Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris One Piece. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris One Piece. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de novembre del 2026

Lectures: One Piece - vols. 5 a 8

Fa uns mesos us vaig portar les meves impressions de la primera saga de One Piece, un manga d'una popularitat i un èxit inqüestionables i trencadors de rècords, però en el qual jo mai m'havia endinsat, i que només havia tocat breument molt al principi de la seva primera edició en castellà i, per motius de feina, de manera dispersa.

Però ara que n'ha sortit l'edició en català i en volums triples directament, he tingut l'oportunitat de posar-m'hi seriosament i, després d'haver escrit sobre els quatre primers volums triples, els corresponents a la saga d'East Blue, he decidit fer el mateix amb la següent, la d'Alabasta, que abarca els volums originals 13 a 24 i, per tant, del 5 al 8 d'aquesta edició.

Un cop formada la tripulació bàsica de la banda del Barret de Palla, aquesta s'endinsa al mar Grand Line a la recerca del somiat tresor One Piece que dona nom a la sèrie, i després d'algunes parades on es continua ampliant amb un personatge emblemàtic que les poques i disperses vegades que l'havia vist sempre m'havia fet molta gràcia, el bufó ren antropomòrfic Tony Tony Chopper, els protagonistes es topen amb un sindicat criminal anomenat Baroque Works, amb què l'autor aprofita per fer desfilar una bona colla de personatges i poders extravagants que seran els rivals d'en Ruffy i els seus durant tota la saga.

El nom d'aquesta, de fet, ve del regne que els criminals volen controlar tot escampant-hi la zitzània, una manipulació política en tota regla que provoca una guerra civil. 

Un dels membres dels Baroque Works és, en realitat, la princesa d'Alabasta, la Nefertari Vivi, de caràcter pacifista i que té com a objectiu que l'exèrcit rebel i el del seu pare, el reial, no es trobin i la batalla resultant destrueixi el país.

La Vivi esdevé un membre més de la colla i el segon personatge femení del repartiment principal, si més no temporalment, i aviat veurem com no és la típica princesa que cal protegir -que també-, sinó que té moltes coses per aportar.

Amb tota aquesta aventura, a més de conèixer personatges nous, tant d'enemics com d'aliats -però més secundaris-, uns de més memorables i carismàtics que altres -però que, per la longevitat de l'obra i pel que he dit més d'un cop que l'he tocat una mica per motius de feina, sé que tornarem a veure en alguna altra saga-, ens fem un tip de veure combats trepidants, atacs especials esbojarrats i amb noms cridaners, i litres de sang.

Ja ho vaig dir a la primera ressenya, però aquí la cosa va a més: els personatges, sobretot els protagonistes, pateixen unes ferides esfereïdores, letals de necessitat, però la màgia del còmic fa que recuperar-se'n sigui pràcticament bufar i fer ampolles. No podem donar ningú per mort, ni els més forts ni els que normalment no lluiten però aquí recorren a la violència encara que no se'ns haguessin donat pistes que hi estaven capacitats, i també quan no ho estan gaire, no ens enganyem, perquè també veurem lluitar en Chopper.

Malgrat aquesta violència, acompanyada del corresponent dramatisme i les frases lapidàries, en aquesta saga hi continua havent lloc per a l'humor, amb els gags recurrents de la banda del Barret de Palla i els nous que s'estableixen amb les dinàmiques entre el repartiment creixent, però també per a les emocions.

El final estricte de la saga, que es difumina quan s'enganxa amb el preludi del que serà la propera, és un moment lacrimogen que em fa l'efecte, des del desconeixement, que es recorda com una de les escenes més emblemàtiques d'un manga llarguíssim i on, sens dubte, hi ha d'haver molta competència en aquest sentit.

El manga, amb aquesta aventura prou llarga per si mateixa, es consolida, tal com ho fa la fama d'en Ruffy i la seva banda entre els pirates i la Marina, i si bé em vaig prendre els 4 volums anteriors (12 d'originals) com una prova per decidir si m'hi quedava o no, parafrasejant la famosa cita de la pel·lícula Django, de Quentin Tarantino, si amb aquella primera saga One Piece tenia la meva curiositat, amb la segona ha aconseguit la meva atenció.

 

 

 

 

 

diumenge, 9 d’agost del 2026

Lectures: One Piece - vols. 1 a 4

Fins no fa gaire no m'hauria imaginat que acabaria escrivint una ressenya com aquesta al blog, perquè l'obra en qüestió, per molt que sigui el manga més supervendes de la història i tremendament popular, sobrepassant llegendes com Bola de Drac o Naruto, en realitat no em va convèncer quan me'l vaig intentar llegir fa moltíssims anys, quan s'editava en grapa -quin format més dolent per al manga, per l'amor de Dende!-. 

Alguna cosa no m'acabava de convèncer, a banda del dibuix, i després simplement he estat testimoni de com durava i durava en el temps i s'anava fent famós, fins al punt que va començar el 1997 i encara no ha acabat, amb més de 100 volums que recopilen la seva publicació setmanal a la revista Shônen Jump. Sabia també que l'anime s'estava doblant al català, però no m'hi vaig ficar mai. Ara, però, en tenim en marxa la publicació del manga en català, en uns toms triples que van cridar l'atenció de la meva filla, els vam començar a agafar de la biblioteca perquè se'ls llegís ella, i ja posats me'ls estic llegint jo també, de manera que ja puc dir que estic llegint One Piece. 

No tinc gaire clar com vull afrontar aquests articles, si és que n'hi ha més -qui sap, potser me n'acabo cansant, de llegir o de parlar-ne, tot i que espero que no-, però en principi no faré un repàs d'esdeveniments com en altres casos. Tampoc tinc intenció de parlar de la premissa ni els personatges, que a aquestes altures ja coneix tothom que pugui estar mínimament interessat en aquesta obra, i soc jo qui hi arriba tardíssim.

El que sí que sé és que en aquesta primera entrada vull aclarir que he fet el tall al quart dels volums catalans, que és quan hi ha un canvi de saga, i que aquests volums inclouen, al seu torn, tres volums de l'edició estàndard que no vam tenir mai en el nostre idioma, en el qual apareix per primera vegada directament en aquest format. Per tant, el que he llegit fins ara han estat els 12 primers volums de One Piece, dels espaterrants 115 que porta publicats, i encara en seran més. 

Dit això, un petit incís sobre la traducció: és fantàstic, tot i que arriba molt tard, tenir aquest manga tan important en català, però trobo que des del punt de vista lingüístic la traducció deixa una mica a desitjar. Parlo d'algunes expressions calcades del castellà (com la de la imatge) i d'altres mal aplicades, contrastant amb algunes formes ultracorrectes com "per a" en comptes de "per", "mai no" en comptes de "mai" o la forma plena dels pronoms febles malgrat que -per les ordres que ens arriben a la feina- les editorials que publiquen manga en català en teoria prefereixen un llenguatge més col·loquial, amb les formes reduïdes d'aquests pronoms. A banda d'això, hi ha coses com la confusió freqüent de "l'hi" i "li", que s'ha de dir que és el punt feble de molts traductors i traductores.

Tornant a l'obra en si, he de dir que tenia unes nocions molt bàsiques i limitades dels protagonistes de l'obra, i amb la lectura d'aquests volums he pogut conèixer els seus orígens i com es van coneixent, cosa que ha estat agradable i enriquidora. Per motius de feina he estat en contacte amb trames molt més avançades de manera tangencial i esporàdica, però m'agradarà veure d'on ve tot plegat.

Aquí coneixem, doncs, el seu protagonista, en Monkey D. Ruffy, amb el seu estrambòtic poder que li atorga un cos de goma i un caràcter optimista, determinat i imaginatiu que dona lloc a combats d'allò més espectaculars i sorprenents; l'esquerp Roronoa Zoro, que vol ser el millor espadatxí del món, el mentider de bon cor Usopp, la misteriosa i reservada Nami i el magnífic cuiner faldiller i especialista en el combat amb les cames Sanji, que conformen el que de moment és la tripulació del protagonista, decidit a ser el rei dels pirates i obtenir el cobdiciat tresor anomenat One Piece.

Durant els capítols en què es van coneixent veiem combats cada cop més esbojarrats, amb enemics més temibles que els que han vist fins llavors, com correspon a un shônen mereixedor d'aquesta etiqueta, i una barreja d'humor, epicitat i violència.

Perquè en surt molta. Encara que els personatges demostrin tenir una resistència extrema a les ferides letals per a les persones normals, hi veiem córrer molta sang i es fumen uns mastegots que fan por. Però el to general és d'humor i amb el típic missatge d'esforç, lluita pels somnis i amistat. Sense deixar de banda moments de drama i llàgrimes.

Encara que, com he dit al principi, el dibuix no em va resultar gaire atractiu quan vaig intentar començar la sèrie a l'adolescència, i reconec que encara ara no és el que jo associo mentalment a l'"estil manga", he de dir que és perfectament adequat al ritme i el dinamisme que Eiichirô Oda dona a les seves pàgines i vinyetes, i que l'autor mostra una imaginació desbordant pel que fa al disseny dels personatges i els seus enemics, i és capaç de caracteritzar-los d'una manera clara.

Se'm fa una mica difícil llegir aquests volums tan gruixuts en el temps habitual de préstec de la biblioteca -tot i que es pot demanar pròrroga, és clar-, perquè lluiten molt, sí, però també xerren, però he d'admetre que això ja és culpa de les meves circumstàncies personals, en què el temps lliure és escàs i a certes hores els meus ulls ja no poden més. De moment, però, One Piece m'ha fet una bona segona impressió i continuaré llegint-la.


 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails