Menú

divendres, 13 de gener del 2012

Lectures: Q&A, número 2

Tal com vaig prometre l'altre dia, en parlar de les futures lectures que m'havien proporcionat els regals de Nadal i Reis, ja he llegit el segon volum de Q&A, del meu estimat Mitsuru Adachi, i el comentaré una mica, encara que aniré més per feina perquè ja vaig aprofundir en parlar del primer


Primer de tot he de dir que, tenint en compte que al Japó surt un volum cada sis mesos, em va sorprendre que Panini en llancés el segon volum al cap de només dos mesos (de fet, no hi arriba) de l'aparició del primer, que va sortir al XVII Saló del Manga. Però ep, no ens en queixarem, oi? Això només vol dir que arribarà un moment que sortirà un volum cada molts mesos, però en fi, certament tenia ganes de saber com continuava la història. 


Al volum 2 la cosa continua més o menys com la vam deixar al primer. No se sap cap on s'encamina l'obra i se succeeixen els capítols autoconclusius en què el fantasma d'en Q té un paper més o menys important, de vegades ens fa emprenyar i d'altres somriure, però principalment aquest segon volum serveix per presentar dos personatges nous, que són l'Ichirô Ogasawara, autodeclarat rival de l'Atsushi, i la Shinobu Ôchi, una judoka que coneix l'Atsushi de fa anys encara que ell no la recorda.


Aquest és el fet més destacat del número 2, un número on s'ha de dir que el mestre Adachi introdueix una dosi d'humor més alta del que havíem vist a la primera entrega (i ja vaig dir que aquesta no és de les habituals obres amb toc dramàtic de la seva extensa bibliografia), més situacions picants (sense ensenyar res, que és l'Adachi!), més cameos d'ell mateix i també un parell de moments en què se li'n va una mica el cap i posa escenes que no tenen massa sentit. 


Com a aspectes negatius, n'hi ha de tres tipus. El primer, aquest de les escenes sense sentit que he comentat, que és atribuïble a l'autor, igual que les pàgines extra del final amb humor absurd. El segon, de la retolació, que fa que ens trobem un cartell traduït, amb un asterisc que ens fa llegir exactament el mateix text en castellà sota la vinyeta. És a dir, una traducció redundant. Per tal que us feu una idea del problema, la decisió de Panini pel que fa a onomatopeies és deixar-les en japonès i posar al costat i en petit la traducció al castellà (cosa que em sembla molt encertada), i amb els cartells importants l'opció ha estat sempre traduir-los i ja està, però no "sobretraduir-los".


Només passa dos cops, amb un mateix cartell, i és aquest, que a més ens porta al tercer punt negatiu, i aquest ja és greu i de traducció: el cartell és del club de judo de l'institut Meika, però es tradueix dos cops com a "club de kendo". I com ho he detectat abans de comparar-lo amb la versió original? Doncs perquè dins el club el que s'hi practica és el judo, no el kendo, disciplines molt diferents perquè la primera la coneixem tots i la segona és la típica de l'espasa de bambú amb el casc de reixa. Un lapsus, vaja. 

Al primer tom ja en teníem un, en una nota de traducció que descrivia el Kôshien com l'estadi de Tòquio on se celebren diversos esdeveniments com ara concerts (descripció que correspon al Tokyo Dome, en realitat, que seria com el nostre Palau Sant Jordi o l'Estadi de Montjuïc), mentre que aquesta nota hauria d'haver dit que és un estadi de beisbol famosíssim de Nishinomiya, a prop de Kobe, on es disputa la fase final del torneig nacional de beisbol de Batxillerat.


Deixant de banda aquests petits problemes és una bona traducció, com ja ho era la del primer volum, per a un tom entretingut i amb molt de regust d'Adachi, amb les seves típiques imatges delicioses de paisatges urbans detalladíssims, entre les quals la de la pàgina que he posat. 

No obstant això, ja ho vaig dir fa gairebé dos mesos: Q&A és una obra menor d'en Mitsuru Adachi, i en aquest segon tom veiem poca evolució de la història. A mi em continua agradant perquè sóc molt fan d'aquest autor, però els otakus poc pacients que hagin començat a llegir-la per recomanació dels veterans podria ser que l'abandonessin. Espero que no, que aguantin una mica i que l'editorial no es penedeixi d'haver-hi apostat, encara que la tria d'aquesta obra hagi sorprès tothom. Jo, per part meva, espero amb ànsia el tercer tom, que segons l'estupenda base de dades Listado Manga arribarà al febrer (per tant aviat cremarem la distància amb el Japó).

6 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. L’altre dia em vaig poder llegir el primer tom d’aquesta història i bé, si he d’escollir entre si m’ha agradat o no, diré que m’ha agradat, però com bé dius es tracta d’una obra menor. De tota manera, si tinc l’oportunitat de llegir algun tom més, així ho faré.

    El que em sembla més curiós és el paral•lelisme que hi ha entre fa sis anys i ara: l’Atsushi sempre havia viscut a l’ombra del seu germà, ara si el recorden és per ell i si els esdeveniments més interessants es donen gràcies a les situacions que crea el fantasma. És com si la vida del protagonista hagués d’estar buida sense el seu germà, encara que ell no se n’adoni. De moment, el protagonista és massa passiu pel meu gust: en comptes de carregar amb el pes de la història, és la història qui el carrega a ell.
    D’altra banda, queda ben clar que el germà de la Yuho és una clara autocrítica a l’autor i tot i que trobo que és una bona idea m’hauria agradat que fos més subtil. El mateix em passa amb la publicitat dels seus mangues quan en Q els llegeix, la presentació de la noia que pot veure fenòmens sobrenaturals i el fanservice que apareix quan se suposa que el protagonista ha de tenir un flash back de la seva infància i, en comptes d’això, apareix un cos en bikini.

    D'això del Kôshien no me’n vaig adonar perquè com que ja sabia què era, no em vaig molestar en llegir-ho, però si ho hagués fet, m’hauria estirat dels cabells, ja que considero que és una errada bastant important. Amb el que ha passat amb el kendo: tres quarts del mateix. Solc ser bastant exigent amb les traduccions, sobre tot amb coses tan òbvies com aquestes. Tret d’això, no recordo haver vist res estrany, tot i que he de reconèixer que tampoc em vaig submergir completament en la lectura.

    ResponElimina
  3. Al final el vas llegir? Me n'alegro. Doncs mira, si no et va desagradar llavors et recomano Touch de totes totes. :)

    El que dius de l'Atsushi és veritat, però no és casualitat. Un dels tres protagonistes de Touch és igual que ell, una mica babau i passota, però se'ls acaba agafant afecte, creu-me.

    Sobre el que dius del germà de la Yuho no és ben bé així: el mestre Adachi surt tal qual a la història, com a cameo, no és el germà d'ella. Són personatges diferents. Però sí que hi surt molt més que en obres anteriors, n'abusa una mica, i l'autopublicitat i el fanservice també tenen un grau més elevat del que és habitual.

    Els lapsus de traducció els anomeno així perquè sí, fan ràbia, però són lapsus. La traductora la conec personalment i és molt bona, però de vegades es despista i des del meu respecte més absolut ho dic, perquè n'he llegit diversos títols i m'he adonat que els errors que té són sempre d'aquesta mena.

    ResponElimina
  4. M'alegro que segueixi agradant-te aquest manga, encara que sigui una obra menor, no deixa de ser del teu autor preferit..

    Recorda a deixar-me'l quan acabi tot el manga pendent del meu calaix o bé Touch directament, si vols :)

    ResponElimina
  5. Millor que el deixem per a més endavant, quan hagi acumulat més toms. Quan atrapi el Japó haurem d'esperar 6 mesos entre tom i tom.

    Touch em sembla bona idea, però... li faràs el mateix cas que a I"s? XD

    ResponElimina
  6. Jajaja val, doncs per més endavant.. igualment pensa que tinc molt manga i també llibres... pel que no passa res

    I''s el vaig començar mentre tu feies feina, i últimament a aquelles hores segueixo dormint XD

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails