Lectures: El lliri blanc

Des que les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix van canviar de mans i es va produir una mena de renaixement d'aquest llegendari còmic francès he estat fidel a la cita biennal de comprar-me'n els àlbums o demanar-los per Reis, i els he llegit al cap de poc i n'he parlat aquí.

Aquesta vegada, no sé per què, l'àlbum de 2023 sí que me'l van portar, els Reis, però no ha estat fins ara que me l'he llegit i em disposo a parlar-ne, tot esperant que a hores d'ara a algú encara li pugui semblar útil i interessant que ho faci.

El lliri blanc és el títol d'aquesta nova aventura dibuixada per Didier Conrad, com veiem des de 2013, amb la conya ja fa més de 10 anys, però a la portada hi veiem una sorpresa, i és que el guió és a càrrec, aquest cop, de Fabcaro, que substitueix temporalment Jean-Yves Ferri, que ha sol·licitat un descans. 

El que ens presenta aquest nou àlbum, però, no patiu, és una nova història en la línia de les que hem estat veient darrerament, no s'aprecia -si més no, jo- un canvi d'estil ni una diferència de qualitat al guió, i és fidel al sentit de l'humor habitual de la sèrie.

La seva premissa recorda la de tot un clàssic d'Astèrix, un còmic de 1970 anomenat La zitzània, però si en aquella ocasió els romans enviaven al llogaret gal un especialista en provocar disputes per tal de poder enxampar els protagonistes i els seus convilatans amb la guàrdia baixa, en aquest cas, amb el mateix objectiu, l'enviat adopta una estratègia totalment oposada: amb els seus consells exageradament optimistes i propis dels típics llibres d'autoajuda que l'àlbum parodia, vol que els gals es relaxin i apaivaguin el caràcter volàtil pel qual són coneguts.

L'Astèrix i l'Obèlix, que són homes amants de la tradició, no estan gaire contents amb el bon rotllo que es respira a la vila, encara que sembli una afirmació contradictòria, i s'encarregaran d'investigar què passa i intentar solucionar una de les conseqüències del canvi provocat al poble per part d'aquest foraster que és el metge Dosventus.  

Sense voler entrar en més detalls de la trama, ens hi trobarem els gags habituals, com els rampells d'ira d'un Obèlix que normalment mostra un caràcter dolç i ingenu, l'aparició obligada dels pobres pirates o les fatídiques trobades del duet protagonista amb els romans que patrullen per la zona.

També, i no esperàvem una altra cosa, paròdies i referències iròniques a fets i situacions de l'actualitat, com ara els esmentats filòsofs de l'autoajuda, però també el mal funcionament de la xarxa ferroviària francesa -amb el qual ens podem, tristament, identificar els catalans- o la insatisfacció en el matrimoni.

A banda d'això, si fins ara havíem tingut un àlbum "a casa" i un "de viatge" de manera alternativa, aquest sisè llibre post-Uderzo fa una barreja de totes dues coses, una proposta refrescant. La traducció, excel·lent com sempre, també ens arrenca algun somriure amb alguna frase lligada a l'imaginari recent català o les lletres adaptades de les cançons d'un Assegurançatòrix al qual es dona força llibertat en aquesta aventura. Parlant de personatges que normalment tenen un paper més testimonial, El lliri blanc ens posa el cap del poble, l'Abraracúrcix, com a tercer membre de l'expedició dels gals de manera excepcional, cosa que també m'ha agradat força.

En definitiva, una molt benvinguda nova aventura de l'Astèrix i l'Obèlix, fidels a la seva cita cada dos anys, i la part positiva que jo hagi trigat mesos a llegir-la és que ara "només" hauré d'esperar un any i mig per a la propera.

Lectures: El color de la màgia / La llum fantàstica

Amb els anys que fa que escric blogs, alguna vegada m'ha passat que escrivia sobre alguna qüestió que ja havia tocat feia temps, i normalment me n'adono abans de publicar i només lamento la pèrdua de temps que representa, però això que faré avui és una repetició conscient... i només parcial, a més de justificada.

Fa uns anys em vaig estrenar a l'univers del Discmón, de Terry Pratchett, amb la lectura de la primera novel·la que el conforma... en l'original anglès. Tenia intenció d'anar-me'n comprant entregues en aquell idioma gràcies a uns preus competitius combinats amb habituals ofertes a Amazon, però aquestes rebaixes en llibres, possibles amb els d'importació gràcies a una legislació més benèvola per al consumidor fora de l'estat espanyol, han anat desapareixent, i després van començar a arribar les traduccions catalanes de Mai Més, més cares però... en català, de manera que me'ls vaig començar a comprar o a demanar per a ocasions com aniversaris i Reis.

Després de gaudir de diverses novel·les de la saga, i com que l'editorial catalana no està seguint l'ordre de publicació original -ni cal, tal com està fet aquest univers-, no ha estat fins ara que he llegit la traducció d'aquell primer llibre, que de manera excepcional dins del Discmón sí que té una seqüela directa i amb l'acció consecutiva i, com que els he llegit tots dos seguits, avui us porto una crítica literària barroera, com sempre, però de dos títols en un.

El color de la màgia, de 1983, enceta aquest estimat univers literari amb la presentació d'en Gratavent, un mag inútil perquè no sap fer cap encanteri, que sobreviu com pot però que no sent una vergonya gaire extrema pel fet d'anar tirant, si cal, entabanant qui calgui.

Repudiat pels seus col·legues, si és que se'n pot dir així malgrat que no exerceix, en Gratavent troba algú que l'admira, per desconeixement, en la figura d'en Doslliris, un turista d'una altra regió del Disc que esdevé el primer de la seva espècie i que, amb la seva extrema curiositat i ingenuïtat, una pila de calés i un bagul màgic, provoca una sèrie de conseqüències que condueixen el món al caos.

La primera novel·la en si mateixa ja és d'allò més divertida, amb les situacions absurdes i la sàtira que caracteritzen la saga sencera, però acaba en un cliffhanger, i és necessari llegir-se la segona, La llum fantàstica (1986), per saber com acaba tot plegat.

Aquí, en Gratavent s'ha convertit, sense voler-ho i per circumstàncies que m'estimo més no revelar aquí per si encara queda algú que no s'hagi endinsat en aquesta fascinant obra, en l'home més buscat del Disc, tot plegat en un context en què el món està a punt de ser l'objecte d'una terrible amenaça. Els nivells d'absurditat pugen, així com l'acció, i s'hi continua conformant aquest univers de personatges, llocs i situacions que parodien l'imaginari fantàstic occidental de màgia, éssers mitològics, bàrbars i decadència que tornarem a veure en novel·les posteriors, i que ens mantenen amb un somriure a la cara -o al cervell, si no som tan expressius- durant gairebé tota la lectura.

Tornar a llegir el primer llibre ha estat una experiència més interessant que no em pensava. He de dir que en recordava ben poca cosa, però no crec que sigui pel canvi d'idioma, sinó perquè dec tenir una memòria nefasta, i 4 anys per a mi són suficients per tornar a agafar un llibre com si fos gairebé la primera vegada. En certa manera va molt bé per rellegir sense la sensació constant d'estar repetint. M'agradarà llegir més aventures d'en Gratavent, protagonista també dels videojocs del Discmón, però quan arribaran més llibres de la saga dels mags és quelcom que només saben els de l'editorial Mai Més.

Sèries: Fleishman is in Trouble

Ja sabeu, perquè soc molt pesat en aquestes introduccions, com m'agraden les minisèries. Les sèries llargues també, i n'he vist i en veuré moltes més, però per la quantitat i la distribució de temps lliure que tinc em va molt bé el format de pocs episodis i història autoconclusiva, i més encara si el producte és de qualitat, que normalment ho és.

La sèrie de què parlo avui compleix tots aquests requisits, i a més té al seu repartiment cares conegudes, algunes de les quals fa temps que segueixo, i amb això n'hi va haver prou perquè m'hi interessés, però el més important, al capdavall, és la història. Veurem, doncs, si trobo que val la pena.

Fleishman is in Trouble és una creació de Taffy Brodesser-Akner basada en una novel·la del mateix títol i escrita per ella mateixa el 2019. La sèrie, de 8 episodis, es va estrenar a Hulu l'any 2022 i a nosaltres ens ha arribat a través de la plataforma Disney+.

Veient-ne el tràiler no es capta ben bé la seva essència, tot i que hi veiem les cares conegudes que deia, concretament les dels protagonistes Claire Danes (Homeland), Jesse Eisenberg (The Social Network, Now You See Me, Batman v Superman...) i la secundària Lizzy Caplan (Masters of Sex). I es podria dir que durant els primers capítols tampoc del tot, perquè sembla que ens estiguin presentant un relat que, en realitat, té més capes que veurem quan s'acosti el seu final.

En Toby i la Rachel Fleishman són un matrimoni format per un hepatòleg i una agent de talents teatrals d'èxit que viu a Manhattan, Nova York, i que, de fet, s'ha divorciat. La història comença quan un bon dia ella no es presenta a recollir els nens, que han estat amb son pare durant els dies establerts per l'acord de custòdia, i tampoc li contesta els missatges ni les trucades.

Ell, que s'estava adaptant a la seva nova vida i començava a fer servir una app per a encontres casuals amb altres dones, està encantat de tenir els fills, la Hannah (Meara Mahoney Gross) i en Solly (Maxim Swinton), però com és natural no li va tan bé que la Rachel no els reculli quan toca i que no doni senyals de vida, perquè li provoca complicacions, també a l'àmbit laboral, com a metge a l'hospital, que tindran repercussions. 

Se'ns ofereix, doncs, el punt de vista del pare putejat, amb una mare irresponsable que, pel que anem veient als flashbacks de diversos moments de dues dècades de relació, tot plegat va tenir, com sol passar, una primera fase molt bonica i dolça, però a mesura que les coses es van anar posant serioses i la parella es va casar van començar les friccions i els senyals que en Toby i la Rachel tenien caràcters molt diferents, amb els diferents graus d'ambició professional i econòmica com a punt de màxim desencontre.

El cas és que, com també és habitual, quan hi ha una separació s'han de conèixer ambdós punts de vista per tal de poder emetre'n un judici, i és més endavant quan sabem què ha passat perquè la Rachel actuï, ara, d'aquesta manera.

És curiós com, al metratge dedicat a la seva situació actual i al seu punt de vista, ens canvia la impressió del personatge, que ens havien pintat com a extremament egoista i addicte a la feina, i també veiem algunes escenes que ja havíem vist en forma de flashback amb uns altres ulls gràcies al nou context, en el que és un exercici de domini de la narrativa per part de la direcció i el guió de la sèrie. 

Ja veieu que no vull entrar en gaires detalls de tot plegat, però espero que tot i el que he dit, si us interessa la sèrie i l'acabeu mirant, també visqueu en certa mesura aquest impacte. 

Fleishman is in Trouble no és, però, per més ben narrada que estigui, només una sèrie sobre una separació i els seus punts de vista. Amb l'aparició dels dos amics de joventut d'en Toby, amb qui reprèn el contacte que havia perdut quan es va casar amb la Rachel, es conforma també un relat general sobre la insatisfacció als primers anys de la quarantena, un missatge amb què em puc identificar perquè és aquesta l'edat que tinc jo.

Aquests dos amics són l'esmentada Lizzy Caplan, que fa de Libby Epstein a més de narradora en off de la sèrie, periodista que ara fa de mestressa de casa i no és feliç malgrat que té una família exemplar, especialment un marit atent com és en l'Adam (Josh Radnor, protagonista de How I Met Your Mother); i en Seth Morris (Adam Brody), solter guaperes que duu una envejable vida nocturna i té més vida social que ningú, cosa que els altres dos envegen pels respectius lligams familiars, però que a ell tampoc el satisfà. És ben bé que no tenim mai tot el que volem, i que quan aconseguim una cosa hem de renunciar a una altra, una lliçó que la vida no es cansa de donar-nos, i que nosaltres ens resistim a aprendre.

Estem davant d'una sèrie ben escrita, amb unes interpretacions d'alt nivell per part de tots els seus integrants, fins i tot la canalla, i que tracta temes que potser no hem viscut exactament de la mateixa manera, però que per una relativa proximitat cultural és probable que ens permetin identificar-nos-hi o, potser, comprendre millor persones del nostre entorn i veure d'una altra manera, amb un altre filtre, com creiem que és la vida d'aquestes persones.

Així, doncs, la recomano sense cap mena de dubte: curteta, ben feta i amb cares conegudes que fan honor a contrastades carreres.