Sèries: Geek Girl

De vegades començo a mirar sèries per acompanyar, en parella, que potser pel meu compte no m'haurien cridat mai l'atenció, i sé que a l'inrevés també passa. Però mai ho considero temps perdut, perquè em solen agradar, i de vegades fins i tot em sorprenen molt positivament.

És el que m'ha passat amb aquesta sèrie que, a l'hora d'escriure aquestes línies, no se sap si tindrà segona temporada, però que no li cal perquè explica una història tancada, de manera que procedeixo a deixar per escrit les meves impressions al respecte.

Geek Girl és una producció de Netflix estrenada al maig d'aquest 2024 i basada en un llibre del mateix nom de 2013 escrit per Holly Smale. 

La seva protagonista és una noia tímida, amb poques habilitats socials i més aviat maldestra, que resulta que també és friki, i això a l'institut la converteix en el blanc de les befes del típic grupet que va de popular. Viu amb el seu pare, en Richard (Tim Downie), i la seva madrastra, l'Annabel (Jemima Rooper), i els seus únics amics són la Nat (Rochelle Harrington) i en Toby (Zac Looker).

No n'he dit el nom, però ella es diu Harriet Manners (Emily Carey, vista al principi de House of the Dragon fet de jove Alicent), i la premissa de la història és que, un dia que la seva classe va a la Setmana de la Moda de Londres, crida l'atenció d'un agent, en Wilbur (Emmanuel Imani), que a primera vista decideix que l'ha de fitxar per a l'agència de models on treballa.

El problema és que ella, ja ho hem dit, no té gaire desenvolupades les seves habilitats socials, però sobretot sap que la seva amiga, la Nat, sempre ha somiat amb això. 

Tanmateix, no hi hauria història si simplement la Harriet digués que no, de manera que aquest cop de sort -o almenys el que la seva amiga consideraria un cop de sort i l'oportunitat de la seva vida- s'ha d'aprofitar i acaba acceptant.

A partir d'aquí, la veiem endinsar-se en un món dur per al que no està preparada, especialment tal com és ella, passar-ho malament, vessar-la però també viure un somni al qual s'acaba acostumant malgrat la sorpresa i les reticències inicials. Els importants canvis que això porta a la seva vida repercutiran, és clar, en la relació amb els seus pares i amb els seus amics, i l'adaptació no serà pas fàcil.

Per acabar de rematar aquesta mena d'història de Ventafocs, coneix un supermodel d'allò més famós, en Nick Park (Liam Woodrum) que s'interessa genuïnament per ella, cosa que ens proporciona el vessant romàntic d'aquest relat adolescent.

Podríem pensar que Geek Girl és una història miraculosa d'aquelles de "noia descobreix que és l'hereva d'una casa reial i es converteix en princesa i tot li surt més o menys bé", i si algú hi entra per veure aquesta mena d'història, vestits, pentinats i passarel·les, ho tindrà. Però no. Aquesta sèrie té alguna cosa més, i és el que m'agrada a mi, perquè m'hi sento representat: no es diu explícitament, però qui sap de què va ho entén -i després ho pot confirmar amb una ullada a la Wikipedia o a entrevistes que es troben per internet-: la Harriet és TEA, és a dir que té un trastorn de l'espectre autista, de nivell 1, lleu o subtil, diferents maneres d'anomenar el mateix.

I la manera en què es retrata aquesta condició a la sèrie és totalment realista, amb reaccions, lògiques i comportaments que l'autora del llibre, que també ho és -com l'actriu-, coneix perfectament, lluny dels tòpics de comptar escuradents que cauen i fer-se cops a la part de darrer del cap amb la paret, que tant de mal han fet a aquesta estigmatitzada població. 

La Harriet és una noia diferent, ho sap i els altres ho saben -tot  i que no saben per què i ho etiqueten tot de comportaments estranys, antisocials, automarginats..., i aquest és el gran problema dels TEA-, li costa encaixar i això li fa mal, però això no vol dir que no vulgui o no sigui capaç de participar en situacions i activitats que per a les persones neurotípiques són tan naturals com respirar. I és aquest punt el que trobo que fa destacar una sèrie que d'una altra manera hauria estat una més.