Cinema: Inside Out 2 (Del revés 2)

Si bé Disney ha estat tradicionalment reticent a fer seqüeles de pel·lícules (almenys per al cinema), però últimament s'hi ha animat, a Pixar mai li ha sabut greu recuperar històries d'èxit i ampliar-les per mirar de repetir el triomf, satisfer el públic i continuar obtenint beneficis.

Després que diverses de les seves pel·lícules es convertissin en sagues, ara ha estat el torn d'Inside Out, en català coneguda també com a Del revés, que 9 anys després de la seva estrena el 2015 torna amb la continuació de les aventures de la Riley i les seves emocions.

Inside Out 2 o Del revés 2, dirigida pel debutant Kelsey Mann en comptes d'en Pete Docter, director de la primera part, ha arribat després de molt de temps d'expectació des que se'n va confirmar la producció, i és que Inside Out, per bé que no era dels films més digeribles pel públic infantil i no es pot dir en veu tan alta allò de "les pel·lis de Pixar són per a petits i grans" -i el mateix passa amb aquesta segona entrega-, va agradar molt, en el seu moment, pel retrat que feia de les emocions d'una nena a través de personatges que les representaven i estaven instal·lats al seu cap.

Què ens podia oferir, doncs, aquesta nova pel·lícula? De manera molt intel·ligent, el que fa és entrar en una nova etapa de la vida de la protagonista humana del primer film, la Riley, només dos anys després, però dos anys cabdals perquè, amb 13 d'edat, ja és adolescent.

Amb l'adolescència arriba la pubertat, el perillós però temptador botó vermell de la consola de control de les emocions que se'ns mostrava ja al final de la primera pel·lícula, i que era una pista del que vindria, perquè és això: ara la Riley ha començat a sentir coses que quan era una mica més petita no es podia ni imaginar, i això li provoca canvis d'humor i preocupacions que els seus pares sabien que tard o d'hora arribarien, però que mai són agradables per a ningú.

Ara bé, no es tracta de fer un relat humorístic convencional d'aquesta part de la vida de les persones, tampoc a l'altra pel·li, sinó que, com podíem esperar, Pixar ho fa a través dels personatges que ja coneixíem i que representen les emocions bàsiques de la noia, que van una mica perduts en aquesta nova etapa, però també amb l'arribada de nous personatges que personifiquen les noves i més complexes emocions que donen sentit a la pel·lícula.

Aquestes són la Vergonya, l'Ansietat, l'Enveja i l'Ennui, la paraula francesa per a avorriment, però és el que s'ha decidit des de traducció i ho haurem d'acceptar, així com la llicència popular que s'ha permès en fer servir l'adverbi casi en comptes del correcte quasi o gairebé. Com a mínim, aquest cop no s'han hagut de lamentar quadros, barcos ni enterros.

En fi, els quatre nous personatgets, amb aspecte de titelles de Jim Henson, com les emocions originals, tenen els seus moments per brillar i els seus gags, però també un líder clar, que és l'Ansietat, així com la Joia ho és del grup original, i aquesta adopta un paper antagonista al film perquè, ara que les quatre noves emocions s'han instal·lat a l'interior de la Riley, desplacen per la força les emocions bàsiques que hi havia fins ara, un reflex dels canvis que està experimentant la noia amb l'arribada de la gran P.

A banda de tot això, que és el reclam de la pel·lícula, a l'exterior veiem com és la vida de la Riley més enllà d'ella mateixa i som testimonis de com es replanteja conceptes com l'amistat, perquè ara té dubtes sobre els seus propis principis i objectius, ja que en entrar a l'institut properament el que vol és el que vol tothom: ser acceptada, no tal com és, sinó com ens diu la societat que hem de ser, i això provoca un terrabastall amb les seves amigues dels últims anys.

Inside Out 2 explora aquesta mena de conflictes, aquest ritus de creixement propis de l'adolescència, i veurem com, a través de les metàfores imaginatives del món de l'interior de la Riley, es va decidint el seu destí i quin dels dos grups d'emocions és el que prevaldrà. 

Com deia més amunt, la pel·lícula, encara que transmeti emotius missatges a través de personatges bufons i colorits que viuen aventures amb mil obstacles i força moments d'humor, pot arribar a fer-se llarga per als infants, és quelcom que vaig sentir expressat en veu alta al cinema veient la primera part i m'ha tornat a passar ara, perquè no l'acaben d'entendre, i és que estem parlant, al capdavall, de sentiments complexos, més encara que a la primera Inside Out, i en general tenim tendència a veure audiovisual animat amb criatures només per les idees preconcebudes que tenim tots plegats respecte al format. 

A l'altra banda d'això, és clar, tenim una nova pel·lícula de dibuixos animats més que vàlida per als adults, que en són, trobo, el target principal. De fet, no és estrany que se'ns faci algun nus a la gola amb segons quines situacions amb què ens podem identificar o que estem vivint o sabem que viurem aviat amb la nostra canalla.

Inside Out 2 és una coherent continuació del que ja havíem vist, amb algunes idees noves pel que fa a la representació de les emocions, els sentiments i els pensaments, i sempre és agradable retrobar-se amb mons que ens van deixar un bon regust en el passat. Si li hem de trobar algun punt feble, però, tenim el típic de les seqüeles d'obres sorprenents: que la posada en escena ja no ens sorprèn, perquè ja l'esperàvem així. Tot i aquest inevitable "defecte", penso que és una excel·lent segona part que cap dels fans de la primera s'hauria de perdre.

Sèries: Beef

Quan s'anuncien els guanyadors de premis de cinema i televisió és un bon moment per descobrir coses que potser ens haurien passat per alt per culpa de l'oferta excessiva que tenim a les plataformes de streaming, llevat que ens agradi buscar productes més desconeguts, de nínxol, que també està bé.

En el cas de la sèrie que avui ens ocupa, em va cridar l'atenció que la sèrie i els seus dos protagonistes rebessin premis tant als Globus d'Or com als Emmy, entre molts altres guardons i nominacions, i descobrir que era una minisèrie i que, per tant, no hi hauria d'invertir mesos, em va ajudar a prendre la decisió de veure-la.

Beef és una comèdia dramàtica pel director Lee Sung Jin per a Netflix que consta de 10 episodis que es van publicar a l'abril de 2023. Amb un repartiment d'intèrprets d'origen o ascendència asiàtica en la seva immensa majoria, explica la història d'una enemistat sorgida d'una disputa en un aparcament que, vista en perspectiva, té una importància inversament proporcional als extrems a què arriben els seus protagonistes.

Ell és en Danny Cho (Steven Yeun), un contractista de pa sucat amb oli que viu en un motel amb el seu germà i que no és especialment bo en res, tot i que intenta emmascarar amb una actitud falsament segura la sensació que és un perdedor. La mala sort que acostuma a tenir, combinada amb el seu costum de fer el mínim esforç, ajuden a què tingui aquesta percepció, i l'espectador la comparteix.

El seu somni és fer calés per construir una casa per als seus pares, que se'n van tornar a Corea després de perdre el motel, del qual eren propietaris, per culpa d'un cosí d'en Danny, i demostrar-los tant a ells com a si mateix que és un home en qui es pot confiar.

Ella és l'Amy Lau (Ali Wong), que té un negoci de plantes que està intentant vendre per una quantitat de diners que li solucionaria la vida mentre manté la família. 

L'Amy té un temperament fort i una obsessió amb les pistoles, i quan en Danny sense voler gairebé xoca contra el seu cotxe en fer marxa enrere a l'aparcament d'uns grans magatzems, ella li ensenya el dit del mig, cosa que desencadena una violenta persecució en cotxe pels carrers del seu veïnat tranquil als afores de Los Angeles.

En Danny viu amb el seu germà petit, en Paul (Young Mazino), un dropo que aparentment és una càrrega per al seu germà, però al darrere d'aquesta situació hi ha unes circumstàncies que coneixerem més endavant. 

En Paul juga un paper determinant, sense voler-ho, en la disputa entre en Danny i l'Amy, i desencadena algunes de les coses més greus que passen a la sèrie.

Per la seva banda, l'Amy viu amb el seu marit George (Joseph Lee), d'ascendència japonesa i escultor que viu a l'ombra de la fama del seu pare, ja desaparegut, que va tenir força èxit en l'ofici. Ell, en canvi, no en té tant com per mantenir la família, i principalment s'encarrega de tenir cura de la casa i la filla del matrimoni, la petita June (Remy Holt), ajudat en part per la seva pròpia mare, la Fumi (Patti Yasutake), que no s'entén gaire amb la seva nora.

En George és bon paio, atent i amable, però l'Amy el trova avorrit, i el fet d'haver de ser ella qui manté, pencant moltíssimes hores, la família, en una casa enorme d'un barri benestant, la té en constant tensió, agreujada pel moment decisiu en què es troba la possible venda del seu negoci.

És en aquest context d'infelicitat de tots dos, per motius diferents, que la disputa comença i, per desgràcia per a ells i el seu entorn, es va agreujant d'una manera absurda amb un intercanvi de putades que esdevé una competició que ni en Danny ni l'Amy volen perdre.

Així, la tragicomèdia està servida i ens trobem amb un desenllaç d'aquells que ens deixen una sensació de neguit, i ens fan reflexionar sobre les expectatives, la ira, les frustracions i com les canalitzem, així com sobre la forta unió d'aquests dos protagonistes basada en l'enemistat mútua. 

En principi, com he dit abans, és una minisèrie, però quan publico aquesta entrada llegeixo que s'està estudiant fer-ne una segona temporada, amb uns altres intèrprets i una altra història, ja que aquesta queda tancada, de manera que potser acaba esdevenint una sèrie antològica. Sigui com sigui, de moment tenim aquests més que notables 10 episodis.