Cinema: Herois

La primera vegada que vaig veure el cartell de la pel·lícula Herois vaig pensar inevitablement en la sèrie de televisió, que no hi té res a veure. Herois és una pel·lícula catalana, i he de reconèixer que no em va cridar gaire l'atenció fins que una persona la va veure i em va anar insistint en què l'anés a veure jo també. No vaig dubtar a fer-li cas, i finalment divendres a la tarda vaig trobar el moment per passar per caixa i seure en una butaca de cinema per tal de gaudir de la primera pel·lícula catalana (i en català, que per desgràcia una cosa no sempre comporta l'altra) que veig al cine en tota la meva vida. 

Dirigida per Pau Freixas, que la coescriu amb Albert Espinosa, aquesta cinta de 2010 és un drama que retrata un estiu dels anys vuitanta en què una colla de nens (i una nena) viuran l'última aventura junts abans que... bé, per diversos motius, però no vull explicar-los. És per això que molta gent l'anomena la Goonies catalana, però pel que fa a la resta d'elements no són pel·lícules comparables, ja que a Herois no hi passa res de sobrenatural ni de fantàstic. És una història realista, perfectament creïble, que ens trasllada als anys vuitanta, en una fictícia urbanització de la Costa Brava, i que tant si som nascuts als vuitanta, o nascuts abans i vam viure de ple aquells anys, o nascuts prou temps després com per no saber què vol dir "EGB", ens agradarà perquè ens recordarà moments feliços de la infantesa. 

Tant se val si anàvem a un poble, a un càmping (el meu cas) o a un campament d'estiu. És igual si els nostres Bollycaos portaven cromos del Toi o si ja no en duien. És igual si jugàvem amb G.I.Joes, amb Màdelmans o amb tazos. Tots tenim records agradables de la infantesa i ens provoquen una nostàlgia que no podem evitar. 

Però el cas és que Herois s'ambienta als anys vuitanta, tot i que va alternant aquella època amb el temps present, i està meravellosament ambientada. Cotxes, bicicletes, roba, referències cinematogràfiques (pòster dels Goonies inclòs) i musicals, i fins i tot la fotografia de la pel·lícula, una mica esgrogueïda a les parts dels vuitanta. Tot plegat fa l'efecte d'estar revivint aquells temps, d'ensumar la pinassa i la pols dels camins sense asfaltar, de sentir els grills en aquells vespres de sopar a la terrassa i els grinyols dels reixats de ferro de les cases, d'ensopegar amb les voreres gastades dels carrers i fer-se rascades als genolls en caure de les bicis estil Motoretta.  

Una història senzilla, però molt maca i emotiva, amb una banda sonora excel·lent i un argument molt ben lligat, que quan ens creiem molt llestos ens sorprèn de la manera més inesperada, com correspon a una bona sorpresa. Pel que fa a les actuacions, les dels adults responen a les expectatives i les dels nens, tenint en compte que la majoria d'ells debuta aquí, les superen. Sense exagerar, però les superen. 

És un film sobretot commovedor, en més d'un sentit, que ens farà somriure cada cop que ens desperti records que consideràvem oblidats però que en realitat teníem adormits en un dels infinits calaixos del cervell, i que ens deixarà un regust més aviat agredolç perquè, malauradament, a la vida tot s'acaba, tot, i només ens queda recordar allò que ens feia feliços. Herois ens ajuda a recordar-ho i queda, a més, com una obra mestra del cinema català (aneu a veure-la en català, sisplau, que és la versió original i com la tenen a la majoria de sales). En tenim ben poques, que s'estrenin en pantalla gran, i encara menys (o cap) d'aquesta qualitat, per molt que un sector de la crítica s'hagi posat aparentment d'acord a l'hora de dir que no n'hi ha per a tant. Feu-me cas (a mi i a totes les crítiques que s'hi han rendit) i aneu-hi, que val la pena. I que es noti que també es pot fer bon cinema català, aneu al cine i no la mireu en versió pirata, home...