Lectures: One Piece - vols. 5 a 8

Fa uns mesos us vaig portar les meves impressions de la primera saga de One Piece, un manga d'una popularitat i un èxit inqüestionables i trencadors de rècords, però en el qual jo mai m'havia endinsat, i que només havia tocat breument molt al principi de la seva primera edició en castellà i, per motius de feina, de manera dispersa.

Però ara que n'ha sortit l'edició en català i en volums triples directament, he tingut l'oportunitat de posar-m'hi seriosament i, després d'haver escrit sobre els quatre primers volums triples, els corresponents a la saga d'East Blue, he decidit fer el mateix amb la següent, la d'Alabasta, que abarca els volums originals 13 a 24 i, per tant, del 5 al 8 d'aquesta edició.

Un cop formada la tripulació bàsica de la banda del Barret de Palla, aquesta s'endinsa al mar Grand Line a la recerca del somiat tresor One Piece que dona nom a la sèrie, i després d'algunes parades on es continua ampliant amb un personatge emblemàtic que les poques i disperses vegades que l'havia vist sempre m'havia fet molta gràcia, el bufó ren antropomòrfic Tony Tony Chopper, els protagonistes es topen amb un sindicat criminal anomenat Baroque Works, amb què l'autor aprofita per fer desfilar una bona colla de personatges i poders extravagants que seran els rivals d'en Ruffy i els seus durant tota la saga.

El nom d'aquesta, de fet, ve del regne que els criminals volen controlar tot escampant-hi la zitzània, una manipulació política en tota regla que provoca una guerra civil. 

Un dels membres dels Baroque Works és, en realitat, la princesa d'Alabasta, la Nefertari Vivi, de caràcter pacifista i que té com a objectiu que l'exèrcit rebel i el del seu pare, el reial, no es trobin i la batalla resultant destrueixi el país.

La Vivi esdevé un membre més de la colla i el segon personatge femení del repartiment principal, si més no temporalment, i aviat veurem com no és la típica princesa que cal protegir -que també-, sinó que té moltes coses per aportar.

Amb tota aquesta aventura, a més de conèixer personatges nous, tant d'enemics com d'aliats -però més secundaris-, uns de més memorables i carismàtics que altres -però que, per la longevitat de l'obra i pel que he dit més d'un cop que l'he tocat una mica per motius de feina, sé que tornarem a veure en alguna altra saga-, ens fem un tip de veure combats trepidants, atacs especials esbojarrats i amb noms cridaners, i litres de sang.

Ja ho vaig dir a la primera ressenya, però aquí la cosa va a més: els personatges, sobretot els protagonistes, pateixen unes ferides esfereïdores, letals de necessitat, però la màgia del còmic fa que recuperar-se'n sigui pràcticament bufar i fer ampolles. No podem donar ningú per mort, ni els més forts ni els que normalment no lluiten però aquí recorren a la violència encara que no se'ns haguessin donat pistes que hi estaven capacitats, i també quan no ho estan gaire, no ens enganyem, perquè també veurem lluitar en Chopper.

Malgrat aquesta violència, acompanyada del corresponent dramatisme i les frases lapidàries, en aquesta saga hi continua havent lloc per a l'humor, amb els gags recurrents de la banda del Barret de Palla i els nous que s'estableixen amb les dinàmiques entre el repartiment creixent, però també per a les emocions.

El final estricte de la saga, que es difumina quan s'enganxa amb el preludi del que serà la propera, és un moment lacrimogen que em fa l'efecte, des del desconeixement, que es recorda com una de les escenes més emblemàtiques d'un manga llarguíssim i on, sens dubte, hi ha d'haver molta competència en aquest sentit.

El manga, amb aquesta aventura prou llarga per si mateixa, es consolida, tal com ho fa la fama d'en Ruffy i la seva banda entre els pirates i la Marina, i si bé em vaig prendre els 4 volums anteriors (12 d'originals) com una prova per decidir si m'hi quedava o no, parafrasejant la famosa cita de la pel·lícula Django, de Quentin Tarantino, si amb aquella primera saga One Piece tenia la meva curiositat, amb la segona ha aconseguit la meva atenció.