El guionista Alan Moore és un dels més famosos del sector dels còmics, i a banda d'obres com V de Vendetta no ha tocat precisament poques vegades el gènere dels superherois, en obres com Watchmen, on donava versions pròpies i rebatejades de personatges que ja existien, o l'original The League of Extraordinary Gentlemen, protagonitzada per clàssics de la literatura universal, però també amb aportacions als mites d'en Superman i en Batman, les memorables For the man who has everything (1985) i Whatever happened to the man of tomorrow? (1986) en el cas del primer i The Killing Joke (1989) en el cas del Cavaller Fosc.
Doncs bé, fins que no van sortir els recopilatoris que ressenyo avui no havia sentit a parlar ni havia llegit res de Supreme, una col·lecció que abans de l'arribada del mestre Moore passava sense pena ni glòria. I és que es veu que el seu creador (i també amo de l'editorial on va començar, Image), el polèmic Rob Liefeld, va demanar al prestigiós guionista britànic que s'encarregués de redreçar el timó, i aquest hi va estar d'acord amb la condició de poder fer el que li vingués de gust i sense tenir en compte res del que hagués passat abans a la col·lecció.
I va fer el següent: negar tots els orígens que s'havien intentat amb el personatge fins aquell 1996 i refer-lo des de zero, respectant-ne només l'aspecte físic. La idea era fer una mena d'homenatge/paròdia del mite d'en Superman (el nom ja hi convidava), amb un gust exquisit i moltíssimes referències que amb uns coneixements bàsics de la vida de l'Home d'Acer, que és fins on jo arribo, s'agafen de seguida.
Però no només això, sinó que el mestre Moore explica una història versemblant en què el protagonista Ethan Crane, un dibuixant de còmics (concretament Omniman, amb un protagonista que també és una mena de Supreme/Superman) quan es posa les ulleres i un superheroi d'abast galàctic quan es vesteix amb l'uniforme cenyit, descobreix que el seu univers ha estat reiniciat (la primera de moltes referències metalingüístiques del còmic) i que en un món alternatiu anomenat Supremacia coexisteixen totes les versions descartades d'ell mateix, cadascuna amb les seves pròpies característiques, sens dubte determinades per l'època en què representa que van ser creades.
Per si quedava cap dubte dels paral·lelismes entre en Supreme i en Superman, cal destacar que té una fortalesa secreta (en aquest cas flotant), una germana (no una cosina) amb els mateixos poders i un gos, en Radar, que sens dubte ens fa pensar en un altre gos amb capa, en Krypto.
Els anirem veient, a ells i a d'altres personatges, mentre en Supreme viu diverses aventures alhora que intenta recuperar la memòria. Aquesta excusa permet que el guionista s'inventi un passat editorial que en realitat no existeix, i ens anirem trobant els records del protagonista en forma de còmics amb un estil de dibuix propi dels 40, els 50 i els 60, dècades en què se suposa que el còmic de Supreme ja existia.
Ho veiem, per exemple, quan recorda la seva infantesa en un poble granger al mig del camp, Littlehaven (òbviament una referència a Smallville), en què després de tocar un tros d'un element anomenat supremi (una mena de kryptonita benigna) va adquirir els seus superpoders i els seus característics cabells blancs.
A cadascun dels capítols trobarem pàgines d'aquestes, que faran tornar a la memòria de l'amnèsic Ethan Crane les aventures que va viure en el passat en relació amb els personatges amb què interactua, o que ha de salvar, en el seu present dels anys 90.
Però l'etapa d'Alan Moore a Supreme no és un cúmul de retrobaments i pàgines d'estil retro, sinó que també ens explica el present del personatge, les seves lluites actuals, lligades o no al passat que intenta recordar, i sovint aquestes dues tasques es barregen d'una manera fascinant amb els viatges temporals, que tenen una profunditat superior al que ens podríem imaginar en un principi.
No dubteu que qualsevol viatge en el temps que ens mostrin a Supreme s'acabarà rescatant en algun número posterior, quan ja ni tan sols hi pensàvem, des del punt de vista de l'altra línia temporal, respectant els detalls d'una manera que, almenys a mi, em deixava tan bocabadat com les paradoxes temporals que s'originen i sobre les quals és inevitable reflexionar.
Tornant al tema de les referències als còmics, especialment de DC, a banda dels del propi Univers Superman com ara la guionista Diana Dane (innegable Lois Lane), el seu antic amor Judy Jordan (Lana Lang), en Billy Friday (sens dubte un Jimmy Olsen) o el seu enemic més important, en Darius Dax (sí, en Lex Luthor), també trobarem cares semiconegudes com la del Professor Night i la seva ajudant Twilight (en Batman i en Robin), una aliança de superhomes que és una clara referència a la Lliga de la Justícia o la Lliga de l'Infinit, amb personatges de diversos segles, que és evidentment una versió de la Legió de Superherois de DC Comics.
Evidentment també veurem escenes de la vida privada i present del protagonista, com en aquesta pàgina on, a més, hi ha una tele on s'emet Friends i que originarà un atac d'un dels molt diversos enemics d'en Supreme, que domina les ones televisives.
He de reconèixer que les meves primeres impressions de Supreme van ser de "WTF!?", però feu-me cas: enganxa, i és un fascinant estudi sobre la història dels còmics de superherois en general, amb el to ingenu en el cas de les escenes del fals passat editorial, dibuixades per Rick Veitch, i un de més modern a les escenes que tenen lloc en el present dels anys 90 del segle passat, amb dibuix de Joe Bennett.
Alan Moore volia, amb aquesta col·lecció, tractar el gènere sense el to fosc i hiperrealista que s'estilava als anys 80 i a què ell mateix havia contribuït amb obres com les que he esmentat a l'inici de l'entrada. I no ho fa amb un còmic entretingut i divertit i prou, no, sinó que hi afegeix múltiples referències i capes de metallenguatge que fan del seu Supreme un còmic molt especial que val la pena llegir sempre que ens interessi mínimament el gènere superheroic.
L'edició en castellà, que és la que he llegit jo gràcies al fet que un amic me la va poder treure amb un 80% de descompte, les coses com són, està força bé i a més cal destacar que Greenpeace certifica que són còmics fets amb paper fabricat amb els més alts estàndards mediambientals.
El pas de Moore per la col·lecció, del número 41 al 56 (de setembre de 1996 a maig de 1998), i posteriorment en una seqüela anomenada Supreme: The Return, de 6 números (de maig de 1999 a juny de 2000) i amb dibuix de Chris Sprouse a les escenes del present, es divideix en dos volums a l'edició de Random House Mondadori, respectivament La historia del año i El retorno, però queda abruptament interrompuda (també a l'edició original) perquè després de passar per tres editorials per culpa de la mala gestió del seu creador, el senyor Liefeld, al final Supreme va quedar cancel·lada, de manera que l'últim guió de Moore, el colofó de la història, es va quedar sense versió gràfica i no va sortir a la venda...
...Fins que l'abril de 2012 l'obra va tornar a Image i, ara amb dibuix d'Erik Larsen i Cory Hamscher, va continuar. El número 63 (que podeu descarregar aquí i recupera la numeració com si The Return hagués seguit la numeració del volum anterior) permetia que sortís a la llum i amb apartat gràfic, per fi, el guió inèdit d'Alan Moore.
Però després de deixar el públic amb bon gust de boca, tot i que la història no queda del tot completa perquè el guionista no va arribar a escriure el que havia de ser el darrer número de tots, la col·lecció va tornar a la versió de Supreme que no havia agradat, és a dir l'anterior al guionista britànic, la que Moore havia arreglat canviant-la completament.
El resultat, com era d'esperar, va ser un autèntic fracàs i Supreme va ser cancel·lada al número 68, posant fi a una tristíssima història de nyaps (males decisions) editorials.
I va fer el següent: negar tots els orígens que s'havien intentat amb el personatge fins aquell 1996 i refer-lo des de zero, respectant-ne només l'aspecte físic. La idea era fer una mena d'homenatge/paròdia del mite d'en Superman (el nom ja hi convidava), amb un gust exquisit i moltíssimes referències que amb uns coneixements bàsics de la vida de l'Home d'Acer, que és fins on jo arribo, s'agafen de seguida.
Però no només això, sinó que el mestre Moore explica una història versemblant en què el protagonista Ethan Crane, un dibuixant de còmics (concretament Omniman, amb un protagonista que també és una mena de Supreme/Superman) quan es posa les ulleres i un superheroi d'abast galàctic quan es vesteix amb l'uniforme cenyit, descobreix que el seu univers ha estat reiniciat (la primera de moltes referències metalingüístiques del còmic) i que en un món alternatiu anomenat Supremacia coexisteixen totes les versions descartades d'ell mateix, cadascuna amb les seves pròpies característiques, sens dubte determinades per l'època en què representa que van ser creades.
Per si quedava cap dubte dels paral·lelismes entre en Supreme i en Superman, cal destacar que té una fortalesa secreta (en aquest cas flotant), una germana (no una cosina) amb els mateixos poders i un gos, en Radar, que sens dubte ens fa pensar en un altre gos amb capa, en Krypto.
Els anirem veient, a ells i a d'altres personatges, mentre en Supreme viu diverses aventures alhora que intenta recuperar la memòria. Aquesta excusa permet que el guionista s'inventi un passat editorial que en realitat no existeix, i ens anirem trobant els records del protagonista en forma de còmics amb un estil de dibuix propi dels 40, els 50 i els 60, dècades en què se suposa que el còmic de Supreme ja existia.
Ho veiem, per exemple, quan recorda la seva infantesa en un poble granger al mig del camp, Littlehaven (òbviament una referència a Smallville), en què després de tocar un tros d'un element anomenat supremi (una mena de kryptonita benigna) va adquirir els seus superpoders i els seus característics cabells blancs.
A cadascun dels capítols trobarem pàgines d'aquestes, que faran tornar a la memòria de l'amnèsic Ethan Crane les aventures que va viure en el passat en relació amb els personatges amb què interactua, o que ha de salvar, en el seu present dels anys 90.
Però l'etapa d'Alan Moore a Supreme no és un cúmul de retrobaments i pàgines d'estil retro, sinó que també ens explica el present del personatge, les seves lluites actuals, lligades o no al passat que intenta recordar, i sovint aquestes dues tasques es barregen d'una manera fascinant amb els viatges temporals, que tenen una profunditat superior al que ens podríem imaginar en un principi.
No dubteu que qualsevol viatge en el temps que ens mostrin a Supreme s'acabarà rescatant en algun número posterior, quan ja ni tan sols hi pensàvem, des del punt de vista de l'altra línia temporal, respectant els detalls d'una manera que, almenys a mi, em deixava tan bocabadat com les paradoxes temporals que s'originen i sobre les quals és inevitable reflexionar.
Tornant al tema de les referències als còmics, especialment de DC, a banda dels del propi Univers Superman com ara la guionista Diana Dane (innegable Lois Lane), el seu antic amor Judy Jordan (Lana Lang), en Billy Friday (sens dubte un Jimmy Olsen) o el seu enemic més important, en Darius Dax (sí, en Lex Luthor), també trobarem cares semiconegudes com la del Professor Night i la seva ajudant Twilight (en Batman i en Robin), una aliança de superhomes que és una clara referència a la Lliga de la Justícia o la Lliga de l'Infinit, amb personatges de diversos segles, que és evidentment una versió de la Legió de Superherois de DC Comics.
Evidentment també veurem escenes de la vida privada i present del protagonista, com en aquesta pàgina on, a més, hi ha una tele on s'emet Friends i que originarà un atac d'un dels molt diversos enemics d'en Supreme, que domina les ones televisives.
He de reconèixer que les meves primeres impressions de Supreme van ser de "WTF!?", però feu-me cas: enganxa, i és un fascinant estudi sobre la història dels còmics de superherois en general, amb el to ingenu en el cas de les escenes del fals passat editorial, dibuixades per Rick Veitch, i un de més modern a les escenes que tenen lloc en el present dels anys 90 del segle passat, amb dibuix de Joe Bennett.
Alan Moore volia, amb aquesta col·lecció, tractar el gènere sense el to fosc i hiperrealista que s'estilava als anys 80 i a què ell mateix havia contribuït amb obres com les que he esmentat a l'inici de l'entrada. I no ho fa amb un còmic entretingut i divertit i prou, no, sinó que hi afegeix múltiples referències i capes de metallenguatge que fan del seu Supreme un còmic molt especial que val la pena llegir sempre que ens interessi mínimament el gènere superheroic.
L'edició en castellà, que és la que he llegit jo gràcies al fet que un amic me la va poder treure amb un 80% de descompte, les coses com són, està força bé i a més cal destacar que Greenpeace certifica que són còmics fets amb paper fabricat amb els més alts estàndards mediambientals.
El pas de Moore per la col·lecció, del número 41 al 56 (de setembre de 1996 a maig de 1998), i posteriorment en una seqüela anomenada Supreme: The Return, de 6 números (de maig de 1999 a juny de 2000) i amb dibuix de Chris Sprouse a les escenes del present, es divideix en dos volums a l'edició de Random House Mondadori, respectivament La historia del año i El retorno, però queda abruptament interrompuda (també a l'edició original) perquè després de passar per tres editorials per culpa de la mala gestió del seu creador, el senyor Liefeld, al final Supreme va quedar cancel·lada, de manera que l'últim guió de Moore, el colofó de la història, es va quedar sense versió gràfica i no va sortir a la venda...
...Fins que l'abril de 2012 l'obra va tornar a Image i, ara amb dibuix d'Erik Larsen i Cory Hamscher, va continuar. El número 63 (que podeu descarregar aquí i recupera la numeració com si The Return hagués seguit la numeració del volum anterior) permetia que sortís a la llum i amb apartat gràfic, per fi, el guió inèdit d'Alan Moore.
Però després de deixar el públic amb bon gust de boca, tot i que la història no queda del tot completa perquè el guionista no va arribar a escriure el que havia de ser el darrer número de tots, la col·lecció va tornar a la versió de Supreme que no havia agradat, és a dir l'anterior al guionista britànic, la que Moore havia arreglat canviant-la completament.
El resultat, com era d'esperar, va ser un autèntic fracàs i Supreme va ser cancel·lada al número 68, posant fi a una tristíssima història de nyaps (males decisions) editorials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada