Compres en temps de crisi

Benvolguts lectors i benvolgudes lectores, continuo interrompent el cicle d'en Popeye, però no passeu ànsia que aviat tornarà, perquè avui he fet unes compretes necessàries, assenyades i per fugir una mica de la realitat que vivim i que també em toca a mi (què us pensàveu?).

Archivos de Batman 4. Justament estic a puntíssim d'acabar la lectura del primer volum d'aquesta col·lecció que va començar Norma i que va continuar Planeta fins que la va cancel·lar al número 7 (que és fins on s'ha publicat als EUA, també), i avui vaig i em trobo el volum 4 (ja tenia fins el 3) a meitat de preu, no sé si perquè és de segona mà, que no ho sé, o perquè és una col·lecció cancel·lada i és un reclam. Bé, una troballa que m'ha fet il·lusió i que comprèn els números 87 a 102  (1944-1945) de Detective Comics, la capçalera que va veure néixer les aventures del meu superheroi preferit.

 

El llibre Batman R.I.P., que inclou els números 676 a 681 de Batman i que representa la part principal de la saga del mateix nom, amb esdeveniments previs i conseqüències de llarga durada. Vaja, l'esdeveniment de la temporada 2008-2009 que s'estava preparant des de feia un parell d'anys. Encara no m'he endinsat en el seu pròleg, perquè esperava tenir aquest llibre per poder llegir la saga completa, i és que ja tenia el que ve després. Diuen que ha decebut molta gent, i m'imagino per què, però feu el favor... no us devíeu pensar que era una mort real... Estic segur que m'agradarà, ni que sigui perquè comportarà uns canvis bastant importants, que són els que donen videta (ja té conya, la cosa) a una col·lecció tan longeva.

Finalment el número 30 del volum II del Batman de Planeta (inclou el Detective Comics 852 i el Batman 685), situat uns mesos després de Batman R.I.P. però encara dins les seves conseqüències. L'he comprat perquè em faltava i així tenia al dia la col·lecció, tot i que encara me'n falten uns quants per llegir. 

I això ha estat tot, compres monotemàtiques però que combinen l'etapa més moderna del personatge amb els seus inicis, tan interessants històricament parlant com ingenus i tòpics. Ara sí que tinc Batman per estona!

Moments inoblidables: la mort de l'Scott Scanlon

Permeteu-me que interrompi el cicle de Popeye per fer una nova entrega dels Moments Inoblidables del món de l'entreteniment. Em sembla que no n'havia parlat abans en aquest bloc, però m'agrada Beverly Hills 90210. De fet m'encanta. Quan era petit em fumia de ma germana, que la mirava, però ja als 17 anys vaig enganxar algunes de les últimes temporades a Telecinco i allà va quedar la cosa, fins que Televisió de Catalunya ens la va portar fa uns anys en català (una nova versió, perquè es veu que antigament Telecinco ja havia fet alguna prova d'emissió en català de les seves sèries, però amb un doblatge de l'època).  

Molta gent devia fugir, de tota manera, de Beverly Hills quan es va passar pel K3, per allò de "és que en català em sona estrany" i tota mena d'excuses típiques de l'autoodi català. Però no és el meu cas, ans al contrari: que l'emetessin en aquell moment i a més en català era el que em calia per veure-la d'una vegada i cronològicament, sobretot els primers anys, que de petit havia ignorat. I, personalment, trobo que queda molt millor el títol en català, que se salta senzillament la referència del codi postal que hi ha en anglès, que no pas el sobrenom pel qual es coneixia la sèrie en castellà, manllevat de l'eslògan de la Coca-cola d'aquells temps.

La primera cançó d'entrada! Que mítica! I com havia d'evolucionar amb el temps per acabar esdevenint un inoblidable opening, amb la música més enganxadissa de la història de la televisió... Però no som aquí per parlar d'això, sinó del moment inoblidable que inaugurarà el cicle (que continuaré a mesura que aconsegueixi els vídeos per tallar-ne la part que m'interessa i pujar-la a Youtube) de Beverly Hills dins la secció: la primera mort d'un personatge. Una mort aparentment inexplicable, sense gaire repercussió en la resta de personatges, però no per això menys impactant. 

L'Scott Scanlon era l'amic d'en David quan encara era un pela-canyes com ell, però va morir en una època en què el personatge interpretat per en Brian Austin Green començava a ser acceptat dins la colla dels "populars" i tenia molt abandonat el seu antic millor amic, fins al punt que va assistir a la seva festa d'aniversari (on, toca't els ous, es produeix la mort de l'homenatjat) forçat per la mare del seu amic.

Hi va haver un moment en què vaig pensar que en David estaria afectat per tot això, sí, i ara el veurem, però no va passar d'aquí. Ben aviat es va oblidar el tema. És curiós com es va passar pàgina amb la mort de l'Scott. De fet, això succeïa al capítol 14 de la segona temporada, i no se'n va tornar a parlar. D'acord, Beverly Hills no és una sèrie amb una complexitat argumental destacable, i hi ha més moments incoherents durant els 10 anys d'emissió de la sèrie original, però la mort d'un protagonista (encara que fos entre protagonista i secundari) hauria d'haver tingut més pes. Vegem l'única reacció que hi va haver:

Que gran per part dels guionistes, oi? Muntar una escena tan sorprenent per conscienciar els espectadors sobre la importància de l'amistat, encara que després part dels protagonistes es passessin la vida robant-se la parella, un acte de pura amistat. Doncs no, senyores i senyors, no és això. L'intèrpret de l'Scott, en Douglas Emerson, es va retirar de l'actuació de sobte, va anar a la universitat i va servir a l'Exèrcit dels Estats Units fins que se'n va jubilar el 2003. Ara viu retirat a Denver (Colorado), té 35 anys, és casat i té dues filles, i cap intenció de tornar a actuar.

Per tant, entenc que segurament ho va decidir i va fotre enlaire els plans dels guionistes, que es van haver d'inventar aquesta història pel canvi d'humor del jove Douglas. O vés a saber, potser sí que primer va ser la sorpresa del guió i després la retirada, però jo m'inclino més a pensar que el tio va donar els 15 dies i es va enrolar a l'exèrcit.

Els personatges de Popeye

He dubtat a l'hora de decidir el títol de l'entrada d'avui, perquè no sabia si posar "Els personatges de Thimble Theatre", que és el nom original del còmic, o el que he acabat posant. I m'he decidit per al segona opció per diversos motius: atraurà més lectors (no em direu que no sóc honest i honrat), actualment la tira es diu així i els dibuixos animats, que són la versió més coneguda arreu del món, també es diuen així, Popeye.

Dit això, avui parlaré dels personatges més significatius de l'univers Popeye, nascuts sense cap garantia de supervivència en el seu moment, en un còmic on el repartiment va començar a variar des de l'aparició del personatge que el faria famós, l'esmentat mariner guerxo i forçut.

 

Si us sembla bé comencem amb en Popeye, el secundari que va esdevenir protagonista absolut i indiscutible i que va canviar el nom del còmic que el va veure néixer. Forçut, especialment quan menja espinacs (afegit dels dibuixos animats que després es va traslladar a la tira diària), és un gran amant de les baralles, però per sobre de tot és un home honrat, honest i que vol que el deixin viure a la seva manera, sense imposar-li normes. 

Olive Oyl, o Olivia (i en algunes versions en castellà fins i tot Rosario), és la noia d'en Popeye. Té un caràcter esbojarrat i sempre intenta posar-lo gelós quedant amb altres homes. 

 

Aquí la tenim amb una de les seves conquistes. De fet, va canviar el seu antic xicot per en Popeye. Abans de tot això, quan era la noia d'en Ham Gravy, era fidel i molt gelosa. Per cert, la seva imatge, coneguda arreu del món, també va inspirar el disseny del perfum Cheap & Chic de Moschino:

No m'ho invento pas jo, fins i tot en algun cofre que he vist, d'aquells que també porten cremes i coses d'aquestes, hi havia imatges de l'autèntica Olive.

El de la dreta és en Ham Gravy (inicialment Harold Hamgravy), el primer xicot de l'Olive, que va ser eliminat de Thimble Theatre després de 10 anys (era un dels tres protagonistes fundadors, juntament amb l'Olive i en Castor Oyl) amb l'arribada d'en Popeye. Una injustícia de la que ja vaig parlar en algun dels articles anteriors sobre aquest còmic. S'ha de dir, però, que pel que sembla, abans de l'arribada del mariner en Ham tenia les seves històries amb altres dones i a més era un  impresentable. Va fer alguna aparició esporàdica després de la mort de Segar, però ja no va tornar a ser el mateix. I també surt breument a la pel·lícula d'imatge real de 1980.

 

En Castor Oyl (sí, tota la família de l'Olive té nom d'olis, alguns amb conya i tot), el germà de l'Olive, que completa el trio protagonista inicial. És el primer amic d'en Popeye, i sovint intenta aprofitar-se de la seva força, com quan el converteix en boxador, però en el fons se l'estima i el respecta tot i els insults que li dedica cada cop que perd la paciència amb ell. Amb el temps també acabarà marxant de l'obra, deixant la seva funció al següent personatge:

 

 

En J. Wellington Wimpy, que jo recordo dels dibuixos animats però que encara no he conegut als còmics que m'estic llegint. M'hi identifico perquè es passa el dia endrapant hamburgueses, una cosa que jo voldria fer però que no pot ser. Es veu que el seu nom s'inspira en el d'un professor que havia tingut E. C. Segar i la seva personalitat en la del director de l'orquestra on havia treballat l'autor. "Wimpy" també va esdevenir el sobrenom del bombarder de la II Guerra Mundial Vickers Wellington i va donar lloc a una cadena d'hamburgueseries.

Pel que fa al personatge en sí, en Wimpy és un amic d'en Popeye (encara no sé com es coneixen), i malgrat que és un dropo i es passa el dia menjant hamburgueses, fa la funció de contenir en la mesura del possible els rampells forassenyats del seu amic.

I aquí tenim en Pesolet (o Tusturró, o Cocoliso en castellà), anomenat Swee'Pea en anglès. Al contrari del que es pensa la gent, no és el fill d'en Popeye i l'Olive, que de fet no estan casats oficialment, sinó un bebè que en Popeye es troba i del qual es fa responsable des de llavors. La seva versió animada, curiosament, ofereix diverses explicacions segons el moment: ha estat des de nadó abandonat fins a nebot de l'Olive o d'en Popeye. 

En Bluto. Sí, no "Brutus". El coneixem pel nom de Brutus perquè així es va quedar als països de parla hispana (i suposo que a la versió catalana també), però en realitat sempre s'havia dit Bluto fins que durant un període de dos anys, de 1960 a 1962, per un problema de drets que en realitat no existia se li va canviar el nom. Curiosament també la personalitat: en Brutus era el típic dolent que sempre feia la vida impossible a en Popeye, mentre que en Bluto és un mariner com ell, que simplement està enamorat de l'Olive i que sí, és violent i desagradable, però que de vegades també demostra que té bon cor.

En alguns dibuixos animats fins i tot és amic d'en Popeye i només es barallen per l'Olive o bé pel gust de combatre. És el rival més temible a nivell de força que té el nostre mariner, que ha de recórrer als espinacs per guanyar-lo. I per què no menja espinacs també en Bluto i així torna a posar-se per sobre d'en Popeye? Ah, senyores i senyors, un truc de guió: els odia.

Us presento Eugene el Jeep, un ésser que sembla una barreja d'un gos i un ós de peluix i que ve de la quarta dimensió. Als còmics és un regal de l'oncle Ben, qui va regalar la gallina whiffle de la sort a en Castor, a l'Olive. Té l'habilitat de caminar per on sigui i de teletransportar-se. Aquesta versatilitat, juntament amb la popularitat que va adquirir, segons la llegenda hauria motivat el nom del vehicle que tots coneixem i que associem a la paraula "jeep".

I aquest senyor de la dreta és en Poopdeck Pappy, el pare d'en Popeye, de 99 anys tot i que el seu fill en té 40 aproximadament. És un faldiller irredempt i va abandonar el nostre protagonista de seguida de néixer. Ja ens podem imaginar la relació que tenen a partir de la seva retrobada, i més encara quan, fidel al seu caràcter, el iaio (que és en plena forma malgrat l'edat) intenta conquistar l'Olive fent-se passar pel seu propi fill. La diversió està assegurada.

Aquesta és la Bruixa Maregassa, nom en català de la Sea Hag. És un personatge creat precisament durant la primera aventura d'en Popeye després de debutar a Thimble Theatre, i se sap que té uns poders màgics temibles, però habitualment se serveix dels seus goons, uns éssers molt alts i gruixuts amb una gran força física.

 

Alice the Goon, la goon més famosa de la Bruixa Maregassa, que va evolucionar i malgrat el seu desagradable aspecte es va convertir en un personatge bo, fins al punt que és coneguda per ser la mainadera d'en Pesolet. Com a anècdota, hi va haver queixes en el seu moment per part del públic, perquè el seu aspecte espantava els nens i això la feia inadequada per a la seva feina, de manera que amb el temps va acabar portant barret i un vestit de flors, per tal de suavitzar-se una mica.

A banda d'aquests personatges, n'hi ha més que tenen certa importància, però he preferit agafar els més representatius de tots. Per a les versions animades també es van crear, però, alguns personatges, que són els que tancaran l'article, com ara la Diesel Oyl (neboda de l'Olive que és idèntica a ella però encara més repel·lent, i que per cert no sé de qui pot ser filla si no ho és d'en Castor), en Popeye Jr. (fill d'en Popeye i l'Olive a la sèrie dels anys vuitanta Popeye & Son) o els nebots d'en Popeye, anomenats Pipeye, Peepeye, Poopeye i Pupeye.

Un recurs habitual en els dibuixos animats, el d'un protagonista que té parella però no fills, i que té nebots per tal de compensar aquesta manca de canalla. I si no, que l'hi preguntin a l'ànec Donald. Doncs bé, ja estan presentats els personatges més importants de Thimble Theatre (o Popeye), una obra on desfilaven tota mena de persones i animals, alguns dels quals, els que hem vist avui, han esdevingut icones de la història del còmic i els dibuixos animats.

El creador de Popeye, E.C. Segar

Després de parlar de l'origen d'en Popeye i comentar la lectura dels inicis del còmic que el va veure néixer, he pensat que estaria molt bé conèixer el seu creador, Elzie Crisler Segar. Un home que va morir prematurament i que va aportar al Novè Art un personatge que tindria molt més èxit del que ell esperava quan el va dibuixar per primer cop amb la intenció que fos un secundari. 

 

És superantic, oi? Certament, ja que el pobre home va morir el 1938 a l'edat de 43 anys. Nascut el 1894 a Chester (Illinois), va tenir uns inicis en què el més semblant a la creació de còmics que va fer va ser ajudar el seu pare a pintar parets i empaperar-les. A més, es veu que tocava bé el timbal i posava música als teatres de la zona, on de vegades feia de projector de pel·lícules, cosa que el va fer decidir a crear dibuixos animats.

Però no tenia formació relacionada amb aquesta professió, de manera que es va apuntar a un curs de dibuix per correspondència, després va conèixer Outcault, el creador de la tira diària The Yellow Kid, un dels primers còmics de la història, i va anar aconseguint contactes que el van portar a crear les seves primeres tires, Charlie Chaplin's Comedy Papers (1916) i Looping the Loop (1918).

Aquí tenim una de les primeres entregues de Thimble Theatre, la tira a què es va dedicar la resta de la seva vida i que va debutar el 1919 al The New York Journal, a més de ser el còmic on va néixer en Popeye. 

El 1920 va començar també la tira The Five-Fifteen, que el 1926 canviar el nom per Sappo, i la va compaginar amb Thimble Theatre. Però bé, aquesta última es va convertir no només en l'obra de la seva vida, sinó també en una de les tires més llegendàries de la història que, com vaig dir (i en tornaré a parlar properament), encara es publica.

 

Aquesta pàgina, de 1920, és la de la primera aparició de Castor Oyl, el tercer personatge del trio que protagonitzaria la tira sense canvis fins l'arribada d'en Popeye el 1929. L'aspecte gràfic dels personatges havia de canviar molt, i per si no es reconeixen, que segur que no, es tracta d'en Ham Gravy, l'Olivia Oyl i el seu germà Castor Oyl, que és el que està pescant i que uns anys després seria caracteritzat com un home molt baixet, res a veure amb el de la primera aparició.

Una curiositat sobre el seu cognom: es pronuncia "sígar", amb la primera síl·laba tònica, i en aquella època es veu que era la manera de pronunciar també la paraula "cigar" (que s'escriu igual en català i en anglès), i és per això que a banda del seu nom signava amb un dibuix d'un havà:

No és que es vegi gaire, però si amplieu la imatge ho podreu apreciar: al costat de "Segar" hi ha un cigar dibuixat. Després la paraula va passar a accentuar-se a la segona síl·laba, de manera que ara es pronuncia "sigár", però en aquella època tenia conya. 

E.C. Segar va morir d'una llarga malaltia relacionada amb el fetge i el seu testimoni va ser recollit per altres dibuixants. Irònicament, a nivell mundial la seva obra mestra es va conèixer sobretot pels dibuixos animats, que era al que ell es volia dedicar quan va començar el curs de dibuix. Però la continuació de Thimble Theatre després de la mort del seu creador és un tema que tocaré en un proper article. 

 

Però tot i el canvi de mans de les aventures d'en Popeye per motius inevitables, com hem vist, afortunadament sempre s'ha reconegut l'aportació de Segar al món dels còmics i de retruc dels dibuixos animats, i ja el 1971 es va instaurar un premi amb el seu nom que servia percisament per a això, per tal de premiar les contribucions més especials, essent en Charles Schultz un dels guardonats abans que el premi es deixés de donar després de 1999.

El 1977 el poble natal de Segar, Chester (Illinois) el va nomenar posant-li el seu nom a un parc, on trobem una estàtua d'en Popeye. Però la cosa no s'acaba aquí: a partir de 1980, cada any hi ha l'anomenat Popeye Picnic, en què tenen lloc tota mena d'activitats relacionades amb el seu univers, i des de 2006 s'instal·la una estàtua de cadascun dels personatges en diferents punts de la ciutat, prèvia presentació precisament el cap de setmana del Popeye Picnic. 

De moment s'han fet una d'en Wimpy, una de l'Olivia amb en Pesolet i l'Eugene the Jeep, una d'en Brutus i una d'en Castor Oyl amb la gallina Whiffle. Està previst que la resta dels personatges més destacats, amb un bust de Segar com a convidat, també tinguin estàtua de manera que l'última es faci el 2019, que serà el 125è aniversari del naixement del creador de tots ells. Tot això en una ciutat on més d'una botiga té nom de personatge de Thimble Theatre. Impressionant, ja tinc ganes d'anar-hi.

I per acabar, aquest homenatge en commemoració del 115è aniversari del naixement d'E.C. Segar, però per part de Google, el 8 de desembre de 2009. És bonic que se'l recordi amb tant d'afecte i que per molt que morís fa tants i tants anys encara se li facin homenatges. I és normal, perquè la seva obra el va sobreviure i sobreviurà tots els que han fet, cadascú amb les seves habilitats, que en Popeye i els seus amics tiressin endavant. 

Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 1

Continuant amb el Cicle Popeye, què hi podria haver de més indicat que ressenyar la lectura que va suposar el tret de sortida d'aquest període temàtic? Doncs això és el que faré avui per parlar del Popeye d'E. C. Segar, volum 1, publicat per Planeta DeAgostini en un format de luxe dins la col·lecció Biblioteca Grandes del Cómic.

L'haurem d'anomenat Popeye com a col·lecció, però com ja vaig explicar en l'article inaugural del cicle l'obra es deia originalment Thimble Theatre, i el període que abarca aquesta edició, fidel a la dels Estats Units fins al punt que el títol del llibre és en anglès (I yam what I yam!), és el que va estar en mans del creador de la tira i del personatge, època en la qual el còmic encara es deia Thimble Theatre. 

El primer volum recopila les tires diàries de 1928 a 1930, i les dominicals arriben fins el 1931, si bé aquestes parteixen de la primera aparició en diumenge d'en Popeye, mentre que les diàries que s'inclouen en aquest tom comencen amb els fets que desencadenen l'aventura on apareixerà, uns mesos més tard, el mariner, per tal que el conjunt tingui coherència. Com ja vaig explicar, a la pàgina dominical no és necessari fer això, ja que els gags són tancats, i és per aquest motiu que comencen amb la primera aparició, com deia, d'en Popeye.

 

Aquesta vinyeta que he trobat per Google Imatges mostra una de les frases habituals del personatge, "Si no podem ser amics, serem enemics", i hi podem apreciar dues coses. Una és l'aspecte del mariner més famós del món, amb un mentó que mira cap avall en comptes de l'arrodonit que va ser popularitzat pels dibuixos animats. Paciència, tot arribarà. En aquest primer llibre comencem a veure una evolució gràfica a la seva cara, però encara no assoleix la forma definitiva.

L'altra cosa que deia que podíem apreciar és la manera incorrecta de parlar del personatge, si tenim uns mínims coneixements d'anglès. Aquesta característica reforçava la idea, i era important, que en Popeye no tenia estudis, i l'identificava amb un per desgràcia ampli sector de població americana de l'època de la Gran Depressió. Malauradament, a la traducció en castellà es perd aquest matís, tot i que de tant en tant s'intenta fer alguna adaptació, perquè m'imagino que es devia considerar massa forçat.

Com ja vaig explicar, Thimble Theatre havia començat el 1919 i no hi havia hagut canvis en el repartiment dels personatges. Segar es limitava a fer aparèixer secundaris per tal d'enriquir les històries, però després els abandonava. En Popeye va ser l'afortunada excepció d'aquesta tendència, i a partir de llavors es produirien més canvis, que implicaven la desaparició d'alguns personatges de tota la vida en detriment dels nous. Però al primer volum coneixem, a banda del que després seria l'indiscutible protagonista, la família Oyl (l'Olivia, el seu germà Castor i els pares de tots dos) i la Bruixa Maregassa com a personatges més destacables i més o menys fixos.

També hi coneixem en Ham Gravy, el primer xicot de l'Olivia, que amb l'arribada d'en Popeye deixa de tenir un paper protagonista després de 10 anys a la tira i ràpidament desapareix per sempre.  Per tant, de l'escabetxina no se'n salva pràcticament ningú, amb l'òbvia excepció d'en Popeye i l'Olivia, ja ho anirem veient. En propers volums, doncs, els canvis continuaran i coneixerem personatges mítics com en Brutus, en Wimpy o en Pesolet (també conegut com a Tusturró, i en castellà Cocoliso). Però d'això ja en parlarem.

Un dibuix del mateix E. C. Segar més endavant, amb l'aspecte gràfic d'en Popeye completament definit i afortunadament imitat pels diversos autors que van continuar la sèrie després de la mort del seu creador.

Pel que fa a l'edició de Planeta, he de dir que la trobo impecable, pràcticament no té cap error tipogràfic (per desgràcia gairebé tots els còmics en tenen) i el paper és de qualitat. El llibre és molt gran, no excessivament gruixut (200 pàgines) però sí gran en dimensions, molt complicat de col·locar en un prestatge (jo el tinc de costat), i preciós. La portada no té l'efecte que té l'edició americana, amb les lletres foradades (el vaig veure en una botiga on el tenien d'importació), però a banda d'això és una meravella, i té uns interessantíssims articles complementaris.

Bastant més de la meitat del tom correspon a les tires diàries, en blanc i negre, tal i com van ser concebudes, mentre que a l'última part hi ha les pàgines dominicals, en color (restaurat com s'ha pogut, però estem parlant d'uns materials originals molt malmesos), i com a complement, perquè així apareixia als diaris, una altra creació de Segar, Sappo, també força divertida.

Tot això per 25 euros, que tenint en compte el que és i la lentitud editorial de Planeta amb aquesta col·lecció (més d'un any de diferència entre volum i volum, havent sortit el 2 fa pocs mesos mentre que als EUA ja fa temps que va sortir el quart), és molt assequible i, per damunt de tot, val molt la pena. Quin gran descobriment, que m'ha fet aficionar un altre cop a un univers que ja des de petit m'agradava molt. Que em pengin!

Popeye, el còmic

Avui començo, per fi, un cicle temàtic que tenia ganes d'iniciar des que vaig acabar el de Futurama, i des que el vaig tocar en la seva vessant videojoquística, però abans volia fer uns quants articles unitaris mentre rematava la lectura que vaig finalitzar ahir. Es tracta de Popeye, el mariner, un mite, una icona cultural que es coneix pels dibuixos animats i la llegendària cançoneta, per bé o per mal, però que té l'origen en el còmic i unes característiques diferents de les que coneixem.

Doncs bé, en Popeye és un personatge de còmic que va debutar a la tira diària Thimble Theatre, creada per Elzie Crisler Segar el 1919. Com se'ns explica als articles introductoris de l'espectacular edició de Planeta DeAgostini (sí, de tant en tant pot ser que en parli bé, d'aquesta editorial) de l'etapa 1928-1938 del còmic, normalment les tires diàries portaven i porten el nom d'un personatge o grup de personatges, cosa que limitava molt els autors a l'hora d'introduir canvis en el repartiment. Thimble Theatre era de les poques que no tenia aquesta limitació, però malgrat això E. C. Segar es va passar els primers 10 anys sense fer "rotacions". Fins que va arribar en Popeye, el 17 de gener de 1929, com a secundari que acompanyaria els protagonistes d'aquell moment en una aventura i prou, i resulta que va triomfar tant que els editors van fer que Segar el recuperés després del final d'aquella primera aventura i d'unes quantes setmanes sense tocar-lo.

La primera aparició d'en Popeye a Thimble Theatre. Les tires que mostro les he escanejat jo mateix castigant al mínim possible l'enorme llibre de tapa dura d'on surten per poder-les compartir amb vosaltres. I m'agradaria que les féssiu grans i les llegíssiu, si us plau.

La tira es publicava en molts diaris dels Estats Units diàriament, i els diumenges també sortia, amb temes diferents dels altres dies i en color, i amb l'arribada d'en Popeye i el gran èxit que va tenir, aquesta presència als rotatius es va multiplicar. Però quina és la raó d'aquest èxit tan impressionat? Per què triomfava Thimble Theatre i especialment en Popeye?

Com es veu en aquesta tira, en Popeye és un animal, un home tossut i exageradament forçut que acostuma a resoldre els problemes amb violència i que posa en problemes els que l'envolten cada dos per tres, però és un home autèntic. Ell és com és, i així és com és, com sempre diu. A més, odia que l'insultin, sobretot si és el seu amic-descobridor Castor Oyl (germà de l'Olivia) qui ho fa, i està molt segur de la seva pròpia força.

A la versió traduïda al castellà no s'aprecia, perquè es perd, però el mariner no ha rebut educació i parla malament, cosa que va fer que els americans de l'època (la de la Gran Depressió) s'hi identifiquessin i el vegessin com un exemple a seguir: malgrat la probresa i la manca d'educació, ell és tan fort i autèntic que res no li pot fer mal i res no el preocupa ni l'espanta, llevat dels fantasmes.

A Thimble Theatre, tot i que els personatges no resulten mai odiosos ni s'excedeixen amb els seus actes ni les seves paraules, llevat d'en Popeye tothom té una part dolenta, egoista i avariciosa que es deixa veure sovint. Ell és íntegre, violent però honest, un xic ludòpata però amb una cosa ben clara: la vida és per a viure-la alegrement. I això és el que devia connectar amb el públic.

Com deia abans, les tires diàries anaven per una banda i les dominicals per una altra. A les diàries hi havia aventures que duraven mesos, on l'acció avançava lentament (una tira de cinc vinyetes al dia i, a més, cada dia es dedicava almenys una vinyeta a recordar l'anterior), i eren en blanc i negre. A les dominicals la cosa anava per uns altres camins, sense cap relació amb les grans aventures dels dies feiners: veiem en Popeye per casa, al poble, la seva relació amb l'Olivia (un personatge que, per cert, sempre el feia parar boig i sortia amb molts homes alhora com si volgués fer-li la punyeta) i, almenys a la part que he llegit jo, la seva carrera com a boxador.

En aquestes històries dominicals, que ocupaven gairebé tota la pàgina (les dues últimes tires eren per a un altre còmic de Segar anomenat Sappo), els gags eren tancats, és a dir que cada diumenge hi havia una història completa, amb vinyetes més grans i a sobre en color. Em sap greu que hagi quedat tallada així, però us asseguro que no és fàcil escanejar un llibre de format tan gran.

Amb els anys van anar apareixent diversos personatges que van anar relegant alguns dels que hi havia hagut fins llavors. Alguns d'aquests van tenir un gran èxit i es van quedar a la tira, i d'altres van durar poc, però en Popeye mai no va ser superat i va esdevenir l'estrella del còmic. Fins i tot es va canviar el títol a Thimble Theatre Starring Popeye durant els 60 i els 70 i més tard es va quedar en Popeye a seques, que és com es diu encara (sí, encara es publica, tot i que ara només els diumenges).

Un dels personatges que van desaparèixer de la tira és en Ham Gravy, el xicot de l'Olivia abans de l'arribada d'en Popeye. I E. C. Segar tenia tan clar el paper que el mariner jugaria a la seva obra que el bo d'en Ham va desaparèixer literalment, i a més sense explicació. Simplement va deixar de sortir i ho va fer en unes vinyetes on no tenia text. No sabrem mai si Segar el volia recuperar en algun moment, perquè va morir sense haver-lo tornat a fer servir. A les tires dominicals, a les primeres on ja sortia en Popeye, sí que hi ha moments d'enfrontament, però el cas és que va sortir de Thimble Theatre per la porta del darrere. La imatge de dalt diria que és una il·lustració representativa del canvi de parella, perquè el personatge no va tornar a sortir i aquesta imatge no es correspon amb l'època en què encara tenia un paper al còmic.

I dels que arribarien més endavant ja en parlaré amb deteniment en una propera entrada, però els més destacats, coneguts sobretot pels dibuixos animats, són en Brutus (el que faltava per al triangle amorós), en Pesolet o Tusturró (el bebè), en J.Wellington Wimpy, en Jeep o el pare d'en Popeye, entre altres.

També parlaré dels famosos espinacs, de l'autor, de les versions animades (que no tenien els matisos psicològics que he comentat més amunt però que van fer el personatge mundialment famós), de l'origen de la inoblidable cançoneta i del Popeye de després de la mort de Segar. Sí, el seu creador va morir jove, als 43 anys, i això passava el 1938, 9 anys després de l'aparició del mariner guerxo a Thimble Theatre. El van succeir diversos autors i encara ara continua el seu llegat, però com ja he dit serà matèria de properes entrades.

Avui només volia explicar l'origen del personatge i reivindicar l'obra del seu creador, l'autèntic, que s'està recopilant als Estats Units en 6 magnífics llibres (amb les tires diàries i les dominicals, a més de l'esmentada obra Sappo) que Planeta està publicant en castellà a un ritme més lent del que havia previst i promès, però al cap i a la fi van arribant.

Lectures: Hitler, la novela gráfica

En Hitler és un personatge que, personalment, em fascina. No sento cap simpatia per ell, però m'interessa la seva història i els productes que s'han creat al seu voltant acostumen a cridar-me l'atenció. Com ja vaig explicar un dia, vaig començar amb el manga amb Bola de Drac i després Ranma 1/2, però el primer manga seriós o gekiga que vaig llegir va ser precisament Adolf, del déu Tezuka, quan anava a l'institut. És una obra mestra i ha tingut el reconeixement que es mereixia, però incorporava molts elements de ficció i no se centrava en la figura del führer. Però Hitler, la novela gráfica, sí.

Aquest manga de 1971 va ser creat per Shigeru Mizuki (1922), un autor que va perdre el seu braç bo, l'esquerre, a la II Guerra Mundial i que va haver d'aprendre a dibuixar amb la mà dreta, del qual no s'havia publicat res a l'estat espanyol fins a aquest Hitler, seguit des d'aquest mes de gener per Nonnonba, per part de l'editorial Astiberri, i en els propers mesos s'hi sumaran Operación Muerte i la seva obra més coneguda, GeGeGe no Kitaro, també de l'editorial basca.

Mizuki ha dibuixat diverses obres autobiogràfiques, semiautobiogràfiques i biogràfiques. La que comento avui és biogràfica, i a més en un sentit molt estricte. Ja adverteix que a la seva joventut es va sentir fascinat per en Hitler, a qui admirava, i ja de gran, quan va crear aquest còmic, ho va fer des d'un punt de vista molt objectiu, sense censurar en cap moment els actes del dictador, cosa que hauria pogut fer sense estar faltant a la veritat històrica. Mizuki volia simplement narrar fets, i això és el que fa en aquesta recomanable novel·la gràfica.

Aquí el tenim durant la seva famosa reunió amb Franco, que li va negar l'ajuda que el führer reclamava i que, de fet, el caudillo li havia promès temps abans. Ja es pot apreciar aquí, per cert, que el dibuix de Mizuki no és especialment atractiu, però té el seu encant i és molt adient per als moments lleugerament humorístics que es produeixen i que mostren que el dictador estava tocat de l'ala.

A mi m'ha agradat molt la lectura d'aquest manga, el considero bastant rigorós històricament parlant i m'ha servit per fer una mica de repàs sobre el tema i conèixer aspectes nous que no coneixia. M'ha agradat també que la part més coneguda i explotada del personatge, la de la II Guerra Mundial, pertanyés a la segona meitat del llibre (de 280 pàgines, per cert), i que durant la primera meitat es mostrés la joventut de Hitler, els seus intents fracassats de ser pintor i com es va acabar ficant en tot el que va passar gairebé per casualitat. És un enfocament que no m'esperava i que trobo encertat.

 

Durant tot el còmic veiem que era un home d'idees fixes i molt radicals i que s'anava obsessionant amb diverses coses, que els altres havien d'acceptar per força. Faria gràcia si no es tractés de fets reals que van costar la vida a desenes de milions de persones no fa tantes dècades. I aquí arriba l'únic punt que no m'ha agradat: es fa un esment, molt de passada, de l'Holocaust Jueu, i així com se'ns expliquen els motius concrets que portaven a la conquista de cada territori que va ocupar l'exèrcit nazi, pel que fa a la neteja ètnica sembla com si la cosa no anés amb ell, perquè en aquest manga no en parla, ni ell ni cap personatge, en cap moment.

Malgrat això, trobo que és un gran còmic, molt recomanable, a un preu un pèl excessiu, 12 euros, comparat amb altres publicacions de gruix i qualitat similar de la mateixa editorial que n'haurien costat 10, però ho excuso sense cap problema perquè també hi ha hagut casos en què s'ha fet un esforç enorme per ajustar els preus (cas de Tekkon Kinkreet, per exemple). En fi, si us interessa el tema, no us perdeu aquest manga. I trobo una gran notícia que durant el 2010 estiguin anunciades les publicacions en castellà de tres obres més d'aquest autor, una de les quals, com he dit, ja ha sortit.