff Tannen. I bé, l'aventura està servida. 

Amb la tercera part es tancava la història d'una manera que faria totalment absurda la idea d'una quarta part, i és per això que no s'ha fet ni es farà. Sí, sovint sembla que no i al final es fan seqüeles de films dècades després, però no és el cas. Amb la tercera part ja no hi ha res més a resoldre, i tocar-ho seria un error. Vaja, els creadors de la trilogia ho han deixat ben clar, i si ells ho diuen... 

Així doncs, estem davant d'una sèrie de pel·lícules que van marcar una generació, una fita cinematogràfica dels anys vuitanta que es pot veure avui dia sense trobar-la obsoleta. Els efectes especials es van dur a terme de la manera més tradicional possible, sense ordinadors i amb la mínima ajuda imprescindible de la gent d'Industrial Light & Magic (els dels efectes especials d'en George Lucas), i tot i així tenen un aspecte sorprenentment creïble i gens ingenu, la història té moltes dosis d'humor sense arribar a la paròdia, i que pocs actors interpretin diversos papers i que les caracteritzacions respecte a l'envelliment estiguin "mal fetes" forma part de l'humor de la saga. 

Personalment no hi trobo cap pega, cap punt feble, en aquesta imprescindible trilogia. La recomano a qualsevol persona a qui li agradi el cinema d'aventures ben fet, el dels anys vuitanta, i  jo mateix ja tinc ganes de tornar-la a veure.