Menú

dijous, 25 de novembre del 2010

Visionats: Dogma

No és la primera vegada que veig Dogma, del meu admirat Kevin Smith. De fet, si no vaig errat és la tercera. Però esclar, la tercera en aproximadament 10 anys, i si tenim en compte la meva memòria, que és shitty, però shitty-shitty... és com si l'hagués vist per primer cop. El que sí que és cert és que l'últim cop que la vaig veure no coneixia el View Askewniverse (l'univers de personatges dels films d'en Kevin Smith que se situen a l'àrea de Nova Jersey), i com que ara sí que el conec ja es pot dir que he vist Dogma com s'ha de veure. I n'he gaudit molt més.


Dogma (1999), escrita i dirigida per en Kevin Smith, que també hi interpreta el seu habitual paper de Silent Bob al costat d'en Jay (Jason Mewes), és força diferent del que havia fet el mestre fins aleshores. Després de Clerks, Mallrats i Perseguint l'Amy, Smith ja havia aconseguit el renom i els calés per poder dur a terme una història que havia escrit precisament a l'època en què debutava amb Clerks, el 1994.

Deia que n'he gaudit més aquest cop perquè ja conec bé la feina del director, i veure que es van repetint actors i fins i tot personatges d'una pel·lícula a l'altra és un extra que fa somriure i que no es pot apreciar veient-ne només una, de manera aïllada i sense saber de què va això, que és el que m'havia passat els altres dos cops que havia vist aquest film. Ep, no vol dir que veure'l així sigui avorrit, ni que no s'entengui res, però creieu-me, l'experiència canvia. 


També he dit que era diferent del que havia fet fins llavors. De les tres històries realistes que ja ens havia presentat, amb Dogma passava a una pel·lícula amb els seus trets característics més importants (actors habituals —fins i tot hi ha cameos dels protagonistes de Clerks—, diàlegs intel·ligentíssims, abundants i molt animals, la zona, etc.) però també amb elements fantàstics i efectes especials. Aquest cop en Kevin Smith parla de religió. Ho fa fotent-se'n, sí, i amb una bona pila de blasfèmies, però alhora s'ho pren molt seriosament. 

Pel que fa a l'argument, tenim dos àngels caiguts, en Loki i en Bartleby (Matt Damon i Ben Affleck respectivament) que intenten ser perdonats i tornar al Cel gràcies a que un capellà  (George Carlin) està modernitzant la seva església i anuncia un perdó general a qui hi vagi un determinat dia. Mentrestant, però, intentaran carregar-se tots els pecadors que puguin, tot provocant el caos pel camí. Per una altra banda hi ha la Bethany (Linda Fiorentino), que és una catòlica desil·lusionada que un bon dia rep la visita d'en Metatron (Alan Rickman), la Veu de Déu, que li encomana la missió d'aturar els altres dos éssers alats (ja veurem per què precisament ella), perquè si tornen al Cel implicarà que Déu s'equivoca i s'acabaria l'existència. Per tal de dur-ho a terme rebrà l'ajuda de dos profetes, que ja podem imaginar qui són, i també del 13è Apòstol, en Rufus (Chris Rock), i l'exmusa Serendipity (Salma Hayek). També tindrà enemics que voldran aturar-la a ella, dirigits per un altre àngel expulsat, l'Azrael (Jason Lee).


El que llegit sense context podria semblar la típica pel·lícula d'aventures es transforma, a les mans d'en Kevin Smith, en un film d'humor molt marca de la casa, ple de situacions i diàlegs per a pixar-se de riure perquè reinterpreten en clau d'humor els tòpics de la mitologia catòlica. A determinats sectors això no els va fer cap gràcia, però ja sabem com són. Són els que no veuen Camino perquè són de l'Opus i per a ells tot el que sigui qüestionar "L'Obra" és sacríleg, però això sí, es permeten parlar-ne malament sense veure-la.



Però hi insisteixo: malgrat tot, i ja ho diu el director, el missatge que vol transmetre és que Déu existeix, però que les religions estan equivocades en la manera d'entendre'l. I de pas ho fa d'una manera divertida i molt entretinguda, que sempre ajuda a transmetre qualsevol missatge. Jo no hi crec pas, en Déu, però si n'hi ha estic segur, com aquest senyor, que totes les religions estan fent més mal que no pas bé a la seva imatge. 

Una pel·lícula que tothom que l'ha vist recomana, però jo us la recomano encara més si us agraden les pel·lícules d'en Kevin Smith, si bé Jersey Girl i En Zack i la Miri fan una porno no formen part de l'univers que esmentava abans i, per tant, no hi tindrien res a veure tot i ser excel·lents films i no les consideraria referenciables en aquest cas. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails