L'últim aspecte del Popeye pròpiament dit que volia comentar (però no l'últim article, que serà el proper) és el de la música, la cèlebre cançoneta que tothom ha sentit alguna vegada.
A les versions traduïdes la cançó també s'adaptava, però originalment es diu I'm Popeye, the sailor man, i la va crear el 1933, per al primer curt animat, Sammy Lerner. És una melodia que des de sempre s'ha associat al mariner de dibuixos animats (i de còmic, esclar) més conegut del món, però en realitat s'inspira en una cançó de l'opereta de 1879 The Pirates of Penzance (poseu el vídeo al minut 0:50 aproximadament)
Una melodia que és per ella mateixa una icona cultural ha de tenir, per força, moltes versions (i també paròdies pujades de to que arriben a totes les escoles), però una d'oficial és la que forma part de l'àlbum homenatge Saturday Morning: Cartoon's Greatest Hits, de 1995:
Aquí en veurem una de no oficial:
Doncs ja està, aquesta era la música de Popeye, una mítica cançó que tothom ha sentit, segur, alguna vegada. I la propera entrada del cicle serà la darrera i passarem a altres coses, però no patiu, que quan l'ocasió ho demani tornaré a parlar d'aquest gran personatge.
Estimades lectores, estimats lectors, ha arribat el moment de parlar de l'única pel·lícula d'imatge real d'en Popeye, una gran desconeguda que, per altra banda, té un protagonista molt i molt conegut i un director de molt prestigi i que no fa gaire va passar a millor vida. El film, de 1980, tenia el pòster que veurem a continuació:
Feu-lo gran, i intenteu reconèixer a la cara d'en Popeye el nom de l'actor que l'interpreta. Jo no en tenia ni idea! Ara en veurem un fragment, en versió original. També es pot trobar en castellà, però m'he estimat més veure com en Robin Williams imitava l'única versió animada que es coneixia fins aquell moment, que era la dels dibuixos.
I trobo que ho fa molt bé. Fins i tot en la manera de caminar, molt graciosa i establerta ja en els primers curts cinematogràfics. Aquest musical de Robert Altman va ser, per cert, la primera pel·lícula en què va sortir el ja llegendari Williams, tot i que no sembla que n'estigui gaire orgullós.
Un altra curiositat per a la història: la pel·lícula era una coproducció de la Paramount i la Disney, que era la productora de dibuixos animats rival de la Paramount a l'època dels curts cinematogràfics dels seus inicis.
Pel que sembla, el guió es basa bastant fidelment en les tires de Segar, les dels anys 30, i a la pel·lícula hi apareixen tot de personatges secundaris, especialment destacables en Castor Oyl i breument en Ham Gravy, que als dibuixos animats no sortien i que en format còmic no van sobreviure als anys 30. L'únic que es desmarca d'aquesta fidelitat es veu que és el tema dels espinacs: al film no li agraden pas, a en Popeye.
No l'he vist pas, però sembla que va obtenir uns importants beneficis, i el fet que sigui fidel al còmic original em fa venir ganes de veure-la, però no patiu, que si ho faig us en parlaré aquí, ja fora del cicle Popeye.
Aquesta és la interrupció que tenia prevista abans de saber, divendres, que feia 10 anys de la mort de Schulz. Doncs aquí la teniu, un altre tema relacionat amb la mort. No és una notícia fresca del dia, ja fa uns dies que va passar, però volia comentar la desaparició (per causes que no s'han fet públiques, com tampoc cap fotografia seva) de l'actor de doblatge Francesc Figuerola, que hem sentit a l'anime en català durant tants anys, a més de sèries com The Shield (el paper d'en Dutch) i pel·lícules d'imatge real.
Per la veu jo crec que no era gaire gran, però el cas és que ens ha deixat la persona que va fer parlar en català personatges com l'Akio d'Utena, el pare de la Sakura de Sakura, la caçadora de cartes, en Hotohori de Fushigi Yûgi, el professor Seta de Love Hina, en Mamoru de Sailor Moon o en Krilín de Bola de Drac durant la primera etapa de la sèrie, tot i que aviat va ser substituït per la Marta Barbarà, la inoblidable veu del millor amic d'en Goku des de llavors.
Aquí el teníem en el paper d'Akio, que no es veu a la imatge però se sent. Oi que la veu us sona? Ara el sentirem en el d'en Hotohori, de Fushigi Yûgi, a partir del minut 1.15:
També feia, com hem dit, de professor Seta a Love Hina, i el sentim només començar el vídeo, perquè és la veu en off que diu el títol de l'episodi:
I ara, a la versió catalana de Sailor Moon, com a Mamoru, l'enamorat de la Bunny:
I per acabar, una mostra del seu paper de Krilín, que he hagut de pujar a Youtube jo mateix després de descarregar-me el capítol 14 de Bola de Drac, primera aparició del personatge.
Aquí el senyor Figuerola la transforma una mica, però igualment hi podem reconèixer aquesta veu tan habitual que ja no tornarem a sentir, almenys en noves produccions. Descansi en pau.
Interrompo el cicle de Popeye, i us explico per què: avui volia fer una entrada sobre una mort recent que afecta al món de l'anime, però com que de tota manera no ha estat avui, sinó fa uns dies, podem esperar a demà. El que no pot esperar és el que he descobert avui per casualitat. Estic subscrit a un servei que em posa cada dia la tira corresponent de Garfield a l'escriptori del Windows Vista, i avui surt la tira que veureu a continuació:
I he pensat: "ves que no sigui l'aniversari de la mort de Schulz". Tenia raó, avui és el desè aniversari de la desaparició del llegendari creador de la famosíssima tira diària Peanuts, coneguda també com a Carlitos, Charlie Brown o senzillament el nom del seu personatge més conegut, Snoopy. Jim Davis ha volgut recordar-lo en el desè aniversari de la seva mort. De fet, ja havia participat en un homenatge conjunt de diversos còmics l'any 2000, que podeu veure en aquesta web.
Charles M. Schulz va morir a l'edat de 77 anys de càncer de còlon, el 12 de febrer de 2000, després de gairebé 50 anys ininterromputs publicant el seu còmic més conegut (el que va fer prèviament és pràcticament desconegut, com també algunes coses que va fer simultàniament amb Peanuts). Només va descansar, diu la Wikipedia, durant cinc setmanes l'any 1997.
Bé, en realitat es va retirar, amb molta pena, el desembre de 1999, i va deixar feta una pàgina que es va publicar el dia després de la seva mort, i que incloc a continuació. És realment trist llegir-la, i més sabent el context:
Feu-la gran, no cal que ho digui. Schulz sabia que tenia càncer, però esperava poder dibuixar Peanuts durant una bona temporada més. Quan la malaltia es va complicar li va impedir continuar treballant i això el torturava per dins.
La seva voluntat respecte a la tira era que no la continués ningú, i tot i que els drets del còmic pertanyen a United Features de moment s'ha respectat, i ara només se'n reedita material ja existent. Pel que fa als dibuixos animats produïts després del traspàs de Schulz, fins ara s'han basat només en les seves tires.
Fa temps que em vaig proposar llegir seriosament tot Peanuts, sobretot arran de la publicació, encara en marxa als EUA i a l'estat espanyol, d'una magnífica edició integral dels cinquanta anys d'aquesta que molts consideren la millor tira còmica diària de la història. De fet, li dedicaré un cicle en el seu moment, però no us espanteu aquells que esteu farts d'en Popeye o de Futurama, que trigaré una mica, perquè abans m'agradaria llegir bastant més que els quatre llibrets de Snoopy y Carlitos que tinc al prestatge.
Però una obra així es mereix indiscutiblement que li dediqui uns quants articles, i és que estem parlant d'una de les més conegudes, i el seu protagonista (tot i que en realitat és en Charlie Brown) és una icona del segle XX reconeixible per tothom. De tot això ja en parlaré. Ara toca retre homenatge al mestre Schulz, en pau descansi.
I arriba per fi l'entrada en què parlaré del que va donar a en Popeye la popularitat a nivell mundial que té des de fa dècades i encara ara, tot i que em fa la impressió que es va desinflant en no haver-hi noves produccions destacables i que les noves generacions ja no el consideren un referent. Estem parlant dels dibuixos animats protagonitzats per la colla de Thimble Theatre, que al contrari que el còmic va prendre el nom del mariner des del principi.
Ja el vaig posar l'altre dia, aquest vídeo, en parlar dels espinacs, però volia tornar-lo a posar perquè és el primer curt animat, per als cinemes, en què surt en Popeye. És de 1933 i hi fa un cameo la Betty Boop, de la Paramount. De fet, tot i que hi surt molt poc, el títol del curt, Popeye the Sailor, està encapçalat per "A Betty Boop Cartoon".
Hi podem apreciar les bases del que serien els dibuixos d'en Popeye des de llavors, i una entranyable animació antiga, amb les seves deficiències, però amb un humor clàssic i directe que encara ara fa gràcia. També és la primera vegada que surt la famosíssima cançó I'm Popeye the Sailorman, mítica. Doncs bé, se'n van fer 231, de curts per al cinema, que es poden dividir en dues etapes segons si els produïen els Fleischer Studios (1933-1942) o els Famous Studios (1942-1957). Ara veurem alguns exemples de cada etapa:
Aquest és Popeye the Sailor with Little Swee'Pea, de 1936, primera aparició del bebè, tot i que se sobreentén que en Popeye ja el coneixia. I ara un altre de l'etapa Fleischer, però en aquest cas un especial en color:
Amb el títol Popeye the Sailor meets Sindbad the Sailor, també de 1936, dura 16 minuts en comptes dels 7 habituals, i és un dels clàssics més recordats pel públic. El 1942 seria l'any de l'últim capítol dels estudis Fleischer, i hi debutaven els nebots d'en Popeye, que donaven també el títol a l'episodi, Pip-Eye, Pup-Eye, Poop-Eye an' Peep-Eye:
A partir de 1942, com he dit abans, els dibuixos els faria Famous Studios, i com no podia ser d'una altra manera, la II Guerra Mundial també va influir en les històries animades del famós mariner guerxo, de manera que aquí va una mostra del canvi de mans:
Bé, no podem dir-li res, els còmics de superherois feien el mateix... Passem al 1948, per posar un exemple de curt d'una època en què tots començaven a ser en color.
Es tracta de l'episodi anomenat Olive Oyl for President, que és una mena de remake d'un curt de 1932 de la Betty Boop. Curiosament, la dona que posava la inoblidable i estrident veu tant a l'Olive com a la Betty era la mateixa, Mae Questel. Per acabar amb aquesta etapa, aquí tenim l'últim curt per a cinema, de 1957, amb el nom de Spooky Swabs:
És curiós, per cert, que cap al final del curt en Popeye digui que no existeixen els fantasmes, quan als còmics diu que és l'única cosa que li fa por. De 1960 a 1962 hi va haver la sèrie de televisió pròpiament dita d'en Popeye (els curts cinematogràfics també es van emetre per televisió anys després, acolorits i pel que fa a l'animació empobrits), i no la duia la Paramount, sinó la companyia que tenia els drets del còmic, King Features.
Aquest detall aparentment sense importància va ser l'origen del malentès amb el nom de l'enemic més famós del nostre protagonista, en Bluto, que com que King Features es pensava que tenia registrat la Paramount va canviar per Brutus, i així es va quedar durant dos anys als Estats Units, però per sempre als països hispanoparlants.
Muskels Shmuskels va ser el primer dels 220 episodis, creats per diversos estudis, que van conformar aquella primera sèrie de televisió. També és cert que duraven poc més de 5 minuts i suposo que, tal com passava aquí, els emetien de tres en tres. Cal destacar que, tot i que continuava tenint uns arguments adaptats al gran públic, per a aquesta sèrie es van recuperar personatges de la tira Thimble Theatre que no havien estat animats fins llavors, com la Bruixa Maregassa, per exemple.
No se'n va tornar a saber res, del Popeye animat, fins el període 1978-1981, en què va tenir lloc la segona sèrie, anomenada The All-New Popeye Hour, i que va consistir entregues d'una hora cadascuna. Aquest cop la portaven la King Features i la mítica Hanna-Barbera.
Només en puc posar l'opening, perquè no he trobat cap capítol sencer. A partir de 1981 la sèrie va ser remodelada (passaria de capítols d'una hora a entregues de mitja hora) i se li va canviar el nom pel de The Popeye & Olive Comedy Show, que va durar fins el 1983.
Uns anys després, el 1987, arribaria Popeye & Son, una curta sèrie de 13 episodis de dues històries cadascun en què la franquícia s'allunyaria més que mai del còmic, amb la presència d'en Popeye Jr., el fill d'en Popeye i l'Olive, personatge exclusiu d'aquesta sèrie. Per la seva banda, en Bluto també és casat i té un fill anomenat Tank.
La qualitat del vídeo no és gaire bona, però aquí el tenim. És un dels últims episodis animats que es van fer basat en les aventures d'en Popeye. Tan prolífiques que eren les seves aparicions durant les primeres dècades, i després es van anar espaiant, reflex indubtable de la pèrduda de popularitat del personatge. Una llàstima...
Per acabar, la darrera versió animada seria la pel·lícula d'animació per ordinador Popeye's Voyage: The Quest for Pappy, de 2004, coincidint amb el 75è aniversari de la primera aparició de Popeye a Thimble Theatre:
Sí, és una imatge, una foto. Només n'he trobat un vídeo, a Youtube, i l'autora no el comparteix... El posa allà però no el comparteix, s'ha de ser idiota. En fi...
I aquí s'acaba el repàs a les versions animades de les aventures del mariner més famós del món, alguns episodis de les quals jo veia de petit per TV3, i que van donar a en Popeye la immensa popularitat que va adquirir i que encara, tot i que en decadència, conserva. No és estrany, perquè acostuma a passar, que la profunditat psicològica que es desprenia dels còmics, especialment els primers, els d'E.C. Segar, desaparegués dels dibuixos animats i que els arguments de vegades anessin massa lluny respecte a la versió original, però és el que hi ha, i ho volia compartir amb tots i totes vosaltres.
Abans de parlar de les versions animades de les aventures d'en Popeye encara queda parlar una mica més dels còmics, que van continuar malgrat la mort del seu creador, el senyor Segar, en forma de tira diària fins el 1994 i des de llavors únicament amb aparicions dominicals. Com sempre, els clàssics es consideren quelcom insuperable i és molt difícil competir-hi. Però potser Segar, si hagués viscut més temps, hauria acabat perdent força i la seva última etapa hauria tacat l'extraordinària feina feta fins llavors, com els ha passat a tants altres.
Això ja no ho sabrem mai, perquè va morir el 1938 i des de llavors diversos dibuixants i guionistes es van fer càrrec del seu llegat, amb més o menys fortuna, però el cas és que Thimble Theatre (i després Popeye) va continuar i va esdevenir el que és avui: una de les tires còmiques més longeves de la història.
Amb la mort de Segar van ser el guionista Tom Sims i els dibuixants Doc Winner (que havia estat assistent de Segar) i després Bela (o Bill) Zaboly els qui es van fer càrrec de la tira, i al mateix temps Sims va crear Popeye the Sailorman com a tira paral·lela o spin-off, tot i que en Popeye ja tenia un protagonisme enorme a Thimble Theatre. Això seria fins el 1955, any en què Sims va morir i va cedir per tant el seu lloc com a guionista a Ralph Stein, que va continuar amb Bela Zaboly com a dibuixant i junts van tirar endavant el còmic fins el 1959.
Aquella etapa es caracteritzava per una simplificació argumental que fugia de la ironia dels còmics dibuixats per Segar, i no va ser fins el 1959 que tot allò va tornar (dins el que cap), amb l'arribada de Bud Sagendorf, un altre assistent de Segar, diuen que el millor, que des de la mort del seu mestre va ser assignat a la pàgina dominical i després de més de 20 anys assumia la sèrie principal.
Sagendorf, que també s'havia encarregat de dibuixar alguns dels còmics no oficials d'en Popeye en format comic book en comptes de tira diària, tenia un estil de dibuix clarament diferent del de Segar, però molt semblant en la part dels guions. La seva etapa va ser molt llarga, de 1959 a 1986, any en què va decidir fer només la pàgina dels diumenges i descansar una mica, i el seu lloc a la sèrie diària el va agafar Bobby London, que s'hi va estar només fins el 1992 perquè el van acomiadar per una història que presumptament feia broma sobre l'avortament.
Feu-la gran, perquè és aquesta, i llegiu-la. Sí, hi ha un malentès amb el tema de l'avortament i com que el còmic, al cap i a la fi, és humorístic, va ferir massa sensibilitats. Abans d'això, però, la feina de London va rebre el favor del públic, ja que respectava l'esperit de Segar alhora que traslladava els personatges de l'univers Popeye a situacions pròpies d'aquella època, de finals dels vuitanta a principis dels noranta.
I després de l'acomiadament de London la tira diària va desaparèixer, segons com es miri, perquè des de llavors es nodreix de material antic de Sagendorf, que per cert va continuar a la pàgina dels diumenges fins que va morir el 1994.
M'ha costat una mica de trobar, però per fi tinc una mostra del Popeye actual, el de Hy Eisman, que dibuixa només els diumenges i que es publica en diversos diaris, entre ells el New York Daily News, i que podreu llegir cada diumenge si voleu.
Ha estat casualitat, però la pàgina d'avui dia 7 de febrer està bastant bé per ensenyar-la aquí. No té una complexitat argumental com per caure de cul, i a més és inevitable veure l'última vinyeta abans de llegir la història, però bé, què hi farem...
Popeye continua i encara pot fer-ho durant vés a saber quants anys, hi ha còmics fins i tot més longeus que aquest. De fet, el mateix Eisman és qui s'encarrega actualment de The Katzenjammer Kids, tira que va començar el 1897. Però, com sempre, el regust clàssic només el poden tenir els clàssics, i només el temps dirà si aquest llegendari còmic remunta i recupera el prestigi que havia tingut.
Tornem al cicle temàtic d'en Popeye i avui ho farem amb un article espero que no tan llarg com els de les darreres entregues. Serà sobre els espinacs, la font de la força del mariner més famós del món, i d'on va sorgir la idea.
Aquesta, Allen Canning, és una de les marques d'espinacs que han fet ús de la imatge inoblidable d'en Popeye per tal de promocionar-se. Però d'on ve tot això?
Aquest és el primer curt d'en Popeye, de 1933, en què per cert hi ha un crossover amb la Betty Boop, i us el poso perquè, tot i que avui no és encara el dia en què parlaré de les versions animades del personatge, aquesta és la primera aparició dels espinacs a l'univers creat originalment al còmic d'E.C. Segar.
És una invenció o afegit, doncs, dels curts animats, ja des del primer. Posteriorment van aparèixer també a la tira, perquè van tenir un èxit inesperat que aniria més enllà de l'àmbit dels afeccionats als còmics i l'animació i que travessaria fins i tot fronteres. Qui no ha sentit dir que menjar espinacs dóna força? Qui no associa immediatament els espinacs a en Popeye?
La popularitat del vegetal va esdevenir tan gran que les seves vendes es van disparar des de llavors, i més d'una empresa sentirà un etern agraïment pels dibuixos animats que la van fer créixer. Com a exemple d'això, el cas d'una ciutat que es dedicava al cultiu dels espinacs, Crystal City (Texas), que fins i tot va erigir al mariner una estàtua:
A la placa es pot llegir que es va fer el 1937, i hi diu "cortesia E.C. Segar" però, com ja he dit, el creador d'en Popeye no va ser el creador de la idea dels espinacs, tot i que l'afegís a la seva tira, anomenada com ja sabeu Thimble Theatre.
I ara us parlaré de l'origen de tot això: un estudi de 1870 del científic E. von Wolf, ens diu la Wikipedia. En aquest estudi s'afirmava que la quantitat de ferro que contenien els espinacs era 10 vegades superior al que contenen en realitat, i tot per un error d'impremta. Es veu que això es va descobrir el 1937 (l'any de l'estàtua, precisament), però no es va fer públic fins el 1981. Curiós, què hauria estat de les aventures d'en Popeye si s'hagués sabut la veritat abans?
