Sèries: Machos alfa

No recordo com vaig decidir que veuria aquesta sèrie, potser va ser per la promoció que en va fer la mateixa Neflix, que la produeix, dins de la seva plataforma, o per la recomanació d'algú, però segur que no va ser per tractar-se d'una creació dels responsables de Aquí no hay quien viva i La que se avecina, productes que no m'agraden gens perquè es basen en un humor que a mi, personalment, no em fa gens, però gens de gràcia, encara que siguin grans i longeus èxits.

Però el cas és que vaig començar a veure-la i de seguida vaig saber que no tenia res a veure amb les esmentades i que el parentiu s'esgrimeix per raons publicitàries, però que és perfectament possible que a algú li agradi molt aquesta i gens aquelles (el meu cas) o viceversa. Això és una altra cosa, i va esborrar de seguida també les meves reticències pel fet de ser una sèrie "espanyola", amb el que això implica pel que fa a tòpics tant argumentals com de qualitat de so, una de les grans xacres de l'audiovisual d'aquell país.

Machos alfa és una sèrie creada per Laura i Alberto Caballero, a més de Daniel Deorador i Araceli Álvarez de Sotomayor, amb guions de tots quatre més Carla Nigra. Deu n'hi do, quanta gent. La direcció dels episodis, ens diu la Wikipedia, correspon sempre als germans Caballero, però.

Estrenada a Netflix el 2022, la sèrie ja ha tingut 3 temporades de 10 episodis i se sap que hi haurà, almenys, una quarta part, però a mi m'ha vingut de gust escriure ara sobre ella, en comptes d'esperar mesos per veure la propera temporada. El temps dirà si aquella és l'última, però ja en faré una actualització, si de cas, com en altres casos.

La sèrie gira al voltant de quatre homes madrilenys amics, d'entre 40 i 50 anys, heterosexuals i en certs aspectes fets a l'antiga, i les seves actituds i reaccions davant dels canvis que està fent la societat espanyola pel que fa al feminisme. 

Això dona lloc a situacions d'allò més divertides, però en general gens exagerades, ben realistes, que ens faran riure, o almenys somriure, quan identifiquem comportaments propis o d'algú que coneixem, a més de les situacions quotidianes pròpies de les parelles de la nostra edat aproximada. Tot plegat, des d'un punt de vista que pretén satiritzar el masclisme inherent a la societat, a través d'aquests quatre personatges centrals -i les seves respectives parelles- i els diferents caràcters que els fan desconstruir-se, com es diu ara, en menor o major mesura i amb diversos graus d'èxit. 

Tenim, per exemple, en Raúl (Raúl Tejón), un tarambana incapaç de ser fidel que, tot i així, amb tota la hipocresia del món, li nega a la seva parella, la Luz (Kira Miró), el desig d'obrir la parella. 

En Raúl és el personatge més desacomplexadament masclista, mentider i egoista de la colla, però de vegades és tan babau que té un punt fins i tot entranyable, encara que celebrem que les coses li surtin merescudament malament.

En Pedro (Fernando Gil) és un mascle alfa de manual. Executiu de televisió, és el que té un nivell de vida més alt -i, pel que podem veure amb les cases que tenen, cap d'ells és precisament de classe excessivament obrera-, i conviu amb la seva parella, la Daniela (María Hervás), una influencer força més jove i un caràcter força diferent del d'ell, que pretenia tenir-la a casa, fent bonic. I de fer l'hi té, però es comença a guanyar la vida a les xarxes socials i va adquirint notorietat, cosa que a ell no li fa cap gràcia.

És un home orgullós, i no accepta gaire bé els canvis cap a la igualtat de gèneres que veu al seu voltant, que considera una imposició injustificada. A diferència d'en Raúl, que com deia més amunt sembla senzillament babau, en Pedro és més conscient del que diu i fa, i és el que més mostra la cuirassa masculina i de fanfarró, però en el fons podem veure com intenta, amb les seves limitacions, obrir una mica la ment.

Després tenim en Luís (Fele Martínez), que amb la seva dona Esther (Raquel Guerrero) són segurament la parella més terrenal de les que surten representades a la sèrie, atès que ell és policia municipal i ella, professora d'autoescola. Bons ingressos, sí, però no duen l'estil de vida més luxós dels altres personatges.

També és veritat que tenen un fill i una filla preadolescents que generen, com bé sabem els que tenim canalla, moltes despeses. El cas és que en Luís i l'Esther representen la típica parella quarantina, amb les seves discussions quotidianes, l'estrès de la gestió familiar i el del propi matrimoni. Ell és un home amable, bon paio, dòcil i influenciable, amb una certa dosi de mala sort, mentre que ella és una dona més temperamental, més despreocupada respecte als fills del que s'esperaria de la típica imatge de la mare perfecta, i curiosament més masclista que no pas ell.

Acabem el repàs dels personatges amb en Santi (Gorka Otxoa), el menys masclista de tots quatre -ja els he repassat per ordre expressament-, que viu amb la seva filla Álex (Paula Gallego), i que amb la saviesa sexual que tenen ara els adolescents i joves adults ensenya al seu pare com oblidar la seva mare, de qui està separat, i això el duu a un seguit de cites sense component sentimental que no són el que ell desitja en realitat.

El que també li transmet la filla al pare, però, és el feminisme que ell empra com a bandera, amb la ferma voluntat de desconstruir-se. Fins i tot convenç els seus amics per anar a un curset impartit pel personatge d'en Patrick (Santi Millán), però el seu aprofitament depèn de cadascun dels membres de la colla. En Santi hi fa, per cert, el paper d'home que crida l'atenció i renya els altres quan mostren actituds masclistes, un paper ben lloable que no gaires homes heterosexuals ens veiem capaços de representar, per la incomoditat i els retrets que pot generar per part d'aquells que, malgrat que no aprovem com es comporten, continuen sent els nostres amics. 

Amb tot plegat, Machos alfa construeix un relat educatiu sense semblar-ho, a través de l'humor i les situacions versemblants que presenta. No pretén ser alliçonadora de manera massa òbvia, però aconsegueix no només entretenir, sinó també fer reflexionar sobre les actituds que encara tenim, també moltes dones. Si més no, espero que sigui així. Sigui com sigui, personalment la recomano sense cap mena de dubte.

 

Visionats: The Marvels

Ja he dit més d'una vegada, i ho continuaré dient, que per circumstàncies personals això de seguir les pel·lícules de superherois al cinema s'ha acabat, per a mi, almenys durant una temporada. Així, les que vagi tocant aquí aniran inevitablement a la secció Visionats, que diferencio de Cinema, reservada per quan efectivament vaig a veure-les en pantalla gran, i últimament això està sent amb la meva filla gran, que encara és petita de tota manera.

En qualsevol cas, per sort tenim Disney+ i, molt a poc a poc, vaig veient aquelles pel·lícules de l'MCU que surten, i aquest cop li ha tocat el torn a una que va després de Captain Marvel i la sèrie Ms. Marvel.  

The Marvels, film de 2023 dirigit per Nia DaCosta, és la seqüela de Captain Marvel, però també de l'esmentada Ms. Marvel, i en certa manera també neix de Wandavision. Un triple origen que es correspon amb les tres protagonistes d'aquesta història que probablement és de les que més es beneficien d'un context sòlid, però malauradament, en el meu cas, no vaig tenir l'oportunitat de repassar la pel·lícula de la capitana de 2019, si bé tenia més o menys fresca la sèrie de la seva admiradora i superheroïna adolescent interpretada per la Iman Vellani i algun record d'on venia la tercera, la Monica Rambeau (Teyonah Parris).

El cas és que, a diferència dels respectius productes on se'ns explicaven els seus orígens, The Marvels és la seva primera gran aventura juntes -de fet, excepte per al personatge interpretat per la Brie Larson, és la seva primera gran aventura en general-, i té a veure amb un complex concepte de l'entrellaçament quàntic, que aquí es tradueix en el canvi de lloc entre totes tres quan fan servir els poders alhora, siguin on siguin, cosa que dona lloc inicialment a alguns moments humorístics en plena batalla però que també serveix, avançada la pel·lícula, per emprar tàctiques úniques a l'hora de combatre l'enemic.

Tot plegat ha estat provocat per la Dar-Benn (Zawe Ashton), la líder dels Kree, que vol salvar el seu moribund planeta i troba un braçalet com el de la Ms. Marvel, gràcies al qual pot fer grans salts espacials i buscar l'altre. És un d'aquests salts, i les distorsions que provoca, el que crida l'atenció de l'estació espacial S.A.B.E.R., dirigida per en Nick Fury (Samuel L. Jackson), i el punt de connexió de l'accidental grup de superheroïnes i alhora el d'elles amb l'exèrcit enemic.

Així, tenim una pel·lícula de combats còsmics, efectes especials a dojo -alguns dels quals no m'han acabat de convèncer, tot sigui dit- i coreografies d'arts marcials, a més d'un desplegament d'ètnies i paisatges d'allò més sorprenents. 

The Marvels és pràcticament pura acció, amb alguns moments, tampoc gaires, de construcció de la relació entre els personatges, de drama -amb una Carol Danvers que s'enfronta a les conseqüències d'accions del passat- i de situacions més aviat de comèdia -provocades sobretot per diferències culturals, generacionals o planetàries-, de vegades fregant l'absurd (una paraula: gats), una convencionalitat que no és necessàriament bona, no per al film en si, sinó per la comparació amb els productes d'on ve tot plegat, que van ser molt ben rebuts per un motiu o un altre i van ser més trencadors.

La primera pel·lícula era quelcom més emotiu, més reposat tot i que no estava exempt de combats espacials, la sèrie de la Kamala era una història urbana i adolescent i la que tenia un paper més petit de totes tres, la Monica, era una simple humana amb una història d'adquisició de poders inversemblantment pròpia dels còmics de fa dècades, com el propi guió de The Marvels apunta en una picada d'ullet a l'espectador, però també amb un trauma important que s'explica a la sèrie de la Scarlet Witch. 

A banda d'això, trobo que té algunes situacions i explicacions que s'aguanten pels pèls, si és que s'aguanten, i demana de l'espectador més coneixements previs de l'MCU que de costum, que ja és dir. O potser és que s'espera que hagi acumulat tots aquests anys de consum de films i sèries -i ho haurà fet de gust- i el que em passa a mi és que he perdut el ritme i tinc la memòria que tinc, però trobo que, de tota manera, mirada com una pel·lícula independent va massa de cara a barraca i pot atabalar una mica.

Al seu favor s'ha de dir que, per un vegada, no dura ni dues hores, que ja tocava, i que per als fans d'aquest univers cinematogràfic és una delícia, com sempre, tornar a veure personatges que coneixia d'altres relats, veure'n coincidir alguns per primer cop i ser testimoni de les conseqüències d'alguns esdeveniments vistos amb anterioritat, perquè el fet que a mi m'hagi enganxat una mica rovellat no vol dir que no hagi copsat cap referència, tampoc.

No estic dient que no m'hagi agradat, la pel·lícula, però no m'ha marcat, en absolut, com d'altres, i no sé si hi ha plans de continuar amb aquesta història, si més no amb la seva protagonista principal, perquè de la Kamala i la Monica ens "prometen" coses en un parell d'escenes, una a l'epíleg i l'altra en una escena durant els crèdits. Veurem cap a on va, tot això.

En qualsevol cas, m'ha agradat tornar a veure aquests personatges, i espero saber-ne més coses en projectes comuns o per separat. És una pel·lícula imprescindible de l'MCU? Probablement no, però tampoc és una pèrdua de temps.

 

Sèries: Heartstopper

Avui us vull parlar d'una sèrie que tenia a la llista des de feia temps. Més enllà del fet que era "molt bonica", segons els testimonis de diverses persones, no en sabia gairebé res, deixant de banda que es tracta de l'adaptació a la televisió d'un còmic, que, per cert, està disponible en català.

I m'ha agradat entrar-hi sense saber res del seu argument. Bé, de fet, només sabia que els seus protagonistes eren una parella homosexual. El que em va sorprendre, però, i de manera positiva, és que es tracta, a més d'això, d'una sèrie ambientada en un institut, de manera que ens trobem davant d'un drama romàntic que, a més, pertany al gènere conegut com a coming-of-age, o de maduració dels seus protagonistes. I això és quelcom que m'encanta. 

Heartstopper va néixer, com deia, en forma de còmic, concretament un webcòmic d'Alice Oseman, que també és la creadora de la sèrie de televisió. La història va començar el 2016 i properament se'n publicarà el sisè i darrer últim volum imprès. Però, de fet, els seus protagonistes van debutar el 2014 en una novel·la anomenada Solitaire i després van sortir, el 2015, a Nick and Charlie, una novel·la curta.

En qualsevol cas, des de 2022 tenim la sèrie a Netflix, que de moment n'ha publicat 3 temporades, sense confirmació d'una quarta en el moment que escric aquesta entrada, però es dona per fet que la cosa no s'acabarà aquí.

Per parlar de la sèrie m'he de centrar en els seus personatges, aquí no hi ha grans trames amb girs supersorprenents, sinó que veiem el dia a dia d'una colla de nois i noies, però el centre de tot plegat és en Charlie Spring (Joe Locke), un noi obertament gai que va al fictici institut britànic de Truham, i que té un caràcter tímid i una sèrie de traumes que tenen a veure amb l'assetjament escolar que va patir per la seva orientació sexual i que donaran lloc a unes conseqüències més avançada la sèrie.

Tot i que té una relació tòxica amb un company que no vol sortir de l'armari i que es mostra homòfob en públic, en una classe li toca seure amb en Nick Nelson (Kit Connor), un any més gran, que a més és jugador de l'equip de rugbi i molt popular.

Aviat es cauen bé, es fan amics i en Charlie se'n penja, i encara que no m'agrada fer spoilers, no puc continuar parlant de la sèrie sense dir que aquest amor suposadament no correspost -per una raó de diferència d'orientacions sexuals- sí que és possible, i és la trama principal de la sèrie.

Perquè en Nick és popular i atleta, ja ho he dit, però també és un adolescent descobrint-se a si mateix i formant la seva identitat, i se sent atret per en Charlie, amb qui comença una relació discreta perquè no veu del tot clara l'opció de sortir de l'armari, però està obert a aquesta possibilitat quan se senti preparat.

El cas és que Heartstopper ens mostra aquests avenços en la relació d'en Charlie i en Nick, i les inseguretats de tots dos, l'un pels esmentats traumes i l'altre perquè tot just està descobrint una part de la seva identitat que no es podia ni imaginar.

Evidentment, la sèrie no existiria, o seria molt experimental, si no hi sortissin més personatges, encara més en un ambient d'institut, i en repassarem els principals, començant pels amics d'en Charlie, com és el cas d'en Tao Xu (William Gao), un friki del cinema de tot tipus que és el millor amic del protagonista i que pateix perquè no vol que prengui mal amb aquest encaterinament amb en Nick.

Ell també fa importants descobriments sobre si mateix, que donen lloc a una trama pròpia, i és que la seva íntima amistat amb un altre personatge amaga un sentiments que ell tampoc s'esperava.

Aquest personatge és l'Elle Argent (Yasmine Finney), l'única noia de la colla inicial d'en Charlie, que va a l'escola femenina de Higgs, pertanyent al mateix centre, que segrega per gèneres, però ho fa des de fa poc, perquè és una jove trans que abans anava amb ells a la part masculina fins al curs passat.

L'Elle té vocació d'artista, i aquesta és la part del personatge que més explora la sèrie, com a mínim fins ara, a més de l'òbvia de la disfòria de gènere, però val a dir que aquest tema es tracta amb molta naturalitat, tant pel que fa al guió com per part dels seus amics i companys, fins al punt que és secundari.

La colla inicial d'en Charlie està formada per quatre persones, i la que queda per comentar és l'Isaac Henderson (Tobie Donovan), un nano molt tranquil, discret i tímid que és un autèntic apassionat dels llibres, de qualsevol mena, que l'acompanyen a tot arreu, fins i tot a les festes.

Ell tampoc s'escapa de fer descobriments sobre si mateix, però en aquest cas no revelaré de què es tracta, perquè és quelcom menys previsible i també menys comú a les converses sobre tot allò que se surt de l'heterosexualitat estàndard.

Acabaré el repàs de personatges amb una entranyable parella que coneixem des del principi de la sèrie, i que està formada per dues alumnes més de Higgs, la Tara Jones (Corinna Brown), que havia sortit breument amb en Nick uns anys enrere, i la Darcy Olsson (Kizzy Edgell), la seva esbojarrada i aparentment despreocupada xicota, que amaga sota aquesta cuirassa una situació familiar traumàtica.

La trama d'aquests dos personatges gira al voltant del conflicte provocat per aquesta actitud de la Darcy i com la Tara no se sent del tot cuidada, i totes dues entren a la colla d'en Charlie gràcies a l'afinitat que tots plegats tenen com a membres de la comunitat LGBTQ. 

Després també tenim un parell de personatges més que s'uneixen a la colla, que són les dues noies de més a la dreta de la foto, la Imogen Heaney (Rhea Norwood, amb ulleres de sol) i la Sahar Zahid (Leila Khan, amb els braços plegats), però tenen papers més petits.

Sigui com sigui, Heartstopper és una preciosa història d'adolescents d'institut que fuig dels tòpics i toca amb delicadesa i coneixement de causa aquesta etapa de la vida per a les persones queer, al capdavall, en molts casos les i els intèrprets són a la vida real com els seus personatges, en aquest sentit. 

Hi trobarem drama i també humor, i tots plegats són, cadascú a la seva manera, d'allò més adorables. Personalment, tinc ganes que es confirmi i arribi una quarta temporada de la sèrie, però de moment m'ha deixat molt satisfet, la trobo una sèrie tremendament sana i recomanable.