Menú

diumenge, 27 de gener del 2013

Per què no m'agrada gaire en Tsubasa Ôzora?

Al món dels còmics hi ha personatges protagonistes que no cauen especialment bé, que no tenen tant carisma com els secundaris de les obres de les quals teòricament són les estrelles. En Tsubasa Ôzora (Oliver Aton) és un dels millors exemples d'això que dic. 

Sembla que és perfecte, l'única cosa en què pensa és el futbol, no és un personatge gaire profund ni amb gaire història al darrere i el seu creador, en Yôichi Takahashi, sempre es va entestar en fer-lo destacar per sobre dels altres, cosa ben normal quan parlem del personatge principal, però en el cas de Captain Tsubasa és exagerat. Vaja, que fa una mica de ràbia. No ell, sinó la situació.


Potser, o sense el "potser", és cosa meva, perquè sempre m'han atret més els personatges secundaris i molt poc aquells a qui tot els surt bé. M'agraden molt més els que són bons perquè s'hi han esforçat que els que neixen amb talent i són uns genis innats. És per això que noms com el del nostre protagonista d'avui em provoquen més aviat poca simpatia.

Repeteixo que no són ells, sinó les situacions que els envolten. Ells no en tenen pas la culpa, de ser tan bons en el que fan, com tampoc no en té la culpa en Messi, idolatrat per tothom però que a mi m'agrada menys que molts altres jugadors més humans, més terrenals.


Ja que parlem d'en Messi, trobo que a Captain Tsubasa passa el mateix que amb els aficionats del Barça i els comentaristes televisius dels partits que disputa: sembla que la presència o l'absència d'un sol jugador, que per molt bon jugador que sigui no deixa de ser només 1 dels 11 que hi ha sobre el camp, sigui cabdal per al desenvolupament del partit.

Un sol jugador no pot guanyar un partit, com tampoc no el pot perdre. Si és tan i tan bo, ho veurem gràcies a la feina que fan els seus companys, i això és el que passa amb en Tsubasa. Ell va arribar al Nankatsu (New Team, tot i que a primària li deien Niupi), un equip lamentable, i va fer que guanyessin partits per primera vegada. Però no estava sol: hi havia també dos fitxatges més com eren en Tarô Misaki (Tom Baker) i el porter Genzô Wakabayashi (Benji Price).


No vull amagar que el meu personatge preferit és precisament en Tarô Misaki, a la dreta de la imatge, i que em va fer ràbia que les excuses de guió del mestre Yôichi Takahashi el duguessin a mudar-se i desaparèixer pràcticament de la història, com també va passar amb en Genzô.

Segurament l'autor va pensar que el Nankatsu ja era massa fort amb en Tsubasa i que tenir aquests dos complements restava interès a la història. En aquest sentit, que afegís dificultats al camí del protagonista és quelcom lloable, però trobo que podria haver fet alguna cosa més.


Donar-li un rival a l'alçada, per exemple Res a dir en aquest sentit perquè ho va fer, i ho va fer bé. El primer (quan va ser gran en va tenir més), en Kojirô Hyûga (Mark Lenders), tot i que la seva caracterització com a personatge agressiu i cregut —encara que els seus orígens humils intentessin suavitzar-ho— el feia poc simpàtic, en contraposició al grandíssim tros de pa que era en Tsubasa.

Deixant de banda la meva tendència natural a alinear-me amb els secundaris, trobo que el problema que tinc amb el protagonista d'aquest manga és que tot se centra massa en ell i hi ha coses que, senzillament, no les trobo creïbles ni versemblants. I no em refereixo als xuts impossibles, els camps inacabables i altres tòpics de Captain Tsubasa més que suats.


És a dir, em sembla molt bé que l'autor s'inventi una lesió, doble fins i tot, per tal que alguna cosa freni un protagonista aparentment imparable, però ¿com és possible que, per molt bo que sigui, li permetin continuar jugant amb signes evidents de malestar, que no només poden fer que el seu equip perdi el partit, sinó que en tractar-se d'un adolescent li podrien destrossar la carrera futbolística i, encara més greu, el creixement?

I no estem parlant de deixar-lo jugar 10 minuts perquè ja no queden canvis per fer (al futbol professional, de fet, en aquesta situació es treu el jugador i s'afronta el tram final amb un home menys), sinó que durant diverses rondes d'un campionat el paio pateix com un desgraciat quan hi ha altres jugadors que el poden substituir, aguantar i fins i tot guanyar el partit.


A més, quan arriba ell sembla que els altres jugadors estiguin al seu servei i no puguin fer cap aportació a les victòries de l'equip més enllà de les assistències de gol i, en el cas dels defenses, alguna segada encertada o aturar la pilota amb el cos. 

De fet, la història ens explica que en Tsubasa juga al centre del camp, i que els davanters són uns altres jugadors, però qui fa la immensa majoria dels gols? Ho heu endevinat. Raríssimament provenen d'altres jugadors, i malgrat que m'encanten tant el còmic com la sèrie animada i m'ho passo molt bé veient les victòries del Nankatsu, és quan marca algú que no sigui en Tsubasa que realment somric.


Com ja he dit un parell de cops, no és en Tsubasa qui em fa ràbia, sinó les seves circumstàncies, el "Tsubasacentrisme" d'aquest manga que per altra banda m'agrada i m'enganxa tant.

He de continuar llegint fins més enllà del que es va arribar a publicar a Occident. Fins el 2012, de fet, que és quan va acabar l'última saga de l'obra després de més de 30 anys (si el mestre Takahashi no decideix fer-ne una altra saga, que tot pot ser), i no sé si aquest problema que trobo que té Captain Tsubasa s'arriba a polir o no, però vull remarcar que em va agradar molt saber que el protagonista fitxava pel Barça, on ha estat sempre des que hi va entrar.

Segur que als aficionats del Madrid, que només el poden veure amb l'uniforme del seu equip en barroers retocs d'imatge que circulen per la xarxa, no els va fer ni punyetera gràcia.




11 comentaris:

  1. Estic bastant d'acord amb el que dius, m'agrada força el manga, pero Tsubasa sempre guanya (en el pitjor dels casos empata) i si no juga, l'equip juga molt pitjor i perd. I el que menys m'agrada és el tema dels lesionats, no només Tsubasa sino que Misaki, Wakabayashi o Wakashimazu juguen lesionats i no els substitueixen perque són bons. I el pitjor de tot Misugi, que el deixen jugar quan es pot morir en qualsevol moment, al·lucinant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, no he esmentat en Misugi i realment n'hi ha per llogar-hi cadires. Tot i així fan servir la seva malaltia com a excusa per a justificar que només hi hagi un paio com en Tsubasa a tot el país: en teoria diuen que en Misugi hauria estat millor si no fos per la malaltia. Vaaaaja...

      Elimina
  2. Crec recordar que fa uns anys va sortir l'etapa del Barça en còmic per aquí.

    No se quina editorial era però no l'he vist mai més :( em penedeixo tant de no haver-lo comprat aquell moment

    ResponElimina
    Respostes
    1. En realitat era una fanedició, és a dir feta per fans, no era legal, i no sé si la van arribar a acabar.

      El cas és que quan van començar a sortir noms d'equips reals la FIFA va decidir que si aquelles llicències no les pagava ningú hi havia un problema (el mateix passa amb els videojocs: hi ha equips i jugadors reals per a qui els pagui), de manera que només es pot publicar fora del Japó la part en què no surten equips reals, que és una mica més de la meitat de la història, només.

      Elimina
  3. No és cap secret que molts protagonistes no són gens interessants. Això és perquè els autors moltes vegades posen com a protagonistes versions idealitzades de si mateixos amb 0 carisma. Aquest és el malaurat fenomen Mary Sue/ Gary Stu, una trampa en la qual, com a creador, és extremadament fàcil caure. Es tracta de quelcom que els passa sobretot als principiants, però que també es dóna amb massa freqüència entre professionals amb anys i panys de trajectòria com a tals a les seves espatlles.

    Pel que fa al futbol:
    -Sempre ho he dit: jo eliminaria els premis de màxim golejador i porter a qui li han fet menys gols i establiria els d’equip més golejador i equip menys golejat. El futbol és un joc en equip i aquests premis no ho fomenten pas.
    -Sé de primera mà d’un parell d’entrenadors de nens de 9-11 anys aficionats que, plovent a bots i barrals, no van voler anul·lar un partit que comptava per a la classificació. Un d’ells va al·legar que és que els professionals també juguen amb pluja. ¬¬ Gent com aquesta no hauria de poder tenir nens al seu càrrec. Evidentment, molts pares es van rebotar i van endur-se llurs fills.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, i qui diu Tsubasa diu Goku, entre altres. Sóc molt fan dels repartiments corals i no m'agrada gaire quan hi ha una clara divisió entre protagonista i secundaris.

      És una bona idea, això que proposes dels premis. Pel que fa a les condicions de joc, és cert que jugar amb pluja (i amb pedra, que hi he jugat) dóna un aire èpic als partits, però hi ha un moment que s'ha de dir prou.

      Elimina
    2. Exactament, això venia a dir: no només amb en Tsubasa, sinó també amb en Goku i tants protagonistes més del món del manga (és un camp on es deixa notar molt aquest protagonistacentrisme xD). A mi també m'encanten els repartiments corals, a més personatges interesants i "forts" o hàbils, millor.

      Tornant al cas de Captain Tsubasa, m'he rigut força amb la teva entrada, perquè és encertadíssima, però tal vegada totes aquestes circumstàncies fan que la sèrie sigui d'allò més recordable i disfrutable avui en dia. Evidentment ens duu a situacions extremes tal com que Tsubasa estigui jugant doblement lessionat, o que qualque dia Julian es pugui morir d'un atac al cor, però suposo que és part del drama que era la sèrie (i el manga).

      Salut!

      Elimina
    3. Sí, tot plegat li dóna una èpica molt atractiva a la sèrie. D'altra banda no és massa creïble que facin per la tele els partits del campionat de secundària (ja no de batxillerat, com passa amb el beisbol i és un cas real), ni que el narrador de la tele se senti també a tot drap per la megafonia dels estadis. XD

      Sobre els repartiments, és per això que m'agrada tant Naruto, on sí que hi ha un protagonista però molts combats els resolen altres personatges, al contrari del que passa a Bola de Drac.

      Elimina
    4. Doncs a mi sempre m’ha agradat molt el Goku com a protagonista; mai se’m va fer pesat. Ara, no sé fins a quin punt l’efecte nostàlgia influeix en mi i, a més, ja fa una bona colla d’anys que no veig ni un capítol de l’anime. Del manga n’he llegit fins al volum #9 de l’Edició Definitiva i de moment, segons el meu parer, aguanta el tipus. Tot i que acapara protagonisme, com que em cau bé i té carisma, no m’importa.

      Els que no empasso són les típiques protagonistes shôjo que malgrat no posseir cap mena d’atractiu tenen un bon grapat de nois al darrere, incloent el popular/ben plantat de torn, ni tampoc la gran majoria de protagonistes de shônens-harem pels mateixos motius.

      Les obres corals no s’estilen gaire. Recomana-me’n alguna.

      Elimina
    5. No ho sé, és que trobo que Bola de Drac té personatges molt interessants però que aspiren, com a màxim, a contribuir a la victòria d'en Goku.

      Precisament per això una de les meves parts preferides és quan en Goku PERD contra en Vegeta i són els altres els qui li donen el cop de gràcia.

      En canvi, la immensa majoria de vegades en Goku treu les castanyes del foc als altres i sense ell tant se val l'entrenament que han dut a terme els altres, que mai no vençeran l'enemic de torn si en Goku està esperant entrar al camp.

      Obres corals? Bé, Naruto, però dubto que t'interessi. XD

      Elimina
    6. Ja et dic: l'anime no el tinc gaire fresc i del manga encara n'he llegit poc. Em començo a ensumar el desaprofitament de personatges, això sí. Sense anar més lluny: el Yamcha mola molt al principi, però amb tots els memes i comentaris d'internet ja sé de sobres que acaba convertit en l'ase dels cops. Una llàstima.

      L'has encertada: Naruto no m'interessa xDD

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails