Lectures: Els meus dies al cafè Torunka

Quan estic acabant un llibre tinc més o menys pensat quin vull llegir a continuació, però de vegades me n'entra algun d'inesperat, normalment de la biblioteca. El d'aquesta vegada, però, té un origen diferent: resulta que on treballo es tradueix manga i anime, però també llibres d'altres menes, entre les quals alguna novel·la, i d'aquest, la mostra del qual em va arribar a les mans fa poc, no en sabia res, perquè no havia participat en cap fase del projecte. I va ser una agradable sorpresa veure a l'oficina una novetat de novel·la japonesa en català, de manera que me l'havia d'endur en informal préstec tant sí com no.

Em va fer la sensació que seria molt amè, molt agradable de llegir, i ara que me l'he acabat puc confirmar-ho, perquè quan em posen al davant drames quotidians japonesos, em costa parar.

Els meus dies al cafè Torunka, de Satoshi Yagisawa, es va publicar al Japó com a Junkissa Torunka l'any 2013, i és la tercera novel·la de l'autor, després de les també editades en català Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbôchô (2011).

Navona Editorial ens les ha portat, com també la tercera, aquest cop amb traducció de Marta Moya, de qui ja vaig parlar perquè vaig ressenyar-ne la primera novel·la com a escriptora, i ha estat aquest proppassat mes de març, per tant el llibre encara conserva certa calor del forn. 

Després d'aquesta introducció suposo que voleu saber de què va, el llibre, així que fil a l'agulla: Els meus dies al cafè Torunka és un relat en tres capítols que gira al voltant d'una petita cafeteria amagada en un carreró de Tòquio, un espai tranquil i tradicional -en el funcionament i en la preparació del producte en què es basa el seu negoci- regentat per un home amb l'ajuda d'un cambrer jovenet i, ocasionalment, la seva filla adolescent. 

A cada capítol l'autor adopta el punt de vista d'un personatge diferent, començant per aquest cambrer, que rep la visita d'una misteriosa clienta que assegura que el coneix d'una altra vida. Després, tenim la història d'un dels clients habituals del cafè i la seva relació amb una altra de les clientes, que ve de lluny i és tangencial, però d'allò més dramàtica.

Per acabar, se'ns explica, a través de la Shizuku, la filla de l'amo, tant la seva pròpia història com la de la família, amb tragèdia inclosa, de manera que acabem tenint una idea del rerefons dels personatges més importants i de la història de la cafeteria i del tranquil barri.

Yagisawa ens ho explica amb un estil senzill, sense floritures, que es llegeix de pressa i amb moltes ganes malgrat el caràcter tranquil que desprenen les històries quotidianes que explica, totes amb un punt més o menys intens de dramatisme pel que fa a les relacions sentimentals, sense oblidar temes com la pèrdua, l'abandó i la mort com a element sempre present en el passat dels personatges. I, encara que sembli mentida amb el que acabo de dir, tot plegat desprèn un bon rotllo que ens deixa molt satisfets quan en llegim l'última pàgina.

M'ha agradat molt, el que he vist aquí, i sens dubte seguiré de prop aquest autor, així que aniré fent una ullada a la biblioteca, aquest cop pública, per veure si en trobo els altres llibres publicats fins ara i, com sempre, si això passa n'acabaré parlant aquí.

 

Lectures: Les intermitències de la mort

José Saramago és un dels meus autors preferits, cadascun d'ells m'agrada per una cosa diferents, i sempre dic que en el cas del desaparegut escriptor portuguès ho és per l'absurditat de les seves premisses. Tinc gairebé tot el que se n'ha publicat en català, ajudat sens dubte per una època, ja llunyana, en què les edicions de butxaca eren realment per a qualsevol... butxaca, i me'n falten alguns de tapa dura que mai van rebre aquest tractament i, per tant, van continuar sent cars i poc recomanables per a les prestatgeries petites.

Un dels que tenia més ganes de llegir dins d'aquest grup ha caigut a les meves mans gràcies a una botiga de segona mà que vaig descobrir per casualitat i em va permetre endur-me'l a un preu molt reduït, malauradament proporcional al seu estat higiènic, i va passar de seguida a la part de dalt de la meva llista de pendents, encara més quan feia anys que no tenia l'ocasió de llegir res d'aquest senyor. Un cop acabat, passo a fer-ne la humil ressenya.

Les intermitències de la mort, novel·la publicada originalment a Portugal com a As intermitências da Morte el 2005, ens va arribar en català el mateix any gràcies a Edicions 62, i com comentava al principi mai va rebre una edició de butxaca, com personalment prefereixo, de manera que me l'ha acabat comprant de segona mà. 

Han passat 20 anys, però per fi me l'he pogut llegir, i ja us avanço que no m'ha decebut pas. No m'han perjudicat les altes expectatives acumulades durant tots aquests anys de pensar en el títol, que crida prou l'atenció, i la premissa a l'altura. Aquesta ens proposa la història d'un país indeterminat i fictici on la gent, de cop, para de morir-se. 

Tothom ha reflexionat alguna vegada, o més, sobre la mort, i ha acceptat, no sense fredor, que és un fenomen necessari per a l'autocontrol demogràfic i social del planeta, encara que també sigui la causant d'un enorme dolor.

A la novel·la, Saramago, amb la ironia i el sarcasme que el caracteritzen, ens planteja la seva idea -molt lògica per altra banda- de les possibles conseqüències que l'absència de la mort podria provocar al país protagonista de la història, passant de l'alegria inicial a la desesperació popular i governamental un cop els cadàvers i els malalts immortals s'acumulen, l'erari públic se'n ressent i determinats agents aprofiten l'ocasió per fer negoci o pateixen en veure perillar el seu.

Coneixerem la causa de tot plegat amb l'aparició d'una personificació de la Parca, que a mi, personalment, m'ha fet pensar en el personatge de la Mort de la saga Discmón, de Sir Terry Pratchett, que tant surt en els darrers anys a la secció de lectures d'aquest blog, perquè si bé són premisses diferents, el to humorístic de tot plegat té certa relació. 

Les intermitències de la mort agradarà a qualsevol seguidor del Premi Nobel de Literatura portuguès, amb la seva capacitat de fer-nos empassar un text escrit, com sempre, en un estil que va contra les convencions gramaticals i es presenta pràcticament sense punts i apart, amb moltes comes fent la funció de punts i les majúscules reservades per a les indicacions de canvi d'interlocutor, a més de mostrar les reflexions del propi narrador i les seves mencions al públic. Res que no haguéssim vist fins ara a la seva bibliografia, però és precisament això el que fa que valgui la pena.

 

Sèries: El joc del calamar (segona temporada)

Una de les sensacions dels darrers anys en termes de sèries de televisió, que ha transcendit el seu mitjà i ha arribat a formar part de marxandatge i ha captivat el públic fins al punt que ha estat representada fins i tot a la festa de Carnestoltes, ha estat una sèrie sud-coreana tan impactant i rodona que no necessitava continuació, o que almenys jo no veia amb gaires bons ulls per si passava allò típic que un allargament deriva en una pèrdua de qualitat.

Però el cas és que ara ens ha arribat, i com que aquest cop Netflix ens l'ha ofert amb subtítols en català, ja no hi ha cap motiu perquè nosaltres, els catalanoparlants, ens hi referim en castellà ni, últim recurs habitual, en anglès. És per això que, a partir d'ara, l'anomenaré en el nostre idioma. 

La segona temporada de El joc del calamar ha arribat quatre anys després de la primera, aquest 2025, i després d'haver gaudit d'aquells primers episodis, aquesta vegada no m'ha calgut deixar-me influir per la seva popularitat per posar-me a veure-la poc després que s'estrenés a la plataforma de streaming.

Com deia, semblaria que no donava més de si, que ja era prou rodona, i probablement era cert, però el cas és que ha arribat, han passat tres anys i escaig des que vaig escriure sobre la primera temporada -i tot i així em feia l'efecte que havia estat molt menys- i aquí em teniu, parlant de la segona.

Hom pensaria que en Gi-hun, l'afortunat supervivent de la primera edició dels jocs, aprofitaria l'enorme premi en metàl·lic per viure la resta de la seva vida tranquil, sense preocupacions de cap mena i intentant oblidar el trauma, però s'ha transformat de desgraciat perdedor en un paio traumatitzat i determinat a venjar-se dels responsables de tot plegat.

És per això que, dos anys després dels fets de la primera temporada, es posa a buscar la manera de tornar a l'illa, tot seguint els moviments del reclutador de participants, fins que acaba tornant a la misteriós territori insular amb una missió d'infiltració amb suport de l'exterior que no acaba de sortir del tot bé. 

Així que ens el tornem a trobar com a participant, l'únic estúpid que participaria dos cops en aquesta sanguinària competició, ara fent un paper de veterà que, atesos els canvis introduïts a les regles del joc i els més baixos instints humans, no serveix de gaire.

A la primera temporada ja vam veure que el drama es basa en gran part en el fet que hi ha un grapat de personatges que es caracteritzen -no tots, és clar, perquè en són centenars- de tal manera que potser no els noms, atès que són coreans i costen una mica, però sí que interioritzem les seves particulars històries, i hi simpatitzem i volem que sobrevisquin tot i saber que, per la naturalesa de la macabra competició, no serà possible en tots els casos.

No és diferent, en aquest sentit, la segona, en què, per començar, en Gi-hun es troba un amic seu, en Jung-bae (Lee Seo-hwan), i després va reunint una petita colla de personatges que es creuen la seva història i confien en la seva veterania per afrontar els diversos perills que els llancen al damunt, si bé, com s'ha dit, no sempre servirà de gaire amb els canvis que s'han implementat, el més rellevant dels quals noves proves en què el protagonista no té experiència.

N'hi ha de molt entranyables, com un home i la seva mare, una noia molt jove embarassada i alguns personatges que semblen bona gent, però que ha tingut la mala sort de contraure deutes enormes per un motiu o un altre i acceptar la proposta del reclutador de jugar a un joc que els podria salvar de la ruïna. 

Evidentment, també n'hi ha de malparits, com un raper drogoaddicte que no dubta a matar qui calgui per sobreviure, o un gurú de la criptomoneda que s'ha arruïnat i s'ha endut alguns dels altres participants amb ell. 

Però, siguin d'ànima més o menys pura, pobres desgraciats o gent que s'ha buscat acabar endeutada, al final tots són humans i prenen decisions morals més o menys qüestionables per tal de sobreviure, que és del que es tracta aquest joc, i ho veurem en una nova norma introduïda en aquesta segona edició: la possibilitat de votar, després de cada prova, si es continua o no.

Democràcia pura, que és l'acceptació de la decisió de la majoria encara que no hi estiguem d'acord, però en aquest cas amb vides en joc. Literalment. I veurem com la desesperació, l'avarícia o la por fan acte de presència i donen més d'una sorpresa. Als personatges, és clar, perquè com a espectadors sabem que la sèrie s'acabaria si el seny s'imposés i sortís el "no" al final d'alguna de les proves.

Vaig dir, a la ressenya de la primera temporada, que tot i que em semblava que la sèrie no necessitava una continuació, sí que quedaven algunes coses per respondre o per explicar millor. Doncs bé, en aquests nous episodis per fi hem sabut alguna cosa més de l'altra banda, de l'organització, i és que aviat se'ns mostra quin és el veritable objectiu del fatal càstig que reben els jugadors i jugadores que no superen les proves, així com se'ns caracteritza almenys un dels soldats, i fins i tot veiem com el líder participa personalment, ell sí infiltrat amb èxit, a la competició.

El final el desè episodi ens deixa, ara sí, totalment penjats, i la continuació és necessària, però ja se sap que al juliol tindrem el tram final de la sèrie, els episodis finals de debò, una pràctica que sembla que ha arribat també a Corea del Sud, de manera que a l'estiu ens tornarem a trobar perquè, és clar, hi voldré dir la meva.