Sèries: De yakuza a mestre de casa

Estic convençut que alguna vegada us ha passat que no havíeu fet cas d'alguna sèrie fins que un bon dia, per avorriment, la proveu i us agrada. De vegades ja passa, això. Que alguna cosa no ens crida l'atenció quan està de moda, però després sí.

Va ser el cas d'una sèrie d'anime que té pocs episodis, però que he anat veient en estones mortes i el cert és que li he acabat agafant el gust. Avui parlaré de la seva primera temporada, i al gener, que se n'estrena la segona, potser també li dedicaré una entrada.

Gokushufudô és un manga de Kousuke Oono que es publica a la revista japonesa Kurage Brunch des de 2018 i que duu 10 volums recopilatoris. Al nostre mercat el publica en castellà Ivrea amb el nom de Gokushufudô: Yakuza amo de casa.

El manga va tenir una adaptació a sèrie d'imatge real, un dorama com en diuen al Japó, de 10 episodis l'any 2020, fa uns mesos se'n va estrenar una pel·lícula també live action i, pel mig i encara en marxa, tenim la sèrie animada de Netflix també de 10 capítols que, com deia al principi, el 2023 torna amb més episodis.

De què va, però, aquesta història? Doncs es tracta d'un relat realista i quotidià, un slice of life, que segueix les aventures quotidianes d'un exmembre de la yakuza, el crim organitzat japonès, que ara és mestre de casa, no sabem ben bé per què -almenys no s'explica a l'anime-, i que ho viu amb la mateixa passió amb què exercia la seva tasca anterior. 

L'home, anomenat Tatsu ("Tatsu l'Immortal", li deien), és un autèntic crac de tot allò que té a veure amb la cura de la llar i la gestió dels recursos, un mestre de la cuina, la neteja i les compres, mentre que la seva dona, la Miku, una otaku, treballa en una oficina.

Aquesta subversió dels rols tradicionals, al contrari del que es podria pensar, no és la gràcia de la sèrie, i ni tan sols se'n fa cap gag. És una situació normalitzada en el context de Gokushufudô, mentre que l'humor rau en l'estranyesa de veure un excriminal d'aspecte perillós en un escenari tan pacífic i duent a terme les seves tasques amb devoció. 

Però només des d'un punt de vista estètic, sinó també per la seva manera de parlar i moure's, tan amenaçadora malgrat ell mateix, que fa que algunes persones amb les que interactua li tinguin por sense saber que és un tros de pa, però aquí entren en joc els prejudicis, els malentesos -estic segur que es perden jocs de paraules de l'original- i les situacions que no són el que semblen, com ara, per posar un exemple, quan algú es troba en Tatsu tacat de sang i n'extreu conclusions precipitades.   

Alguns gags també tenen a veure amb les trobades del protagonista amb altres membres de la yakuza, tant del seu clan com dels rivals, i les situacions absurdes, en tant que extremament quotidianes, en què acaben tots plegats. 

No sé si al manga o en propers episodis s'arribarà a explicar com va passar d'un extrem a l'altre, l'entranyable Tatsu, però la seva història m'ha recordat una mica la de Saint Oniisan, el manga sobre la vida de Jesús i Buda al Japó contemporani. En aquell cas vaig deixar de seguir-lo perquè em semblava que era un humor avorrit de tan blanc que era. Aquesta obra, però, sí que m'agrada, i fins i tot el seu estil d'animació mínima, criticat per a alguns perquè sembla que sigui un còmic animat -fins i tot hi apareixen onomatopeies escrites!-, el trobo atractiu.

I cal dir que és un relat amè, perquè en cada episodi veiem diverses històries curtes, així que no n'hi ha cap que s'acabi fent pesada, i és que abans que això pugui passar -i, evidentment, hi haurà premisses que ens agradaran més que altres-, ja s'ha acabat i se'ns explica una altra anècdota. Crec que no hi perdreu res si en mireu 3 o 4 episodis per provar-la. A més, no són gens llargs.

 

Lectures: Jinbe, de Mitsuru Adachi

En la meva darrera comanda (no són gaire habituals, no us penseu) de manga en italià, que és la meva alternativa per tal d'aconseguir manga barat, en un idioma que entenc bé llegit i sobretot per a aconseguir títols que aquí no es publiquen, vaig demanar unes quantes coses del meu mangaka preferit, en Mitsuru Adachi, i ja n'he llegit una.

Es tracta de Jinbe, un volum únic que recopila una història publicada de manera molt irregular a la revista Big Comic Original entre 1992 i 1997. En aquest cas estem davant d'un manga seinen, dirigit al públic adult en comptes del més jove com seria el cas del shônen, que és el que acostuma a tocar aquest autor a qui hem vist tocar també sense cap problema el shôjo o manga en principi per a noies, però al cap i a la fi Adachi es mou a la frontera de diversos públics objectius amb comoditat, per tant no ens en sorprenem gaire.

Si heu llegit mai algun còmic d'aquest autor o alguna de les meves ressenyes sobre els mateixos sabreu que l'esport és un element imprescindible de la seva bibliografia, però en el cas de Jinbe és completament secundari i de fet forma part del passat del seu protagonista masculí, però no del seu present. 

El personatge principal de l'obra és en Jinpei "Jinbê" Takanashi, un home de prop de 40 anys que en els seus anys d'institut havia estat un porter de futbol de reconeguda qualitat, però que ara treballa en un aquari i és un apassionat dels peixos. El seu sobrenom ve de "jinbezame", el nom japonès per al tauró balena. 

Com no sorprendrà cap coneixedor de l'obra d'Adachi, en Jinbe és vidu, i viu amb la seva fillastra des que es va casar amb la mare d'ella, que va morir fa gairebé 5 anys, al cap de poc de casar-se amb ell. Per tant, tenim una família atípica, quelcom bastant freqüent als còmics d'aquest senyor.

La Miku té 17 anys i és la fillastra d'en Jinbe, però malgrat que ha viscut com a filla seva només des dels 12 anys no el rebutja de cap de les maneres, ans al contrari, i troba perfectament natural viure amb ell en comptes d'amb el seu pare biològic, de qui la seva mare es va separar abans de casar-se amb en Jinbe.

És una noia molt responsable, comprensiva i atenta, i s'estima molt els seus dos pares. Tot allò que fa ho fa pensant en el benestar de tots dos, perquè malgrat que viu amb en Jinbe les seves poc freqüents trobades amb el pare biològic estan exemptes de problemes i tensions. 

No és el cas de la relació entre en Jinbe i en Yukio Miyage, el pare de la noia, a qui no agrada que la Miku s'estimi més viure amb un home amb qui no té lligams de sang que no pas amb el seu únic progenitor viu que, a més, és un home amb diners.

També sabem que la relació entre en Jinbe i la Rikako, la mare de la Miku, ve d'abans del primer casament de la difunta, i que en Yukio era senpai (alumne més gran) d'en Jinbe. Malgrat les tensions que es respiren quan aquests dos personatges es troben, queda clar que hi ha cordialitat i que per damunt de tot el que més els importa és la felicitat de la Miku. 

Presentats els personatges, hem de dir que Jinbe és una història realista, com és habitual en el mestre Adachi, i que està dividida en 7 episodis que ens van explicant situacions quotidianes en què s'aprofundeix en la relació entre els dos protagonistes.

Una relació que el que ens mostra és un pare (tant se val que no sigui biològic) que té cura de la seva filla, i una filla que es va fent gran i que com tothom passa per l'adolescència, cosa que implica nous reptes que no fan gràcia a cap pare, com és el cas de l'existència d'un pretendent, curiosament l'as de l'equip de futbol de l'institut.

El tema que planteja Jinbe, però, no és com viuen l'adolescència els propis afectats i els seus pares, sinó quins són els autèntics sentiments d'en Jinbe cap a la Miku i viceversa. Sí, perquè tant ells com sobretot els personatges secundaris especulen, directament o mitjançant metàfores, sobre la naturalitat de l'emparellament de pares i fills al regne animal i per què hauria de ser diferent entre els humans.

És un tema polèmic i per tal de no rebentar res evitaré parlar de la resolució de la història, un relat tendre per altra banda i que m'hauria agradat que tingués un xic més d'extensió. El que sí que diré és que el simple plantejament del tema em sembla més aviat poc creïble perquè, al cap i a la fi, lligams de sang a banda, el que fa que dues persones siguin família és com les han educat o com han conviscut. 

Per tant es podria dir que és un manga que m'ha agradat força, però per la mestria amb què narra el senyor Adachi més que no pas pel seu tema, perquè jo que no tinc cap filla trobo impensable que em pogués passar mai pel cap mirar-me'n una, encara que fos una fillastra coneguda ja de grandeta, com una possible parella. Ara, parlem-ne amb en Woody Allen. En fi, al món tot és possible, i si més no en Mitsuru Adachi toca el tema amb molta delicadesa, com no podia ser d'una altra manera venint d'ell.

Si voleu llegir Jinbe, manga curt i molt amè, teniu diverses opcions: en japonès, si en sabeu i sou capaços de trobar-la en alguna botiga en línia que ofereixi un preu d'enviament raonable, en italià com he fet jo (i és una molt bona edició amb pàgines en color i tot) o, encara que normalment no en sigui partidari, com que en aquest cas està més que justificat perquè no hi ha cap traducció oficial en cap idioma de l'estat espanyol, a través d'una scanlation com aquesta. A més, hi ha una sèrie d'imatge real o dorama que es va emetre al Japó el 1998 en 11 episodis.