Menú

dijous, 12 de novembre del 2009

Lectures: El Expediente Einstein

La lectura de la que vull parlar avui no és gens habitual en aquest bloc. No és un còmic, i tampoc no és una novel·la com les que algun cop he ressenyat), sinó un llibre de no ficció. És un gènere que m'agrada molt, sempre que el tema m'interessi i em cridi l'atenció tant pel títol com pel que promet a la contraportada.

El Expediente Einstein. El FBI contra el científico más famoso del mundo, de Fred Jerome, em va captivar en primer lloc pel preu, perquè tot i ser una primera edició, en tapa dura i més de 500 pàgines, valia 3 euros allà on el vaig trobar, una botiga de Gran Via 2 on tenien llibres de saldo, una cosa que, per cert, ja no es veu tant com abans. I com que anava de l'FBI i la seva persecució d'un personatge que a mi, com a tothom, sempre m'havia semblat totalment allunyat de l'escàndol, el llibre em va conquistar i se'n va anar amb mi cap a casa.



Anys després me l'he llegit, i és que no llegeixo les coses per ordre d'arribada, sinó segons el que em ve de gust en cada moment. A El Expediente Einstein, entrant ja en matèria, es parla de com l'FBI va intentar treure's de sobre Albert Einstein, per a molts el personatge del segle XX i Premi Nobel de Física, a més d'autor de la Teoria de la Relativitat, perquè els resultava incòmode políticament parlant.

Einstein era d'esquerres, com l'autor del llibre, que no se n'amaga. De fet, tothom té ideologia, així que mentre la deixi ben clara abans d'intentar que algú es prengui seriosament un text o un parlament seu, no hi hauria d'haver problema. Doncs bé, el protagonista d'aquesta obra era d'esquerres, pacifista en extrem, i especialment antiracista (recordem que era jueu i sabia el que era ser perseguit per motius religiosos o ètnics). Va haver de fugir d'Alemanya per aquesta manera de pensar i a sobre perquè era jueu, i als anys 30 diguem-ne que no era gaire recomanable quedar-se en aquell territori. Així que se'n va anar cap als Estats Units, on era reverenciat, per fer-hi de professor universitari a Princeton.



Aquesta foto, una de les més famoses del segle XX, contribuïa a la imatge del científic que en tenia la gent i encara té: la de geni despistat, i en absolut interessat pels problemes del món real. Però no era així, i l'FBI ho sabia, i l'Einstein va dedicar la seva vida a l'estudi però en la mateixa mesura (o més) a la lluita pels drets humans (tot i que sí que és cert que era una mica masclista, segurament el seu únic defecte ideològicament parlant), fent servir la seva fama per poder arribar a més gent amb els seus discursos.

Això el feia potencialment perillós, molt perillós, i l'FBI, amb J. Edgar Hoover al capdavant, va fer mans i mànigues per desprestigiar-lo i si calia deportar-lo dels EUA durant els anys 50, afavorit pel clima que havia creat el McCarthisme. Però com que el científic era tan popular no podien fer cap moviment sense tenir cap prova sòlida de la seva condició de comunista i espia, característiques que li atribuïen sense dubtar, però que no podien demostrar. En molts altres casos, milers de persones desconegudes o menys conegudes que ell van ser empresonades i/o van perdre la feina pel simple fet de ser d'esquerres o, sovint, per errors de l'FBI. De retruc, tot un país vivia amb la por i es dedicava a denunciar els veïns per qualsevol collonada que els fes semblar mínimament rojos.




Total, que el llibre explica, amb abundantíssimes notes a peu de pàgina (i això és el que el fa una mica feixuc perquè trenca el ritme d'una lectura que, d'altra banda, és força amena), el periple del senyor Edgar Hoover, ple de mentides, situacions absurdes i falses acusacions, per acabar amb l'home més famós del segle passat, que lluny de viure als núvols es va passar la vida lluitant i força amargat per les dificultats amb què es trobava.

Recomano el llibre a aquells que els agradi llegir obres de no ficció, que tinguin interès pel tema de la Caça de Bruixes dels anys cinquanta i seixanta als Estats Units i que vulguin conèixer una faceta del doctor Albert Einstein desconeguda per a la immensa majoria de la gent, tant al seu país d'acollida com, evidentment, a l'exterior. Una cosa sí que li va sortir bé, a l'FBI, i és que en no atacar obertament Einstein no van fer gens de publicitat de la seva ideologia, no van tenir pebrots d'enfrontar-se a un home les opinions del qual ningú no hauria gosat jutjar. Ja els va anar bé que en quedés la imatge que es podria resumir amb la fotografia en què treu la llengua. Sort que el senyor Fred Jerome va fer aquesta monumental tasca de documentació i la va transformar en llibre.


dimecres, 11 de novembre del 2009

Moments inoblidables: la Mort d'en Vegeta

La mort d'en Vegeta és un dels moments inoblidables de Bola de Drac i de l'anime en general. És un personatge que no arriba mai a caure excessivament bé, i que consti que és un dels meus preferits de la sèrie, però mica en mica li vas agafant, més que afecte, respecte. Un aliat de valor incalculable, un esplèndid guerrer que amb el temps va passar a un segon pla, però no tant com els altres amics i aliats d'en Son Goku, a qui per cert va vèncer les dues vegades que van lluitar.


Aquest orgullós guerrer de l'espai va caure davant d'en Freezer, va ser el primer i únic que el va matar. La segona mort del Príncep va ser a causa d'una inútil autoimmolació que pretenia acabar amb en Bu. Però la mítica és aquesta, la primera.

Abans de veure'm obligat a pujar aquest vídeo després de retallar-lo n'hi havia un que tenia un tros en japonès. Jo ho atribueixo al fet que deu ser capturat d'alguna de les últimes emissions, perquè se sap que cada cop que emetien la sèrie censuraven més coses, fins a extrems absurds, i tanta sang i mort devia ser massa difícil de digerir per a vés a saber qui. El cas és que devien muntar el vídeo amb la part que faltava treta d'un tall en japonès, però aquest que he pujat jo deu ser capturat d'un DVD.

El cas és que aquest vídeo ens mostra l'agonia d'un dels personatges més forts de Bola de Drac, un lluitador incansable que, al cap i a la fi, es va deixar guanyar una mica per la bondat i amabilitat dels terrestres que el van acollir, fins al punt de quedar-se amb "la noia de la sèrie", amb qui va tenir dos fills.


dimarts, 10 de novembre del 2009

En Nappa, de Bola de Drac

Continuo amb la nova secció de personatges, i avui parlaré d'un que no té pràcticament carisma, però que sempre he trobat interessant. Es tracta d'en Nappa, el company d'en Vegeta de Bola de Drac.


Tenia un aspecte imponent, i la seva força era tan gran que ens va transmetre el terror dels protagonistes, que fessin el que fessin no podien aspirar a res més que provocar-li ferides de poca consideració.


Un dels moments més impactants de la sèrie, sens dubte, va ser el sacrifici (literal) d'en Xaos, que va autoimmolar-se perquè va pensar que era l'única manera de vèncer en Nappa. L'únic que va vèncer fent això va ser la seva armadura (que no és moc de gall dindi, però que no era l'objectiu), i gastava d'aquesta manera la seva segona i última vida, perquè ja havia mort durant la saga d'en Cor Petit i EN TEORIA no podia tornar a ressuscitar.


Malgrat els esforços d'en Krilín, en Son Gohan, en Cor Petit Jr. i en Ten Shin Han, a més del difunt Xaos, el màxim que van aconseguir va ser deixar-lo en calçotets. Però en Ten Shin i en Cor Petit també van morir lluitant contra ell.

En Nappa era un home que es deixava endur per la fúria, i no li va fer cap gràcia que en Vegeta li ordenés esperar l'arribada d'en Goku per fer més interessant la conquista que tenien pensada. La seva força impressionant, però, quedava en no-res quan s'acollonia davant del petit Vegeta, i posteriorment amb la derrota clamorosa a mans d'en Goku.


En Goku se'l va ventilar en uns minuts, i després en Vegeta, que el considerava un perdedor (i a sobre en Goku l'havia deixat invàlid), el va rebentar amb un gest de la mà. Brutal. Un dels grans enigmes sobre el personatge és la seva calvície. Sempre s'ha dit que els Guerrers de l'Espai tenien uns cabells indomables, no aptes per fer-hi pentinats que no fossin el natural. Com és que aquest home era calb? No ho era, o almenys no quan en Vegeta era jove:


Hem de deduir, doncs, que es rapava al zero i s'afaitava el cap. Però se suposa que això tampoc no ho hauria de poder fer, ja que no deixa de ser una alteració del pentinat. En fi, un misteri més de la sèrie. Sigui com sigui, d'alguna manera la gent el recorda, perquè se n'han fet conyetes:


Senzillament genial. A la Britney li queda millor això que li han posat que no pas la imatge que va donar en aparèixer pelada així.


Feu-la gran, si no es veu clar. És una figura articulada d'en Nappa... amb el cap d'un conegut actor espanyol. Impagable i friki.

 

I acabem amb un tio disfressat de Nappa. Devia acabar també en calçotets? 



divendres, 6 de novembre del 2009

Compres de divendres a la tarda

Avui he fet la ruta de les botigues de còmics de la zona de l'Eixample Dret (Passeig de Sant Joan, Alí-Bei, Via Laietana...) i he comprat algunes cosetes. No són gaires, però mira, m'han fet il·lusió. En primer lloc, al Norma Outlet, he comprat el tercer tom de 17 Años, col·lecció que em van recomanar i que tindrà el seu darrer volum aviat, ara que Mangaline, després d'una pausa, la continua.



El següent i últim lloc on he comprat ha estat Continuarà, que a l'entrada té piles de còmics de saldo, quantitats immenses d'un grapat de volums majoritàriament únics (millor per als que tenim problemes d'espai), que ja em van cridar l'atenció fa temps perquè eren editats per Ponent Mon, que no és una editorial barata, però que m'he decidit a comprar avui, després de saber que es tractava d'autors, si em permeteu el castellanisme, gafapasta, i que estaven molt bé.




Venga, saca las joyas, de Yoshihiro Tatsumi. Me l'he començat a llegir al metro i ja en faré una ressenya quan me l'acabi, però comença d'una manera molt impactant. Segur que se'm farà curtíssim. Pel que acabo de llegir, són històries curtes. Per una banda és una llàstima, però per l'altra també està molt bé.




En la prisión, de Kazuichi Hanawa, un altre recomanat i que té bona pinta. Publicat el 2000, es una obra autobiogràfica en què l'autor parla de la seva estada a la presó per possessió d'armes. I bé, també m'he comprat un caprici que no té res a veure amb els còmics, però en aquest bloc antigament també parlava de videojocs.


 

Una figureta oficial del Koopa Troopa, el meu personatge preferit de l'Univers Mario! Continuarà és l'únic lloc on l'he vist, en tot el Saló del Manga no el vaig trobar, i fins i tot hi ha una col·lecció de figures del Super Mario Kart, joc on els participants eren 8, i de figuretes n'hi ha 7, i quina falta? El Koopa Troopa! Doncs au, me l'he comprat normal, que és com l'he trobat.


dijous, 5 de novembre del 2009

Personatges rondinaires

Sempre m'han caigut bé els personatges rondinaires de totes les formes d'entreteniment possibles, entre elles el cinema, les sèries i els programes de televisió o els còmics. I he pensat a fer-ne un recull, una selecció dels que em vénen a la memòria. Comencem:


En Rondinaire, un dels set nans de la Blancaneu



Clint Eastwood, tant a Million Dollar Baby com a Gran Torino



El senyor Fredriksen, d'Up



Al Pacino en el seu paper de Tinent Coronel Frank Slade, a Scent of a Woman



El mític barrufet rondinaire



Oscar the Grouch, de Barri Sèsam



En Shikamaru, de Naruto, probablement el meu preferit



En Vegeta, un altre crack



No podia faltar la senyoreta Rottenmeier, de Arupusu no shôjo Haiji, o Heidi



Una altra llegenda, l'M.A. Barracus de The A-Team


 
En Black Jack, protagonista del manga homònim

I amb aquest onzè personatge s'acaba el meu petit repàs a alguns dels més rondinaires que han passat per les diverses formes d'entreteniment. Són personatges que al principi fan ràbia, o no, però que amb el temps es guanyen l'afecte de l'espectador o lector quan es veu que en el fons tenen bon cor i bones intencions.

De tant en tant hem de poder queixar-nos i veure la part dolenta de les coses, oi? Cal que hi hagi un contrapunt als que van per la vida tan feliços i sense pensar en les possibilitats negatives que totes les coses tenen.


dimecres, 4 de novembre del 2009

Cinema: This is it

No és un tema del que acostumi a parlar en aquest bloc protagonitzat sobretot pels còmics i les sèries d'animació, però el cas és que la música és un dels meus entreteniments, tot i que no pas el favorit, i dissabte vaig anar a veure una pel·lícula-documental relacionada amb un dels artistes més grans de tots els temps, This is it, que recull (afortunadament en V.O.S.) els assajos de la gira que en Michael Jackson, en pau descansi, no va poder ni començar per culpa de la seva mort sobtada aquest mes de juny.



M'he adonat que força gent no sap exactament què és This is it, de manera que abans de donar-ne l'opinió diré una mica de què va. No és una pel·lícula sobre la vida del Rei del Pop, ni un compendi d'entrevistes, ni un repàs dels moments més importants de la seva carrera. No és res d'això. Tampoc no es parla, ni ho faré jo ara, sobre les acusacions de què va ser absolt i que li van costar probablement la salut. This is it és el material que Jackson va encarregar filmar per tenir documentats els assajos de la que havia de ser la seva última gira, amb 50 concerts a Londres, que van vendre totes les entrades en poc temps.


Aquesta és l'aparició, del mes de març, en què va anunciar els concerts. Està en anglès, però s'entén perfectament. Deia "see you in July", però no va veure néixer aquell mes. Després de la seva mort, que va commocionar el món (no només de l'espectacle), es va decidir que el material enregistrat es muntaria de manera que tingués interès cinematogràfic i s'estrenaria arreu del món als cinemes i durant dues úniques setmanes. El tràiler és aquest:



Al documental podem veure diverses coses que els fans més irreductibles ja es devien imaginar, però que els més normalets com jo o els que no se'n consideren fans segur que no havíem pensat: aquests concerts haurien estat increïbles, s'estava preparant tot amb un afecte que poques vegades s'ha vist en d'altres artistes, i en MJ tenia encara la veu i les cames com quan era jove. Confesso que abans que morís em feia una mica de por que es posés a fer més concerts, després de tants anys semi-retirat, i més quan molts altres cantants que van tenir el seu moment de glòria als anys setanta ara fan més aviat pena. Però esclar, estem parlant de gent com en Serrat, en Raphael o en Camilo Sesto. Michael Jackson és d'una altra dimensió.



Deixo en format panoràmic aquest vídeo que mostra un dels moments més impactants pel que fa a com haurien estat els concerts. També hi podem notar que anar a veure This is it al cine és com anar a un concert lleugerament descafeïnat perquè els decorats i la roba estaven a mig preparar, però un "lleugerament descafeïnat" que ja voldrien molts altres cantants i grups per als seus concerts.

A mi em va agradar molt, la pel·lícula, i no es parla pas de la seva mort, en cap moment. Simplement són uns assajos, el reflex de com estava cuidant en Michael aquesta gira de comiat, de la il·lusió que encara tenia per satisfer els fans, i del que s'ha perdut amb la seva desaparició. Una sensació agredolça, en definitiva.

dijous, 29 d’octubre del 2009

XV Saló del Manga

Avui, que és dijous, he anat al XV Saló del Manga, amb invitacions cortesia de la feina, com cada any! És la primera vegada que hi vaig un dijous, i l'experiència ha estat tan satisfactòria o més que la de l'any passat, que com que tenia un viatge el cap de setmana hi vaig anar en divendres.

A mi les aglomeracions m'angoixen molt, em fa molta ràbia fer cues i veure la Farga plena de gent em fa pensar que s'ha de ser idiota per no passar l'event a Montjuïc, que és on es fa el Saló Internacional del Còmic de Barcelona, i on tot queda més espaiós. Però en fi, la cosa és que hi he pogut anar avui i he fet les meves voltetes i les meves compres tranquil·lament, sense presses.


La tradicional foto des de la part de dalt



Una troballa nostàlgica. La Xixi de l'època del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.



Una altra imatge per a la nostàlgia, tot i que no són dibuixos oficials. Si més no, no de la sèrie original. Eren en una parada que venia, entre moltes altres coses, les samarretes dels equips més coneguts de la sèrie, tot i que eren més benintencionats que autèntics. I carets també.


 
Aquesta és la foto entranyable...




Exposició del cèlebre il·lustrador Luís Royo amb motiu de la publicació del seu àlbum Dead Moon, d'inspiració oriental (d'aquí la relació amb aquest Saló especialitzat).



També hi havia una exposició-homenatge al tristament desaparegut Yoshito Usui, el pare de Crayon Shin-chan, autoretratat a la imatge. Una exposició curta, petitona, però que s'agraeix.



Alguns dels dibuixos dedicats que va fer per a Daruma, el lloc on treballo. I dic "alguns" perquè falta, per exemple, el que em va fer a mi i que guardo com un tresor de valor incalculable i que tot i així no vendré mai.



Una petita mostra de l'enorme quantitat de marxandatge que hi ha sobre la sèrie.



Ninotets, videojocs i al fons la història on va aparèixer la gent de Daruma, inclòs un servidor.



Alguns volums originals del còmic. Al darrer publicat fins ara, el 49, a baix de tot a la dreta, és on es recopila la història que, com comentava, em té a mi en forma de cameo.



Mix Connection i Super Shufu Tsukimi-san, dues obres del mestre Usui completament diferents de Shin-chan.



Una làmina d'aquestes que s'anomenen cels i que es fan servir per a l'anime.



Una exposició de quadres inspirats en el Japó. Aquesta és la senyal de terra d'stop, que en japonès m'encanta.



Com sempre, una foto on surto jo, amb una imatge promocional de Dr.Slump de fons.



I ara el que tots estàveu esperant: les meves compres. Doncs el que he comprat ha estat, pel que fa a segona mà, els volums 6 i 7 de 20th Century Boys, el 2 de 17 Años i el 8 de Slamdunk. I de novetats, el volum únic Hitler, la novela gráfica i el 4 de Pluto.



Una figureta d'en Satanàs Cor Petit, Jr., que també fa gràcia de tant en tant...



I una d'una escena d'Astroboy, però m'ha costat decidir-me perquè totes les figures que veig d'aquesta obra m'encanten. Aquesta representa el combat entre l'Astroboy i en Pluto, una història que va inspirar el manga de Naoki Urasawa anomenat precisament Pluto i el volum 4 del qual, si teniu memòria, recordareu que he comprat avui.

I això és tot pel que fa al XV Saló del Manga, on m'ho he passat molt bé un any més. Des que vaig començar a anar-hi, que va ser a la tercera edició, diria que hi he faltat un parell de vegades, però totes les altres m'hi he deixat caure en algun dels dies que estava obert. I que continuï!


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails