Lectures: Su Frankenstein

M'agrada, el manga clàssic. El còmic japonès dels anys 80 cap enrere té alguna cosa que em crida molt l'atenció, però evidentment no conec tot el que hi ha, ni ens arriba gaire cosa, si bé en els darrers anys han anat sortint al nostre mercat algunes obres que fa un parell de dècades ningú s'hauria atrevit a publicar, perquè no haurien resultat atractives per al lector estàndard.

La que us porto avui no la coneixia de res, fins que va passar per l'agència de traducció on faig de revisor, i com que és d'un sol volum i amb el poc temps lliure que tinc ja em van bé aquesta mena d'obres, me la vaig voler llegir, tot i que pertany a un gènere que a mi no m'atrau gaire.

Su Frankenstein, de Norikazu Kawashima, es va publicar al Japó el 1988 com a Frankenstein no otoko i, com es pot deduir en veure'n la portada, es tracta d'un manga de terror. Del seu autor no se'n troba gaire informació, però sembla que estava especialitzat en aquest gènere, i va fer gairebé una trentena d'obres que hi pertanyien durant els anys 80, sobretot per a la revista Hibari shobô, ja desapareguda.

Però bé, entrem en matèria: aquest volum que Planeta Cómic ens ha portat en format grandet i de tapa dura, però d'un gruix estàndard de no arriba a 200 pàgines, ens explica la misteriosa i pertorbadora història d'en Tetsuo, un home que comença a tenir unes esgarrifoses visions d'una noia que se li apareix en els moments més inesperats.

Amoïnat per aquesta qüestió, va a teràpia i a partir d'aquí el relat és un gran flashback en què veiem un episodi de la infantesa del protagonista, en què va conèixer una noia que és la que ara se li apareix i el turmenta.

Veiem com la va conèixer i som testimonis de l'estranya relació que tenien, i en què ell, per superar el seu sentiment d'inferioritat, es va transformar en un personatge imponent que sembrava el terror a la zona. No vull explicar res més, però, perquè llavors ja ho estaria rebentant tot. 

Sí que diré, tot i així, que es tracta d'una història, com deia, pertorbadora, amb aquest inevitable component fantàstic de les aparicions, però que en el relat del passat és més realista. De fet, els tràgics esdeveniments que hi van tenir lloc són els que ens duen a les experiències més fantasioses del present, perquè al capdavall tot ve d'un trauma que és el que se'ns explica en aquest manga.

Podríem parlar d'història de terror psicològic, però sigui com sigui es tracta d'un còmic que es llegeix molt fàcilment, es devora, si bé això no el converteix necessàriament en una obra mestra, simplement és que l'autor fa servir més el dinamisme de les vinyetes que no pas uns diàlegs gaire densos. 

He de dir que, tot i que m'ha agradat, em fa l'efecte que tot plegat passa molt de pressa, que es podria haver aprofundit més en detalls de la trama, com ara els motius pels quals passen algunes de les coses que se'ns expliquen.

Al meu parer, és com si no tingués l'essència del típic volum japonès de manga de prop de 200 pàgines, sinó la d'una història curta, que per la seva brevetat ens deixa amb ganes de saber més coses de tot plegat. I és per això que em sembla que no me'n quedarà un record inesborrable. Però, hi insisteixo, m'ha agradat.

 

Lectures: Holes

Quan us parlo de llibres que he llegit acostumo a fer una petita introducció sobre com els vaig conèixer, o per què els he llegit, etc. La d'avui em ve especialment de gust fer-la, perquè és una cosa d'allò més inusual. 

No coneixia el llibre de res, ni el seu autor, no l'havia vist mai. Però me'l vaig trobar al carrer. I, a més, damunt d'un contenidor. No he agafat mai llibres dels que la gent llença al carrer, encara que estiguin en bosses. Solen ser enciclopèdies -format ja obsoletíssim- i estar fetes una coca, però en aquest cas era una novel·la en anglès en molt bon estat i neta. I com que feia temps que no llegia en anglès, la vaig agafar. I aquí em teniu, parlant-ne. 

Holes és una novel·la de Louis Sachar publicada als Estats Units per primer cop l'any 1998, i està categoritzada com una lectura per a adolescents. Òbviament, quan vaig agafar el llibre de damunt del contenidor no ho sabia, però sí que ho vaig mirar després per decidir si me'l quedava o no, i vaig pensar que tant me feia, ja que la sinopsi em va resultar prou interessant i, al capdavall, qui diu que hem de llegir només llibres per al nostre grup d'edat, o de certa dificultat o densitat? Recentment la meva filla s'ha llegit El zoo d'en Pitus, per exemple, i a mi m'agradaria tornar-lo a llegir algun dia, ja que me'n va quedar molt bon record quan anava a primària.

En fi, aquesta novel·la té com a protagonista l'Stanley Yelnats, un nano que ha estat condemnat a un camp de treball per un delicte que no va cometre. És un correccional amb el nom de Camp Green Lake que no té res de verd ni hi ha cap llac, sinó que és un erm en què els interns estan obligats a cavar un forat d'unes dimensions determinades cada dia, cremant-se sota el sol, amb molt poca aigua per beure, molt poc menjar i unes condicions higièniques i de descans inacceptables. Però, al capdavall, són "delinqüents", de manera que no passa res. De fet, s'estan en un lloc tan inhòspit que no hi ha ni barreres: són lliures de marxar quan vulguin, perquè de tota manera no arribaran vius, caminant, enlloc, ateses les condicions climàtiques de l'estat nord-americà de Texas en què es troba el campament.

La novel·la descriu d'una manera molt planera, però també amb molta ironia -especialment amb el nom del lloc i els sobrenoms dels personatges-, el dur dia a dia de l'Stanley i els seus companys, així com les seves relacions i jerarquies, i aviat ens trobem planyent els pobres nanos. De fet, pel seu tema i la duresa de la penitència jo no categoritzaria mai aquest llibre com a infantil. 

Abans he dit que era una novel·la per a adolescents, però pel que llegeixo ha estat etiquetada de moltes maneres, incloent-hi la literatura infantil, però també té elements de conte de fades, representats pels flashbacks al segle XIX, on tenim el rebesavi letó de l'Stanley i els fets que van dur a la suposada maledicció que provoca mala sort als seus descendents, una subtrama amb què la principal té connexions més enllà de la genealògicament òbvia, i molt ben trobades. També hi podem incloure les propietats gairebé màgiques de les cebes o les d'uns llangardaixos molt temuts. A més, tenim una història de maduració, i temes com el treball forçat, la masculinitat o el racisme.  

Arribem a patir pels personatges i els veiem passar-ho especialment malament en alguns moments, i la lectura atrapa d'una manera que costa deixar-la. És veritat que en tractar-se d'un text no especialment complex és fàcil de llegir, però no és pas un llibre amb la lletra grossa ni dibuixets, no us ho imaginéssiu pas. 

Per a mi és una novel·la per a adolescents i adults, amb una història que enganxa i uns personatges amb què podem empatitzar fàcilment. I això devien pensar els que en van fer una pel·lícula el 2003, d'on he tret les imatges, amb guió del mateix autor del llibre, i després d'un intent fallit de dur-la a la televisió el 2005, sembla que aquest 2025 està tirant endavant un projecte més sòlid d'adaptació al format domèstic. 

 

Sèries: Jessica Jones (tercera temporada)

Podria començar, com tantes altres vegades, dient la lentitud i el retard amb què he consumit la majoria de temporades de sèries de Marvel de Netflix, fins al punt que ja fa temps que no són de Netflix i les he hagut de veure a Disney+, però no ho faré. Bé, en certa manera potser sí que ho he fet.

El cas és que ara toca parlar de l'última temporada d'una d'aquelles sèries, concretament de l'única protagonitzada per una dona, i sense mirar -tampoc en tinc ganes- quina és l'opinió que el públic en té, he de dir que a mi m'ha agradat força. 

La tercera temporada de Jessica Jones es va publicar a Netflix el 14 de juny de 2019, en fa gairebé 6 anys, poca broma, però si una cosa és bona és pràcticament atemporal, i jo no he tingut cap problema pel fet de veure-la ara. Per sort o per desgràcia, aquell grup de sèries no requereixen el visionat de les pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, ni viceversa, de manera que no per culpa de tenir-la pendent m'he hagut de perdre altres coses.

En fi, aquesta vegada, després del trauma de l'enfrontament amb la seva mare, que era la dolenta de la segona temporada, la protagonista torna a la seva feina d'investigadora privada, dificultada, això sí, pel fet que ara ja és un personatge conegut i qualsevol ús dels seus poders -recordem: superforça i curació ràpida- es mira amb lupa.

Una que pot dur la seva identitat emmascarada en secret, i que per això no s'està de res en la seva croada contra la delinqüència, és la Trish, la millor amiga / germana adoptiva de la Jessica, que després de l'operació a la que es va sotmetre a la segona temporada ha adquirit uns poders que li permeten lluitar de manera efectiva contra "el mal", però és impulsiva, el nou poder li puja al cap i cada cop actua de manera més imprudent i descontrolada en la seva nova feina de justiciera.

Com que la cosa se li escapa de les mans sovint, la Jessica s'hi ha d'enfrontar per mirar d'aturar-li els peus i fer-li entendre allò que l'oncle Ben li va ensenyar a en Peter Parker i que tantes generacions de lectors de còmics i de consumidors de productes audiovisuals de superherois tenim inculcat: un gran poder comporta una gran responsabilitat.  

La Jessica, per la seva banda, intenta dur una vida normal dedicant-se a la seva professió, i també fent els seus descansos, i lligant si s'escau, com li passa amb l'Erik Gelden (Benjamin Walker), un home que resulta que també té un superpoder, tot i que una mica molest: detecta la maldat de les persones tot manifestant un mal de cap directament proporcional al grau d'aquesta maldat. 

Esdevé un personatge secundari interessant que, tot i tenir moltes ombres i un comportament, almenys fins ara, immoral i egoista, serà un aliat de gran valor durant la trama d'aquesta última temporada, començant per ajudar a identificar la persona que apunyala la Jessica ja al primer episodi.

Per la seva banda, en aquests episodis té un paper força important la Jeri Hogarth, que ara dona feina a en Malcolm, el veí exionqui de la Jessica, i que continua mostrant una actitud implacable i mancada d'ètica en nom de la seva eficàcia professional com a advocada.

Tanmateix, una revelació sobre la seva pròpia vida fa que es mostri relativament vulnerable i que es plantegi alguns dilemes morals, si bé li resulta molt difícil lluitar contra la seva pròpia naturalesa. 

Aquests últims 13 episodis ens parlen molt d'això: de moralitat, d'ètica, però també de pèrdua, tragèdia, redempció i l'obtenció del fi per sobre dels mitjans. Trobo que és un comiat digne per a una sèrie que, com les altres de Marvel originades a la plataforma d'streaming, té un desenvolupament pausat, però cru i amb una gran construcció de personatges.

Tal com van les coses ja veiem que la cosa no acabarà bé, si més no, no del tot, i que tots els personatges implicats hauran de pagar un preu força alt per les accions que han dut a terme, tant si les circumstàncies els hi han conduït com si han actuat per egoisme, imprudència o desconeixement. 

Tornarem a veure la seva protagonista? En teoria no, però com que Marvel Studios ja ha integrat en Daredevil al seu univers, i fins i tot s'ha ressuscitat la seva sèrie a Disney+, tampoc no hem de perdre del tot l'esperança de retrobar-nos amb aquesta investigadora sarcàstica i de reduït armari.