D'un temps ençà, per evolució personal, manca de temps i dedicació també a d'altres activitats de lleure, de shôjo o manga per a noies en llegeixo molt poc. Hi ha autores, però, que m'interessen especialment des de sempre, com és el cas de la Wataru Yoshizumi, de la qual vaig ressenyar fa uns anys un manga que encara ara m'agrada molt, Marmalade Boy.
N'he llegit més coses, però els volums únics encara els tinc pendents, llevat del més recent que s'ha publicat (aquí, perquè al Japó va sortir el 2009), que duu el nom d'una manera italiana de preparar el cafè i que ja havia tingut l'ocasió de "llegir" en el procés de revisió de la traducció, però que ara comento com a lector del producte final.
Cappuccino és el nom d'aquest volum únic publicat per Planeta Cómic aprofitant l'avinentesa del XXI Saló del Manga, tot i que com és habitual disponible a les botigues un temps abans. Acompanyava, per cert, el primer número de Marmalade Boy Little, la seqüela de l'obra més coneguda de l'autora, i l'altra llicència anunciada fa més temps del que els fans de la mestra Yoshizumi hem considerat adequat respecte al llançament real.
En fi, aquest manga és més adult del que estem acostumats a veure en l'autora -tot i que, insisteixo, em falta llegir els seus altres volums únics-, de fet és un josei o manga per a dones adultes, i toca un tema que precisament comentava fa uns dies amb una amiga que no acostumem a veure a la ficció.
Des de ben petits ens inunden amb històries d'amor que naturalment -si no, no tindrien gaire interès- tenen complicacions, però que sempre acaben amb un final feliç que acostuma a ser el casament o la confirmació dels sentiments mutus d'una parella. No ens expliquen què passa després, ni com és el dia a dia d'una parella del món real, amb totes les complicacions que hi pot haver.
A Cappuccino els protagonistes ja comencen emparellats, ens estalviem la típica odissea del shôjo, que al capdavall estem davant d'un josei però jo diria que fronterer amb el shôjo. Viuen junts, ens expliquen ràpidament i en forma de narració com han arribat a aquesta situació -amb reticències per part dels pares d'ella, és clar, perquè això d'anar-se'n a viure amb el xicot sense casar-s'hi és una mica massa difícil de digerir- i el que veiem és precisament el seu dia a dia, la convivència, els problemes de món real i de la civilització occidental, típics i tòpics com el fet que ell no fot brot a casa malgrat que ella també treballa, però amb els quals, al capdavall, ens podem identificar perquè o els hem viscut o coneguts nostres ens els han explicat.
Totes les parelles tenen problemes d'adaptació i de convivència. En molts casos, no gosaria dir si majoria o minoria, indiquen que aquelles dues persones no han d'estar juntes, però en d'altres es poden superar. En aquest manga es planteja, a més del flagrant desequilibri en les tasques domèstiques i la carrinclona manera de veure el matrimoni per part d'ella (fases, temps adequats, vida de mestressa de casa, etc.), un tema tan quotidià i real com l'enamorament d'una tercera persona.
L'autora, en aquest cas, fuig d'arguments rocambolescs com ara complicadíssims canvis de parella i creixements familiars inversemblants, divorcis adolescents o transvestismes estudiantils i agafa una qüestió tan gastada en centenars de productes de ficció per a tractar-la d'una manera seriosa, informada, realista i sorprenentment profunda per a un manga que, per l'autora que és, esperava més frívol que no és en realitat.
N'opinem el que n'opinem, la infidelitat -o la possibilitat d'aquesta- és quelcom massa complex per a classificar-ho com a acció purament malèvola. Al darrere hi ha uns sentiments i unes reflexions que sovint es deixen de banda i que aquí la Wataru Yoshizumi toca amb molta sensibilitat i rebla amb un final agredolç també perfectament plausible. M'ha agradat molt.
