Lectures: Lamu (Urusei Yatsura)

Tant si em coneixeu de fa temps com si no, és possible que us hàgiu adonat que el meu nick, i a Google el meu avatar, sorgeixen del protagonista masculí d'un dels mangues i animes més emblemàtics de la nostra infantesa, i quan dic "nostra" em refereixo a la dels que vam créixer amb la primera fornada d'animació japonesa a TV3 i l'enyorat Canal 33.

Doncs bé, malgrat això, mai havia ressenyat aquesta obra de la mitiquíssima i encertadament reverenciada Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Inu-yasha, The One-Pound Gospel i moltes més) perquè, senzillament, no l'havia llegit mai, si més no, sencera. Ara que ho he fet, per raons de feina en revisar-ne la traducció per a l'edició que està sortint actualment per part de Planeta Còmic, he decidit que és l'hora de donar-ne la meva opinió.

Lamu (com la vam conèixer tant a l'anime en català com a l'anterior edició del manga), o Urusei Yatsura, que és el seu títol original japonès i sempre fa d'entès anomenar-la d'aquesta manera, es va publicar al Japó per primera vegada a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1978 i 1987 (just abans de Ranma 1/2), tot recopilant-se en 34 volums estàndard, que en l'edició que ens porta Planeta ara seran 17 dobles.

Personalment, en recordo de manera difusa l'animació (195 episodis emesos originalment entre 1981 i 1985, que és la que vaig veure, a més de pel·lícules, OVA i una nova adaptació televisiva resumida de 46 capítols entre 2022 i 2024), però per la seva estructura de capítols autoconclusius em resulta difícil tenir un record gaire exacte de quines coses passaven i com eren els personatges, més enllà de trets generals. Amb aquesta lectura completa que n'he fet ara amb el privilegi de la meva feina, però, trobo que ja puc parlar-ne amb coneixement de causa. 

Doncs bé, Lamu (o Urusei Yatsura, que significa alguna cosa així com "que pesada, aquesta gent", però amb el joc de paraules de canviar "urusai" (sorollós, pesat) per "urusei", on "sei" significa "estrella" o "planeta" i, per tant, al·ludint als extraterrestres que abunden a la història) és la història del fallit intent d'invasió de la Terra per part de la raça dels Oni, i com s'embolica la troca a partir d'aquí.

Perquè els amables invasors, amants de les bones competicions, ofereixen als terrícoles la possibilitat de deslliurar-se de l'atac a través d'un joc que consisteix en què l'humà seleccionat, l'Ataru Moroboshi, toqui les banyes de la filla de la família, la Lamu del títol.

Malgrat que ell és un estudiant de batxillerat dropo, maldestre i pervertit, aconsegueix salvar el món en tocar-li les banyes en distreure-la després d'arrencar-li la part de dalt del bikini, i tot plegat porta a una confusió que acaba amb la jove extraterrestre convençuda que ella i l'Ataru s'han promès.

Això provoca un terrabastall a la vida de l'Ataru, la seva família i els seus companys d'instituts, perquè la Lamu s'instal·la a casa seva malgrat que el noi no accepta haver-se de casar amb ella. Detall que poc li importa, per exemple, a la seva xicota de fins llavors, la Shinobu, una noia amb una força física descomunal, perquè el cas és que la Lamu és extremament possessiva i electrocuta el seu involuntari promès cada vegada que aquest empaita altres noies, donat el seu caràcter faldiller com n'hi ha pocs. Passa que li agrada el repte, i la Lamu l'hi posa tan fàcil que no li resulta interessant.

Particular, aquest Ataru, però també ho són molts altres personatges que apareixen a l'obra, que té un reguitzell de situacions d'allò més absurdes i que difícilment podríem considerar del gènere romàntic estudiantil, sinó que és més aviat una comèdia esbojarrada de ciència-ficció i un polsim de romanticisme.

La complicada relació entre l'Ataru i la Lamu fa que, sovint, l'aparició en escena d'altres personatges enredi encara més la troca. Parlem, per exemple, del ric i fatxenda Mendô, l'atractiva infermera escolar Sakura i en Cherry, el malastruc monjo budista que és el seu oncle, les amigues extraterrestres de la Lamu, que són la barroera motorista espacial Benten, la freda (en més d'un sentit) Oyuki i la justificadament rancorosa Ran, el molest cosinet volador de la Lamu, en Ten, la princesa de la raça alienígena dels corbs tengu, la Kurama, la germana emprenyadora d'en Mendo, la Ryôko, la Ryûnosuke, una noia obligada a transvestir-se per part del seu pare, entestat a criar-la com si fos un noi, o d'altres de més petits, com els poc amorosos pares de l'Ataru, o el pobre desgraciat del tutor de la classe de l'Ataru.

Això dona lloc a trames molt divertides plenes d'humor absurd, personatges electrocutats, colpejats per maces gegants, intoxicats per aliments extraterrestres, cremats, aules destrossades... i sí, algunes situacions que han envellit una mica malament pel que fa als rols de gènere i el masclisme -tot i que les noies es defensen de les constants agressions que pateixen a l'obra-, però també moments més emotius i tendres. Al capdavall, l'Ataru i la Lamu tenen un lligam potser forçat, però el costum és molt poderós i, malgrat el que diu públicament, el protagonista troba a faltar la seva no-promesa quan de tant en tant la perd de vista.

Com passa amb l'esmentada i immediatament posterior Ranma 1/2, no podem esperar una història amb una trama principal i un final clar, i és que, com passaria el 1996 amb la conclusió de les aventures de l'artista marcial que es transformava en noia amb l'aigua freda, la mestra Takahashi acaba la sèrie amb un final obert, interpretable, però que s'adiu perfectament amb el to de tot el que hem vist fins llavors. I l'estructura d'històries curtes, en general d'un capítol però, de vegades, alguns més, també ajuda a facilitar relectures en què no ens sapiguem de memòria el que hi passa, i de pas gaudim de la clara evolució del traç, que s'inicia amb un estil clar de la Rumiko setantera i acaba amb el que li veuríem a Ranma 1/2. 

Si encara no heu llegit aquest obra d'una de les autores més populars i prolífiques de còmic del Japó, que continua oferint-nos obres de molts volums a més d'ocasionals històries curtes, doneu-li una oportunitat, ara que s'està reeditant. 

Lectures: Claudine

El manga shôjo dels anys 70 m'agrada molt, i de tant en tant en faig alguna crítica aquí al blog, però sens dubte una de les autores mé destacades, emblemàtiques i llegendàries que el van nodrir és la gran Riyoko Ikeda, que ens va donar la mítica La Rosa de Versalles, obra que tinc pendent rellegir i comentar aquí en algun moment, o La ventana de Orfeo. 

Abans d'això, però, he tingut el plaer de descobrir l'existència i llegir una altra de les seves obres, que ens ha portat recentment Arechi, i procedeixo, com sempre que acabo una lectura, a compartir amb vosaltres la meva opinió al respecte.

Claudine és el senzill però concís títol d'aquest manga que crida l'atenció, quan el tenim a les mans, per ser molt més primet que els volums estàndard a què estem acostumats. En unes altres circumstàncies hauria format part d'un tom recopilatori amb alguna altra història curta, però l'editorial catalana ha decidit publicar-la així, en un tom de 108 pàgines que, tanmateix, ens explica un potent drama com es podria esperar tant de la mestra Ikeda com de l'època a la qual pertany. 

Situada a la França dels anys 30 del segle XX -ja s'acosta el moment en què ho hem d'especificar-, des de les primeres pàgines ja veiem que, novament, com s'havia vist a les altres obres esmentades, toca la qüestió del gènere, els seus rols i els seus estereotips, en presentar un protagonista transgènere, diuen que dels primers que van aparèixer a la història del manga, a diferència del transvestisme que en altres ocasions ha tractat.

De Claudine, que aquest és el nom que va rebre en néixer, no en sabem gaire res, en realitat. Només que és de bona família i que s'identifica com a noi, tot i haver nascut en un cos de noia. Curiosament, sobretot per l'època tant del còmic com la que representa, el seu pare l'accepta i, fins i tot, agraeix que tingui un caràcter tan masculí i vulgui seguir els seus passos, tot emmirallant-se en ell. La mare, en canvi, la porta al psicòleg per "guarir-la", com veiem a la primera escena de la història, narrada per aquest mateix professional.

A partir d'aquí, som testimonis dels amors i desamors del protagonista, que tot i la seva identificació no disputa que l'anomenin constantment Claudine, malgrat que s'esmenta que alguna vegada l'han anomenat Claude.

La seva androgínia confon els altres, que se senten fascinats per la seva presència, i enamora diverses noies, però són històries condemnades a acabar malament, i en les poques pàgines de què disposa, l'autora s'assegura de fer-les tan dramàtiques com pot, fins i tot tràgiques. 

Tot plegat, amb el seu característic estil de dibuix detallat i unes composicions de pàgina marca de la casa que tiren endavant la narració a un bon ritme. Precisament aquest punt, però, conté el que trobo que és el mal de l'obra: se'ns explica en molt poques pàgines (aproximadament mig volum estàndard) una història que podria haver durat força més, i això fa que en alguns moments la sensació sigui que passen massa coses en massa poc paper, a més que no és fàcil calcular l'edat dels personatges ni quan hi ha hagut salts temporals. 

Tanmateix, Claudine és un interessantíssim còmic, amb un relat colpidor i sens dubte imprescindible per als fans de l'autora i el manga dels 70 en general. No us la perdeu.

 

Sèries: Emily in Paris

Us ha passat mai, que en alguna plataforma d'streaming us apareixen destacades sèries que no teníeu intenció de veure, i que les acabeu mirant perquè algú us les recomana, i llavors descobriu que us agraden molt?

Jo no tenia ni idea que la sèrie que us porto avui era una creació de Darren Star, el creador de Beverly Hills 90210 o Sexe a Nova York, però ja amb el primer capítol m'encaixa perfectament (sobretot per semblances amb la segona de les sèries esmentades) i en poc temps, a casa, hem vist les quatre temporades que de moment n'han sortit, així que parlem-ne.

Emily in Paris és una sèrie de Netflix que es va estrenar el 2020 i que podem atribuir al gènere de la comèdia romàntica, amb moment més dramàtics, i que de seguida fa que ens estimem els seus personatges, amb virtuts i defectes, perquè tots tenen les dues coses.

I precisament és sobretot dels personatges, que hem de parlar, perquè són el nucli de la història, amb unes trames lleugeres i en absolut sorprenents ni revolucionàries, tot i que entretingudes i funcionals.

L'Emily Cooper (Lilly Collins) del títol és una experta en màrqueting i xarxes que, de cop i volta, es troba que la traslladen un any de Chicago a París perquè la seva cap, que era qui se n'havia d'encarregar, ha descobert que està embarassada i, per tant, no hi pot anar. 

La protagonista té la missió d'implantar estratègies modernes de visualització de les campanyes de l'agència Savoir, adquirida per la companyia americana per a la qual ella treballa, però malgrat el seu entusiasme (o, més aviat, addicció a la feina), la seva candidesa i les seves bones intencions, el fet d'arribar a França sense saber pràcticament res del seu idioma i la seva cultura li passa, ja em perdonareu el rodolí, factura, i és que la gent amb qui ha de treballar la veu com una invasora totalment desconnectada de la realitat diària de l'empresa.

Allà qui mana és la Sylvie Grateau (Philippine Leroy-Beaulieu), de caràcter fort i temuda a l'oficina quan té un mal dia o alguna cosa no li agrada, que és sovint.

No li cau gens bé l'Emily, al principi, i després anem veient com en el fons no és mala persona, simplement té un caràcter esquerp per una certa arrogància i la rigidesa professional dels veterans, que combina malament amb l'actitud tan extravertida de la jove americana i els seus modelets.

A l'oficina hi ha més treballadors, però són pràcticament figurants, llevat de dos que són secundaris al mateix nivell que la Sylvie, i que són en Luc (Bruno Gouery) i en Julien (Samuel Arnold), respectivament a l'esquerra i la dreta de la imatge.

En Luc és el meu personatge preferit de la sèrie, un paio estranyot, de caràcter alegre i humor inadequat que de seguida es fa entranyable. En Julien, en canvi, no m'agrada gaire: és el típic gai de comentaris tallants que sempre està a la defensiva (sembla que és un tipus de persona força habitual, potser un mecanisme de defensa), però com a personatge en si lluita per ser valorat i pateix quan s'adona que l'Emily l'està desplaçant en convertir-se ràpidament en l'MVP de l'oficina.

Però, encara que sigui workaholic, l'Emily també té vida social a París, i com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'una comèdia romàntica, s'enamora. Amb certa facilitat, també s'ha de dir, però el seu objectiu romàntic principal és en Gabriel (Lucas Bravo), un xef del barri que somia amb tenir el seu propi restaurant i que és el veí de sota de l'apartament vell i minúscul on ella viu. És guapo, bon paio i tranquil.

Passa que ell ja està agafat, i és que fa temps que surt amb la Camille (Camille Razat), una noia de família adinerada que treballa com a galerista i que fa amistat amb la protagonista, cosa que serveix en safata el triangle amorós que anima aquesta és d'història i que és la trama principal de la sèrie.

Parlant d'amistats, l'Emily ben aviat fa una bona amiga a París, la Mindy (Ashley Park), una noia també extravertida amb un passat del qual vol fugir, i somnis artístics per fer realitat.

També s'emmerda en el seu propi triangle amorós més endavant, perquè el personatge és prou sòlid per tenir els seus minuts de metratge allunyada de l'Emily. 

He dit més amunt que l'Emily s'enamora fàcilment, i és que amb els estira i arronsa amb en Gabriel la pobra s'ha d'anar buscant la vida, i un dels seus amors és, més avançada la sèrie, l'Alfie (Lucien Laviscount), un anglès destinat a París amb qui es coneix a classe de francès, on ell va per exigència del banc per al qual treballa.

És escèptic, desconfiat de mena, especialment pel que fa a les relacions personals, però gosa obrir una mica el seu cor en interactuar amb la protagonista.

I, bàsicament, ja estarien presentats els personatges més importants. És una sèrie de personatges, com deia més amunt, i tot gira al voltant de les seves relacions i aspiracions laborals i vitals.

Pel camí, enamoraments, èxits i fracassos i molt de luxe, festes, àpats i vestidets, que no està malament per mostrar una imatge idealitzada de la capital francesa en una sèrie que, tot i les crítiques per part del públic local pel que fa als estereotips perpetuats amb el seu guió, i malgrat la poca credibilitat que té el fet que tots els personatges parlin bon anglès (amb accent, però amb un vocabulari i una gramàtica impecables), fins i tot algunes de les vegades que l'Emily no és al davant, val a dir que és tremendament addictiva.